temes

17 de febr. 2020

MITJA DE BARCELONA, MARATÓ DE CASTELLÓ I SANT MIQUEL DEL FAI




Vaig a donar a menjar a la burra i m’adono que hi ha el fil del tancat trencat, han netejat la línea elèctrica i les branques que han caigut l’han petat. Baixo per un petit marge, perdo l’equilibri i recolzo malament el peu, creeeck, sento una fiblada al dit gros i caic a terra. Una caiguda ben tonta que em deixa ben coix tota la tarda i l’endemà. 
Vaja, la mitja marató de Barcelona de Diumenge, a prendre pel sac...
Però no passa res, el Diumenge poso la tele i m’ho miro per TV3 i per l’ordinador miro la marató de Castelló que hi corre el meu fill Genís, als 10.000m.
Per un canal vaig veient com arriben els Keniates, els corredors de 1h 2m, els de 1h 6m els de 1h 10m i de tots els temps, i per l’altre veig la sortida d’en Genís i els seus companys corredors d’en Kipelio.
Molt emocionant tot plegat, veure arribar un munt d’amics i coneguts a la mitja de Barcelona i veure a en Genís a Castelló fer la seva millor marca i arribant quart, darrere els africans i amb un temps de 30:47. Molt content per ell i orgullós, si no pot córrer el pare, almenys el fill...

Després agafo la bici i m’arribo fins a Sant Miquel del Fai, passant per Sant Feliu de Codines i cap a Muntanyola altre vegada. 85km i 1300+.
No, no es el que volia, però si no es pot córrer, doncs a pedalar, a barallar-se amb el fred i un tap de boira a l’alçada de Tona primer, amb la caloreta del migdia després, amb cinc milions de motos que et passen arran, domingueros, pixapins, desaprensius i descerebrats varis... en fi... el ciclisme és infinitament més desagraït que el córrer, ho he dit sempre.

Doncs això. Farem el que podrem...

Cap comentari:

Arxiu del blog