Em vaig apuntar a aquesta cursa com a
preparació per a la Subida al pico Veleta, a Granada, d’aquí a un mes, però la
veritat es que va tenir prou pes específic com per classificar-la com a “cursa de
les que s’han de fer”
Quaranta sis edicions i un nivell atlètic impressionant,
Keniates, Ugandesos, Etíops, Russos...jo que sé, allà hi havia gent de tot el
món, i mes ferro que el que he vist mai a totes les curses juntes. Importants
premis en metàl·lic, animació en gairebé tot el recorregut, i un prestigi
esportiu i atlètic d’envejar...
Vint i
dos kilòmetres i sis-cents metres de desnivell positiu, la cursa fa dos pujades
i dues baixades, sense pedres, ni fang, ni xargais, ni res, tot asfalt. Una
cursa dura de collons, encara que amb els números no ho sembli...
Hi vaig anar amb en Mia Carol i la Laia
Andreu, dos pata negra de la comarca
d’Osona, a més dels atletes d’en David Kipelio. Tots van fer un carrerón, fins i tot jo, quedant top 10
de la meva categoria i arribant el 183è de la general, que tenint en comte el
nivellàs de la prova, està molt bé, estic molt content.
I es que es tractava de córrer amb pujada, i
això m’agrada molt, unes bones rampes fins a arribar a un coll i allà deixar-se
anar, estirar bé la gambada i córrer cara avall, per tornar a fer un altre
coll, una mica més baix, i tot baixada a sac fins a meta.
Explicat així pot semblar fàcil, però no ho
és gens. Pujant, les pulsacions es posen
a mil i has de intentar mantenir un ritme, i baixant, la musculatura pateix
molt. Vaig marcar parcials de 3:20 m/km i el desgast que això comporta és enorme.
Em vaig equivocar a l’hora de triar les sabatilles,
vaig córrer amb voladores i crec que una mica més d’amortiguació hagués anat
molt millor. Només va ser 1h 44m, però tres
dies després encara tenia les cames de fusta, avui estic molt millor i apunt
pel que calgui.
Una cursa molt maca i recomanable que penso
repetir, sens dubte.
Gas a la burra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada