CORRIOLS DE FOC, VALLFOGONA

Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació de l’ ultra Montseny d’aquí un mes, 30 km i 1500+ per fer un bon entrenament i de pas conèixer Vallfogona del Ripollès, que no hi havia estat mai.

Fa quinze dies em vaig fer una revinclada al peu i no vaig poder anar a la mitja de Barcelona, així que tenia ganes de cursa. Sóc així jo, m’agrada córrer aquí i allà i si pot ser amb un pitrall al pit, doncs millor.

L’objectiu no es cap altre que gaudir del córrer una bona tirada, una marató ara mateix em sembla excessiu, i una mitja massa poc, trenta està bé, ni això ni allò.

Anant cap a la sortida parlo amb el gran Salvador Vilalta i coincidim en vàries coses, una; que tots dos defugim les grans curses comercials, amb catifa vermella a l’arribada i tota la fanfàrria, les curses casolanes i senzilles, sense grans pretensions (com aquesta) són les millors. L’altre, que el sol fet d’estar a la  línea de sortida ja és molt, i jo hi afegeixo que donar tota la volta i tornar a arribar ja es l’hòstia...

Així que res, sortida i gas a fons. Cursa molt corredora, sense gaires llocs tècnics, amb pistes amples i desnivells suaus, alguna pujadota també, però res de l’altre món.  Em trobo força bé, em molesta una mica el peu encara, però a part d’això tot al seu lloc. Vaig fent la goma amb algun corredor i alguna corredora, el de sempre, vaja...

Passen els quilòmetres i vaig fent, gaudint, sabedor que sóc un privilegiat  i amb tots els entrebancs que em vaig trobant últimament, encara sóc aquí, corrent, amunt, avall,incansable, m’encanta.

Al km 27 mes o menys, a l’ultima baixada, vaig pensant en tot el que he fet aquest matí, en com de satisfet que em sento i que la cosa no podia anar millor, ja ensumo l’arribada quan de sobte, m’enpuntego amb una pedra i surto volant per fer una aterriçada d’aquelles de campionat...

 La mare que ho va parir! quin mecu m’acabo de fotre, em fa molt mal el genoll, vull seguir corrent però no puc, paren varis corredors que m’ajuden i jo que em recargolo de dolor a terra, tant, que em marejo i tot.

Ostia santa!, una suor freda em recorre l’esquena i sóc conscient que m’he fet mal. Però mica en mica el dolor remet, començo a caminar coixejant primer, per continuar trotant, no sense mal, els tres últims quilòmetres fins a l’arribada.

Res, el genoll ben inflat i a veure demà, crec que no arribarà la sang al riu...

Doncs això, que si caic m’aixeco, i si em faig mal espero a guarir-me, si em lesiono, em recupero, una vegada i mil vegades, les que siguin, jo no em rendeixo mai, mai.

 Mai!