temes

16 d’ag. 2018

SUBIDA AL PICO VELETA



Un any més Cap a Granada, a la “subida al pico Veleta”, m’encanta aquesta cursa, "la subida mas dura del mundo" 34 edicions,  50 kilòmetres de pura pujada, i per asfalt, com a mi m’agrada, sense pedres, ni fang, ni les maleïdes baixades...
Set del matí, encara és de nit quan l’Olga i la Fina ens deixen al Ruben i a mi a la sortida, quatre voltes per allà, saludar a molts amics i vinga som-hi; una altre vegada amb un pitrall al pit i amb ganes de donar-ho tot. L’objectiu és baixar de cinc hores, fa quatre anys vaig fer 5:19, o sigui que sóc ambiciós, però si no surt, tampoc passa res. Aquest és l’objectiu “esportiu”, però en realitat l’objectiu és viure una experiència intensament i gaudir de la vida, res més.
Fa quatre dies que no faig res, darrerament, és l’estratègia que segueixo abans de les curses; sortir molt descansat i reposat, i amb ganes, com quan surten a passejar els gossos després de dos dies de no fer-ho.
Les sensacions són boníssimes i corro amb el grup capdavanter, mica en mica ens anem estirant i em quedo amb un grupet, dels trenta primers, i a bon ritme. Quedo sorprès del meu rendiment, veig ritmes de, entre quatre i quatre quinze m/km, i vaig còmode, tibant del grup.
Sortim de la ciutat i enfilem la carretera i les primeres pujades, de moment molt suaus. Deixo el grupet mica en mica fins a atrapar un altre escamot de cinc corredors. Em sento bé, concentrat, intento corro eficientment, estirant la gambada, espatlles rectes, brasejant amb força i entrant de punta. Pim pam, pim, pam, ostia m’encanta aquesta sensació, em sento un corredor, un gran corredor, correria fins al infinit  així, el temps es para i em sento feliç.
Atrapo un altre grup i segueixo molt bé, ritme de marató, apretadet però controlant, no em fa mal res i estic gaudint com mai. Penso amb el que em queda però no m’acollono, la mateixa cursa em posarà al meu lloc.
Al kilòmetre quinze comencen les  pujades de veritat, em passen uns quants corredors i entre ells la que quedaria primera dona, abaixo el ritme però segueixo amb energia. Això és molt llarg i a més del cansament, s’ha de gestionar l’alçada, de moment no es nota però no crec que tardi...
Recordo la cursa perfectament de fa quatre anys, i recordo on vaig començar a caminar, cap al km trenta més o menys.  Aquest any vaig una mica millor i no camino fins bastant més amunt, però al final, és inevitable. Muscularment vaig bé però em falta l’aire, vaig amb les pulsacions disparades i no em queda més remei que afluixar, és el que té el Veleta, a partir dels 2500- 3000 metres la cosa es posa xunga de veritat.
No passa res, poc a poc, Em passen varis corredors més però jo a la meva, vaig mirant el temps i encara estic per baixar de cinc hores.
40 km. Revolts i més revolts, veig el Veleta allà dalt encara, i sembla que no hi hagi d’arribar mai. Vaig alternant el caminar i el córrer però corro més que no pas camino, i això ja es un èxit.
Cap al kilòmetre quaranta tres, començo a patir, l’esforç que hi poso es considerable però vull seguir corrent. Poso el meu pobre organisme una vegada més al límit, i segueixo serpentejant per la carretera, caminant algun trosset però amb la determinació d’arribar a dalt corrent. Miro el rellotge i porto gairebé cinc hores, i és aquí on em deixo anar, em relaxo i veient que no arribo a l’objectiu, deixo de lluitar amb mi mateix i em limito a avançar.
Però estic bé, ho he donat tot i m’he sentit fort, he pujat amb dignitat i no arrossegant-me i tot plegat em fa feliç.
Finalment cinc hores i vuit minuts, i una arribada molt justa per darrere un corredor que m’acaba de passar, el tercer veterà M-50. Vaja,  medalla de xocolata i 30è de la general. No està malament.
Però de tot plegat, em quedo amb el gran cap de setmana passat amb bons amics, rient com carcamals i gaudint de fer turisme, d’Andalusia, de la gastronomia, de les cervesetes i de la vida mateixa. Gràcies!



Sortida

Amb el gran Perico, un Menorquí tot terreny



Moment de l'arribada

Corrent a ritme


El gran Ruben Piñol, que es va cascar tota la cursa marxant
Pujades per un tub...

Cap comentari:

Arxiu del blog