TRAIL MONTSENY

No tenia previst participar en aquesta cursa però el Montseny és el Montseny, i sempre m’agrada de ser-hi, la versió llarga ja la vaig córrer l’any passat així que fer “nomes” trenta quatre kilòmetres i 1900+,  ja m’està bé, com a preparació i entrenament amb dorsal.

Estic disposat a córrer una vegada més una cursa i aquesta vegada em fa mandra  la veritat, no sé perquè, però una vegada posats em vaig trobar de meravella i no em va molestar res. Bé, una mica la cuixa... Abans d’ahir vaig sortir a córrer i em va mossegar un gos, porto una bona queixalada a la cama i m’estic prenen antibiòtic i tot això, també em fa mal el braç on em van posar la vacuna antitetànica. En fi, coses de gossos i corredors, en una altra ocasió ja parlaré abastament sobre aquest tema.

El recorregut el conec perfectament, l’he fet un munt de vegades en cursa, entrenant, passejant, treballant i de totes maneres.

Ara mateix, un dia després, mentre escric això, vaig intentant recordar les sensacions  que vaig tenir, esportivament parlant aquesta va ser una cursa més, sense grans ets ni uts, vaig disfrutar moltíssim, això si, però em costa descriure totes les sensacions.

Molta gent em diu que li agrada com ho escric i realment la escriptura no tindria sentit sense uns lectors al darrere, però després de tantes i tantes curses, de tants kilòmetres, de tantes pujades i baixades, un ja no sap que més posar. Francament: se’m acaben els adjectius...No em vull repetir, ni em vull fer pesat, ni vull fer una crònica buida de sentiment plena de dades tècniques que no interessen a ningú.

Sempre ho he dit, córrer és quelcom més que moure les cames i una cursa és quelcom més que mesurar-se  amb els altres. Les dimensions èpiques que a vegades he reflectit en els meus escrits no són fruit de la meva imaginació, són reals, jo no m’invento res. Crec que seria incapaç d’escriure quelcom que no fos una experiència pròpia, perquè quan ho faig,  jo només em deixo portar pel que sento i les paraules em surten soles.

Només dir que ahir al Montseny em vaig sentir que formava part del medi, que corria com sempre, com qualsevol altre dia, capficat en els meus pensaments i una mica més apretat, això sí. Vaig córrer mesurant cada passa, sentint que era amo dels meus moviments i de la distància, que ho tenia tot sota control. Les pujades les vaig fer totes a fons, a tot el que donava la màquina i les baixades controlant. Aquesta distància és prou bona perquè quan comences a anar tou ja gairebé arribes, així que no vaig patir gens.

Tota la cursa vaig anar amb en Jean Pierre, ara jo a davant, ara ell i varem entrar junts, 33ens i 9ens de veterans amb 3h 51m i sense estrebades,  aquestes ultimes setmanes hem estat entrenant junts de cara als 100km de Belvés d’aquí quinze dies, fent unes bones kilometrades i no era qüestió de fotren’s l’atxassu al final.

Així que no hi he res més a dir. Vaig passar una matinal collonuda, fent una de les coses que em fa més feliç, compartint-t’ho amb un munt d’amics, sentint que formava part d’aquesta comunitat de corredors.

I tant és així, que avui, encara amb les cames carregades d’ahir ,he anat a donar un cop de mà a la cursa del Roc Gros, fent d’escombra i recollint cintes.