Primer dorsal de l’any, i com cada any, i ja en van dotze, a la mitja de Granollers. De fet, seria el segon dorsal, perquè ja vaig participar fa tres setmanes a un deu mil: la Voladora, que em va servir per situar-me una mica, esportivament parlant. Allà em vaig adonar que passen els anys, passen entrenaments i períodes de descans, lesions i demés i sempre sóc al mateix lloc,( 39:38).
Després
de les 24h vaig estar un temps mig mig, entrenant a batzegades, mig lesionat,
amb molèsties vàries que no em deixaven avançar, però mica en mica vaig anar
agafant ritme i les sensacions van millorar moltíssim.
Així que, cap a Granollers hi falta gent, a
disfrutar d’una matinal esportiva, amb grans amics i corrent a casa i amb la
samarreta del meu nou club; el Granollers.
Diuen els “atletes” que córrer per sota de
quatre minuts al kilòmetre no és córrer, és rodar. Bé, jo em situo a la línea
entre “atleta” o un simple corredor. El meu ritme de creuer en curses ràpides
es aquest, tan és un cinc mil com una mitja marató, i aquestes alçades la cosa no crec
que millori.
Avui a Granollers he gaudit una vegada més de
córrer, simplement córrer, a ritme viu, el temps final, 1:25:52 és molt discret i al mateix
ritme que he sortit, he arribat.
He sortit per sota de quatre i he mantingut a
partir del km dos un bon ritme i molt regular, marcant el primer cinc mil amb
19:50, el segon 20.47, el tercer 20:07 i el quart 20.31, i l’últim km a 04:05. He arribat molt
sencer, hagués pogut apretar una mica més a partir del km quinze però per
esgarrapar uns segons, o mig minut, no val la pena la veritat. Aquesta setmana
vull continuar entrenant, i corrent i em
conformo amb el resultat.
Aquesta edició era campionat d’Espanya de
mitja marató, absolut i de veterans i la veritat és que es notava el nivell
dels corredors. Per dos mesos no participava amb la categoria M-50. Així que
amb una 25ena posició de veterans M-45 en tinc ben prou.
Apunt de fer cinquanta anys i després de
tantes i tantes curses, tornar sencer cap a casa ja és un èxit, tinc el
problema que m’agrada tot, tant és un cros, com un deu mil, com una marató,
muntanya, pista, asfalt, ultrafons...
Bé, això lluny de ser un problema crec que és
una virtut, perquè em fa feliç poder estar a tot arreu on s’hagi de córrer,
cara amunt, cara avall, per pla o llarg o el que faci falta i el que és més
important, disfrutant a cada passa.
Pròxima parada: marató de Barcelona
Gas a la burra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada