Doncs un any més, cap a la cursa de Na’Dalt,
a donar-ho tot a la pujada fins a Bellmunt. M’encanta aquesta cursa i sempre
que pugui hi tornaré, perquè son molt ben parits, hi ha un ambientassu i un bon
rotllo que fa de tot plegat una festa lúdico-esportiva excepcional.
Després d’un bon escalfament (és el secret, crec, per no fotre un pet més
amunt) començar a ritme, regulant les
pulsacions i sempre un pèl menys que més. A les primeres grimpades les cames ja
em cremen, el cor a mil i suant com un gos. Intento mantenir, puntejant on
puc, i corrent als petits plans. Em passen varis corredors que van
enxufadíssims, però al final, el que s’ha entrenat és el que acaba sortint, i
arribo a les escales amb el motor reescalfat i alguna llum vermella encesa. No
passa res, m’ho he passat de collons i encara em queda una mica de gas per
apretar fins a la creu.
Fa tres anys seguits que hi participo i
aquests dos últims anys he fet el mateix temps exacte: 37m 46s, això si que és
clavar-ho.
Lluny queda aquell 35.45 de fa tres anys, però ja tornarà, ja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada