temes

5 de febr. 2017

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS




Primer dorsal de l’any, i com cada any, i ja en van dotze, a la mitja de Granollers. De fet, seria el segon dorsal, perquè ja vaig participar fa tres setmanes a un deu mil: la Voladora, que em va servir per situar-me una mica, esportivament parlant.  Allà em vaig  adonar que passen els anys, passen entrenaments i períodes de descans, lesions  i demés i sempre sóc al mateix lloc,( 39:38). 
Després de les 24h vaig estar un temps mig mig, entrenant a batzegades, mig lesionat, amb molèsties vàries que no em deixaven avançar, però mica en mica vaig anar agafant ritme i les sensacions van millorar moltíssim.
Així que, cap a Granollers hi falta gent, a disfrutar d’una matinal esportiva, amb grans amics i corrent a casa i amb la samarreta del meu nou club; el Granollers.
Diuen els “atletes” que córrer per sota de quatre minuts al kilòmetre no és córrer, és rodar. Bé, jo em situo a la línea entre “atleta” o un simple corredor. El meu ritme de creuer en curses ràpides es aquest, tan és un cinc mil com una mitja marató, i aquestes alçades la cosa no crec que millori.
Avui a Granollers he gaudit una vegada més de córrer, simplement córrer, a ritme viu, el temps final, 1:25:52 és molt discret i al mateix ritme que he sortit, he arribat.
He sortit per sota de quatre i he mantingut a partir del km dos un bon ritme i molt regular, marcant el primer cinc mil amb 19:50, el segon 20.47, el tercer 20:07 i el quart  20.31, i l’últim km a 04:05. He arribat molt sencer, hagués pogut apretar una mica més a partir del km quinze però per esgarrapar uns segons, o mig minut, no val la pena la veritat. Aquesta setmana vull continuar entrenant, i corrent  i em conformo amb el resultat.
Aquesta edició era campionat d’Espanya de mitja marató, absolut i de veterans i la veritat és que es notava el nivell dels corredors. Per dos mesos no participava amb la categoria M-50. Així que amb una 25ena posició de veterans M-45 en tinc ben prou.
Apunt de fer cinquanta anys i després de tantes i tantes curses, tornar sencer cap a casa ja és un èxit, tinc el problema que m’agrada tot, tant és un cros, com un deu mil, com una marató, muntanya, pista, asfalt, ultrafons...
Bé, això lluny de ser un problema crec que és una virtut, perquè em fa feliç poder estar a tot arreu on s’hagi de córrer, cara amunt, cara avall, per pla o llarg o el que faci falta i el que és més important, disfrutant a cada passa.
Pròxima parada: marató de Barcelona
Gas a la burra!



Cap comentari:

Arxiu del blog