100 KM DE BELVÈS

Tenia moltes ganes de tornar a córrer aquesta distància, des de els 100km de Santander  de fa dos anys que no ho feia. Es una distància que m’agrada, com una marató llarga,  i es que a la meva edat i a aquestes alçades de la vida ja no estic per córrer coses ràpides, perquè una marató, si vols anar a fer un bon temps, es velocitat i ja no dic res de 20 o 30km. A mi el que m’agrada de veritat és l’ultrafons, ultrafons de veritat.

Es la quarantena edició d’aquests 100km, 40 anys  son molts anys,  i la veritat es que aquí a França l’ultrafons és viu d’una altre manera, amb naturalitat, una manera més de viure l’esport i la vida. A casa nostra encara es una cosa estranya; quanta gent em comenta que estem sonats, que això no és bo, que això és massa...en fi...

Encarava aquesta cursa, amb els deures fets, les ultimes setmanes amb un bon volum ,126km, una altre amb 109 i una altre amb 96, encadenant dies d’entrenaments llargs i acabant molt cansat. Però si alguna cosa te això del córrer és que no saps mai com anirà la cosa i fins passada la meitat de la cursa no vaig tenir la certesa de que acabaria. L’ultrafons requereix molta paciència, anar sumant mica en mica i conservar aquella voluntat que neix de dins i molt profunda fins a l’últim moment, només així et porta fins al final i només així s’aconsegueix acabar.

Sortim a les vuit del matí amb en Jean Pierre i 400 corredors més del bonic poble de Belvès,  hi ha molt ambient i es nota que és una cursa mìtica a França, quaranta edicions l’avalen.

També hi ha en Paris, un crack de les curses de 100km però em sembla que no te el seu millor dia. Molts corredors populars i molta gent gran, jubilats...i poquetes dones....

Només de sortir, les sensacions són molt dolentes i al kilòmetre deu ja tinc ganes de tornar enrere, em sento pesat i tot i que no em fa mal res, ni tinc cap molèstia , i el ritme no es alt ,em costa molt d’esforç avançar. Sé per experiència que aquestes coses passen, només cal ser pacient i esperar el moment. Però aquest moment no arriba mai, al kilòmetre 25 estic decidit a plegar; on vols anar gamarús? Si només has fet un quart de cursa i ja vas ratllat?

Tinc  una veritable lluita amb mi mateix perquè només portem dues hores i sembla que porti tot el dia. En Jean Pierre m’estira i noto que ell aniria molt més ràpid però el tracte és anar junts i m’espera.

Sort que la zona és molt maca, amb castells i poblets al costat de rius cabalosos, i una verdor exuberant per tot arreu. Em distrec mirant aquí i allà per no pensar, no estic disfrutant gens i pensar amb el que em queda em desmotiva encara més.

Passem la marató amb 3h 40m, no està malament penso i de seguir a aquest ritmillu encara farem un bon temps, sempre i quant sigui pla, perquè acabem de fer unes bones pujades que ens han deixat trencats...

El dia s’ha llevat molt ennuvolat però mica en mica es va estripant i va fent ullades de sol. Fa molta xafagor i procuro beure a tots als avituallaments que estan  a més o menys cada cinc kilòmetres.

Molts corredors porten un ciclista que els hi fa l’assistència, nosaltres també l’havíem de dur però en Mia va tenir un problemilla d’ultima hora i no ha pogut ser. La veritat és que es troba a faltar perquè és molt més pràctic i més amè si algú està per tu i et porta les coses però que hi farem. En contes d’això porto una ronyonera que m’està fent la guitza tota l’estona: se’m afluixa a cada moment, em bota, em rasca.... fallo meu, ja ho sé, però m’està amargant la puta ronyonera...

Fet i fet arribem al kilòmetre cinquanta, allà tinc pensat canviar-me les bambes i la samarreta i fer una parada tècnica. Fins aquí ha sigut un llarg camí, a estones molt feixuc, amb alguna espurna de llum però basicament un calvari.

