Spartathlon (2)

Avui he sortit a córrer de bon matí, el bosc està preciós amb una verdor i una exuberància espectaculars, han sigut quinze kilòmetres màgics, gairebé místics, sentint el cucut llunyà i amb la humitat i frescor de la pluja d’ahir. Han sigut moments que he gaudit moltíssim però també he tingut temps de pensar amb la Spartathlon...

Sóc conscient que m’enfronto al repte esportiu més gran de la meva vida, que serà tot a una carta i no hi haurà una segona oportunitat. La desmesura de la cursa requereix una preparació exhaustiva, física i mental, i amb aquestes estic.

Aquesta setmana em vaig fer una prova d’esforç i els resultats van ser satisfactoris, i dic això, perquè algun valor va sortir a un 199%  més del esperat, i això, francament, puja l’autoestima. Tinc un motoret de pocs cavalls però que a ritmes baixos va fent. Fa un any que vaig estar molt cardat dels pulmons, em sentia tapat i embussat i desprès de moltes proves encara no sé ben be que va ser, si al·lèrgia o asma o jo que sé, però les espirometries segueixen sortint per sota  del que seria desitjable. En fi...

Ja tinc la inscripció pagada i ara si que ja no hi ha volta enrere, el que si que  tinc clar es que jo hi posaré tot el que pugui de la meva part i a veure si la sort fa la resta.

Encara no sé ben bé com he arribat fins aquí, fa no tants anys que al acabar la meva primera marató, vaig pensar que aquest era el meu límit i ara estic per fer fer-ne sis de seguides i de tirón. Mare meva! quan ho comento a la gent que m’envolta es posen les mans al cap, corredors i no corredors i jo, ja no sé com explicar-ho.

Avui mateix m’he inscrit a la marató d’Empúries d'aquest mateix Diumenge així, pim pam, sense preparar res, només amb l’objectiu de sumar kilòmetres i de córrer pensant amb el que vindrà que segur serà molt molt dur, però aquest camí, que jo he triat m’està fent gaudir com mai d’això del córrer.