J.R.

L’altre dia vaig pujar a les golfes i la vaig veure, la vaig sospesar amb les dues mans, vaig observar els dibuixos de les betes de la seva fusta i el seu tall esmolat i vaig recordar, una vegada més, la seva història.

Sempre que la veig em fa pensar amb ell, la vam comprar a Torelló, en una ferreteria del carrer Capsevila, la vam fer servir uns temps i amb els anys, va anar quedant arraconada.  

Les destrals sempre m’han agradat, és un eina molt efectiva, bonica, una eina ancestral. M’agrada el seu cop, i veure com surten disparades les estelles, el seu so, el seu pes, la fusta combinada amb el ferro, el seu tall progressiu fent un angle tancat.

I ara, trenta anys després, he decidit que aquest record resti per sempre. He gravat el seu nom al mànec, com un tatuatge a la pell i l’he tornat a esmolar.

Aquesta destral serà sempre la d’en Joan Roquer, i ara més que mai.

Tinc una foto enganxada amb un iman a la nevera, on surt ell amb aquesta destral, i de tant en quant me la miro. M’encanta. Es un record etern que en guardo, el d’ell  i el de la destral.

En Joan Roquer era un gran amic, el trobo a faltar. Trobo a faltar les seves converses, el seu punt de vista, sempre obert i tolerant. Més enllà dels seus excessos, hi havia una persona sensible i intel·ligent, senzilla i amable i que m’agrada  de recordar

Fins i tot a casa tenim un plat que es diu “pilotilles Joan Roquer”, que era el que cuinava la Fina quan venia a dinar.

Ara en Joan ja no hi és, però el seu record, d’una manera o d’una altre hi serà per sempre.