Però mira tu, com son les coses, surto de l’avituallament totalment renovat, la situació s’ha girat com un mitjó i em trobo de meravella. Ostia santa això és collonut, tu!. Agafo un ritme de creuer i vinga, pim pam, pim pam, corrent amb ganes, amb força, disfrutant, concentrat....una passada vaja. Aquest és el moment que estava esperant, ha tardat gairebé cinc hores a arribar però ara ho penso aprofitar.

El cos humà és una màquina imprevisible, el cos, la ment, l’esperit; tot tres corrent agermanats, sentint cada part del meu cos, tendons i muscles en perfecte sintonia, la respiració.... i avançant.

 Avançant  altres corredors, amb la mirada posada al infinit, sentint que el que estic fent forma part del meu jo més profund...ah noi! m’encanta aquesta sensació, m’encanta l’ultrafons. 

Per arribar fins aquí he hagut d’esperar, de ser pacient, de tenir una voluntat i una fe cega en mi mateix, ja sabia que això arribaria o potser no, però no em podia rendir, mai. Mai. Sempre endavant.

Deixo enrere en Jean Pierre però sé que em segueix en la distància, els kilòmetres van passant sense que gairebé me’n adoni, estic en plenitud, buah! estic sonat, fa només una estona estava enfonsat en la misèria i ara em trobo exultant, amb 75 kilòmetres a les cames i amb una energia que em desborda.

Però les coses duren el que duren, i els llamps i els trons fan acte de presència i amb la previsió d’una tempesta imminent em desmunto, caic altre vegada a l’abisme i desapareix tota aquella energia. La pluja cau amb força i torno a córrer encongit, mirant a terra, entre mig dels basals i moll com un ànec.

Arribem a un avituallament i hi ha un munt de gent aixoplugant-se a sota la carpa, ens mirem amb en Jean Pierre i sense dir-nos res continuem corrent sota l’aiguat, no han calgut paraules i tots dos ens hem entès; no ens podem quedar aquí, cal continuar. Hem vingut a córrer 100km i ho farem, oi tant que ho farem, mica en mica, amb paciència i anar sumant.

En un camí ample ens passa una corredora que almenys te vuitanta anys, collons això si que ens mina la moral, fins i tot les iaies ens avancen...

Però que hi farem tu, estem corrent bé, superant obstacles, amb moments bons i altres de dolents però anem ben avinguts i també ens ho passem bé. En un avituallament en Jean Pierre baixa un esglaó i fa un moviment descontrolat, està  totalment contracturat i jo em descollono i no puc parar de riure, i es que semblem dos iaios, amb l’esquelet rígid i les cames agarrotades...

Seguim.

Falten els últims 10 kilòmetres i això ja gairebé ho tenim, per sort ha parat de ploure i encarem una puta recta que sembla que no s’acabi mai. Em fan mal els peus, els genolls, l’esquena.... però seguim corrent, això s’ha de lluitar fins al final,  no regalen res i costarà, i tant que costarà. 10 kilòmetres sembla que no siguin res, però quan en portes 90 i vas trallat semblen infinits.

Al kilòmetre 97 n’estic fins als collons, sembla estrany com es poden arribar a fer de llargs tres putus  kilòmetres...

Torna a ploure.

L’arribada al poble es en pujada i es fa molt, molt dur, però tot arriba i a 200 metres de l’arc d’arribada tornem a passar la iaia i es que encara ens queda una mica de dignitat. 

I finalment arribem sota la pluja i passem l’arc d’arribada amb 9hores i 51 minuts, en la posició 40 i 15 de veterans, però això es el de menys, ara mateix estem molt i molt contents, perquè, com sempre dic, m’he tornat a superar, he afrontat de cara tots els obstacles, he sigut pacient, m’ho he treballat ,i torno, una vegada més a sentir-me viu fent això que tant m’agrada i que tant enganxat em té.

Així es com ho visc jo, córrer em fa patir però també em fa feliç.

Fins aviat!

moments abans de sortir, amb en Jean Pierre i en Paris Canals