COSTA BRAVA EXTREM RUNNING (CHALLENGE)

Acabo d’arribar de Port Bou i escric en calent, encara tinc molt recent tot el que a passat a la CBXR amb aquests tres dies i tot i que hagués pogut acabar millor estic molt content.
Va anar així:

Primera etapa ,”buscant les cintes vermelles”.
Blanes –Tossa, 25km.3h 35m

Sortim a les tres de la tarda amb un lleuger plugim i molta xafogor, amb en Mia havíem decidit de no apretar gaire al principi i anar reservant.... ja ja! ,res de res.

La penya va molt forta i nosaltres a darrera, ja al principi, a dins el jardí botànic de Blanes ens mostra com seria la cursa: continus puja-baixa, escales i el recorregut molt mal marcat o potser “poc” marcat i ens anem perdent contínuament. Es van fent grups de corredors que ara van a davant i ara van a darrera perquè tothom es perd. Anar buscant el camí es converteix amb una obsessió i tothom va molt atent, però a la que et passes el trencant, ja l’has parit. En una d’aquestes perdudes estem més de deu minuts donant voltes fins que tornem a enllaçar el camí, ens han passat moltíssim corredors i agafo un cabreig que em fa posar-me a córrer a tota hòstia.
Adelanto corredors com un boig. Hi ha una corredora que l’hem passat tres vegades! I cada vegada que la torno a veure penso: no pot ser! I vinga gas!
Amb les presses m’oblido de beure als avituallaments, de fet, no els he ni vist els avituallament i he passat de llarg en tots tres pensant-me que amb els bidons que porto ja faria però fa molta calor i tinc molta set. Em comencen a entrar rampes a les cames i ja vaig fos, sort que ja arribem a Tossa.
Arribo totalment vuit i deshidratat i ben emprenyat, així no es pot ser competitiu !, tot el que guanyes ho perds en un moment, però bé. Quedo el 22 a la general i amb la sensació de que hagués pogut quedar molt millor.

Ens em fotut una cursa ràpida i una bona tralla, demà ho pagarem.... o no.



Segona etapa “el subidón”
Sant Feliu de Guíxols-Pals,50km.5h 11m

Després d’un bon esmorzar ens porten amb autobús fins a sant Feliu, la sortida es a dos quarts de deu i hi ha un molt bon ambient entre corredors dons tots ens anem coneixen una miqueta.
Com sempre, surten forts i jo també. De seguida es fan dos grups: el capdavanter amb cinc o sis persones i un segon grup de cinc o sis entre els quals hi sóc jo. Malgrat l’astracanada d’ahir i d’haver dormit poc em sento prou bé i anem a bon ritme, sempre a darrera el primer grup i a poca distància.
Ens tornem a perdre. Quant retrobem el camí em deixat de veure el grup capdavanter i passem per la població de Palamós on la gent ens anima. La sortida del poble es molt perdedora però anem tres corredors molt concentrats i ens posem novament al camí de ronda. Al cap d’una bona estona veiem que s’acosta un grup de corredors pel darrera i quina sorpresa al veure que són els que anaven a davant que també s’han perdut.
Perfecte! Ara anem tots capdavanters, jo em sento prou bé i començo a apretar. No m’ho puc creure!: jo , un palangana com jo,liderant una cursa de50km!. No pot ser!.Però vaja queda encara molta cursa i ja veurem que passa.

La qüestió es que un altre corredor i jo ens despenjem del grup i anem cara amunt molt forts (je je,això si que es lo meu), però collons! Tornem a perdre les cintes de merda que ja n’estic fart de perdre’m... i efectivament: al cap de molta estona torno a veure els corredors que tenia al darrera mooooolt lluny a davant meu. He agafat una emprenyada que m’han sortit forces de no sé de on i mica en mica els he agafat, he fet tot el passeig marítim de calonge i platja d’aro que mira que es llarg el cabron tant ràpid com he pogut.

Seguim corrent serpentejant pel camí de ronda, pujant i baixant escales i travessant platges per la sorra. A la platja nudista del castell la gent ens mirava com dient: on van aquests matats?a sigut una situació molt divertida.

Total, que tot això que explico no sé si a passat abans o després, vull dir que no ho explico cronològicament, més o menys si. Jo no tinc memòria i els fets se’m solapen però la qüestió es que arribem a Tamariu al últim avituallament uns deu o dotze corredors pràcticament junts, queden 14km i surto ràpid i de seguida s’agafa el Sergio Fernández, un corredor extraordinari, que sap córrer, amb cap, i un referent dins el món del ultrafons. La carretera puja molt dreta fins a un far i no parem de córrer, veiem els corredors de darrera cada vegada mes lluny,molts ja han petat.
No pot ser! En David,al capdavant d’una cursa per etapes de 100km amb el gran Sergio Fernández!, amb 198 corredors mes al nostre darrera, increïble!.
Però em sento bé i anem corrent a bon ritme, parlant, mentre deixem enrere tots els corredors en direcció a Pals.

Entrem a Pals junts i em tremolen les cames de l’esforç i l’emoció però estic bastant sencer, sóc un monstre!

Gaudeix David que això costarà molt de repetir!...

Tercera etapa, “mi amigo el ibuprofeno” o la “decepció”
Cadaqués-Port Bou, 28km, 3h 24m.

Quan em llevo em sento les cames com dos troncs , després de quatre estiraments i un altre bon esmorzar ens porten fins a Cadaqués i sortim també a dos quarts de deu.
Tinc molta pressió a sobre, vaig quart a la general a deu minuts del tercer i jo no estic acostumat a gestionar tot això. Em sento desbordat, sé que ho puc fer bé però jo mateix em faig un embolic mental. Ahir a la nit em sentia com un nen a la nit de Reis i ara em sento com en una primera cita, massa nerviós i amb por de cagar-la.

Els corredors surten molt forts per un camí que puja molt dret i jo vaig malament, les pulsacions se’m disparen i intento seguir el grup de davant, ho aconsegueixo però vaig al límit i així no es pot anar. No sé que em passa, vaig mort, mica en mica però, em vaig recuperant.
Un corredor es comença a despenjar i se’ns escapa, primera cagada: l’intento seguir i quedo rebentat. Però que fas David? deixa’l estar, queden 25km.

No vaig centrat, no vaig bé i com sempre, de cop!: raaaaacccccca!!!!!!!!! Em faig el 348è esquinç al turmell. Els corredors venen tots cap a mi per ajudar-me i jo crido més de ràbia que de mal.
A partir d’aquí ha sigut un suplici, he fet 22km amb un bon mal al turmell amb en Xavi de Diedre que m’ha acompanyat gairebé tota l’estona i maleint com sempre la meva sort.
He arribat molt tocat el 15è o el 20è al cap de tres hores i mitja llargues amb una pilota al turmell , tres ungles de menys, i una sensació de pèrdua considerable, quant m’he retrobat amb tots els altres corredors a sigut un moment molt emotiu, gràcies nois!.

                                                                                                 Els guanyadors.
Conclusions: una experiència humana molt maca, durant tres dies em estat un grup de gent fent el que ens agrada i compartint vivències en un indret tan màgic com la costa Brava, m’ha agradat.

Esportivament parlant em sento una mica decebut però, que collons! ho he fet de puta mare!

He quedat el 8è de la classificació general

Ara toca llepar-se les ferides, fisio,gel exercicis de propiecepció i bla bla bla....

En Mia s'ha cascat 180km i ha quedat tercer, però això que us ho expliqui ell...
felicitats nanu!