100km

Quan l’any passat vaig marxar de Santander vaig pensar que no tornaria mai més als seus 100km, es una prova excessivament dura no tant per la distància en si, si no per el format; donar voltes en un circuit urbà amb aquella calor i humitat insuportable, sense cap al·licient més enllà de superar-se un mateix, sense paisatge, ni desnivells ni res de res. Només tu, la distància i el crono.

Però amb un any passen moltes coses i sense adonar-me ja estic inscrit i apunt per una nova edició. Bé, apunt apunt, tampoc, no em sento que hagi entrenat massa per una prova d’aquesta envergadura però la veritat, prefereixo arribar-hi una mica fluix i descansat que passat de voltes i cansat física i mentalment com em va passar l’any passat. També és veritat que vaig passar diversos problemes físics que em van deixar una mica tocat, desmotivat més que res.

Perquè per afrontar aquest tipus de cursa cal més que res molta motivació, l’entrenament i les capacitats són secundaries o al menys és com jo ho entenc, supleixo amb passió totes les meves mancances físiques i encara que els anys van passant i les forces no són les mateixes les ganes i motivació intento que segueixen igual.

L’objectiu no és cap altre que córrer 100 kilòmetres, ras i curt. M’agradaria també superar la meva marca de 9h 56m però això és secundari, tot i que ho veig possible.

Doncs res, dissabte estaré corrent per el parque de las Llamas de Santander, patiré, un any més, fins a l’extenuació, o no, però ho intentaré i penso donar-ho tot.

 Gas a la burra.