Vaig a donar a menjar a la burra i m’adono
que hi ha el fil del tancat trencat, han netejat la línea elèctrica i les
branques que han caigut l’han petat. Baixo per un petit marge, perdo l’equilibri
i recolzo malament el peu, creeeck, sento una fiblada al dit gros i caic a
terra. Una caiguda ben tonta que em deixa ben coix tota la tarda i l’endemà.
Vaja, la mitja marató de Barcelona de Diumenge, a prendre pel sac...
Però no passa res, el Diumenge poso la tele i
m’ho miro per TV3 i per l’ordinador miro la marató de Castelló que hi corre el
meu fill Genís, als 10.000m.
Per un canal vaig veient com arriben els
Keniates, els corredors de 1h 2m, els de 1h 6m els de 1h 10m i de tots els
temps, i per l’altre veig la sortida d’en Genís i els seus companys corredors d’en
Kipelio.
Molt emocionant tot plegat, veure arribar un
munt d’amics i coneguts a la mitja de Barcelona i veure a en Genís a Castelló fer
la seva millor marca i arribant quart, darrere els africans i amb un temps de
30:47. Molt content per ell i orgullós, si no pot córrer el pare, almenys el
fill...
Després agafo la bici i m’arribo fins a Sant
Miquel del Fai, passant per Sant Feliu de Codines i cap a Muntanyola altre vegada.
85km i 1300+.
No, no es el que volia, però si no es pot
córrer, doncs a pedalar, a barallar-se amb el fred i un tap de boira a l’alçada
de Tona primer, amb la caloreta del migdia després, amb cinc milions de motos
que et passen arran, domingueros, pixapins, desaprensius i descerebrats
varis... en fi... el ciclisme és infinitament més desagraït que el córrer, ho
he dit sempre.
Doncs això. Farem el que podrem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada