100 KM DE SANTANDER

De totes les coses que vaig pensar que em podien passar, la que em va passar, no l’havia pensat. Vaig pensar que podia acabar sense grans problemes, però també que podia tenir problemes amb la part baixa de l’esquena i el gluti, que últimament m’estava molestant, per exemple. Vaig pensar que em sentia descansat però també que arribava curt de kilòmetres i que les coses podien anar de cara però també es podien girar, ja sé que és córrer 100 kilòmetres i el que no et passa fins al kilòmetre 80, et passa al 90, que és molt llarg això.

Però aquesta no me l'esperava, la veritat, qualsevol cosa menys això. El seu dolor característic, com si un cable elèctric pelat anés fregant l’os, deixant anar la electricitat a cada passa. Un mal insuportable que t’impossibilita córrer totalment i et deixa fora de combat en un moment.

Tot va començar cap al kilòmetre trenta; en un dels revolts tancats del circuit vaig notar una punxada forta a la part externa del genoll. Fins aquí vaig anar molt bé, vaig sortir molt prudent a la primera volta i vaig anar augmentant el ritme progressivament. Em sentia bé, amb moltes ganes de córrer i la veritat es que no tenia cap molèstia, tot el meu cos en harmonia i la ment...la ment serena, tranqui-la. Havia descansat poc però bé, em notava molt relaxat, molt més que altres vegades i afrontava aquesta prova amb il·lusió.

Però de sobte tot es va girar. Anava a un ritme bo, entre 4’30 i 4’40m/km i si podia mantenir baixava de les 9 hores fàcilment, bé, fàcilment tampoc, segur que hagués patit lo meu, però vull dir que estava per fer aquests temps, entre 8’30 i 9 hores.

 I en un tres i no res em vaig veure coixejant, incapacitat, neutralitzat, vaig veure claríssimament que la meva cursa s’havia acabat, no vaig dubtar-ho ni un moment. Vaig fer la ultima volta caminant i potser vaig intentar-ho vuit o deu vegades més però era impossible.

Contra això no es pot lluitar, la lesió em va deixar incapacitat i no cal donar-hi més voltes. No sé que he fet malament o potser es qüestió de mala sort, tant és, ara és qüestió de guarir-me i seguir, seguir corrent.

Aquí acaba la meva aventura als 100km, la cosa podia haver donat molt de sí però es va quedar amb intent. Queda pendent.

Només donar les gràcies a tots els amics i corredors d’aquest llarg fi de setmana i a en Mia, que em va fer una assistència com si fos un professional, i com no, a en Marc, el fisio de capçalera que diu que no em preocupi que d’aquí quatre dies estic corrent, jo no ho veig tan clar però...

Gas a la burra.