SI NACISTE PA MARTILLO DEL CIELO TE CAEN LOS CLAVOS

Bé, passats ja uns dies i ja la cosa més calmada volia fer unes reflexions post-triatló.

En realitat crec que aquest esport és la suma de tres, encara que sembli una  obvietat, al tenir els tres segments molt diferenciats fa que siguin com tres curses “ajuntades”, no sé si m’explico. Jo no ho vaig trobar tan dur com una marató de muntanya per exemple, on pots estar 5-6-7 o 8 hores “matxacant”. Ja no parlo d’un ultratrail on en pots passar 12 o 25, fent sempre els mateixos moviments: pujar i baixar, córrer i caminar, i sumant-hi la nit i les inclemències meteorològiques.

Estava una mica acollonit però la veritat és que em va anar tot molt bé. La natació em va sortir rodona, tot i que entrenant més podria rebaixar uns quants minuts, potser el neoprè hi va ajudar  però jo em sento més bé sense. Em va sorprendre el baix nivell en general, vull dir que després de la experiència a Sau em pensava que quedaria molt més endarrere.

 La bicicleta, tot i portar molts pocs km., deunidó si puc estar content, perquè la meva (de bicicleta), no és que sigui de última generació, però va fer la funció que tenia que fer. Potser amb menys quilos i amb materials més bons, amb “acoples” i tot això  podria haver retallat uns minuts?, no ho sé, és possible.

En general també em va sorpendre la qualitat de les bicicletes en relació a l’entrenament dels triatletes, vull dir que la gent dóna més importància al material que al seu rendiment. No ho sé, jo acabo d’arribar, només són impressions.

I del segment de córrer si que penso que érem tots uns patates, tret dels primers, és clar. Em va semblar que la gent anava molt petada, no corria, s’arrossegava. Jo em sentia com si portés 50 o 60 km corrent, però encara em quedava benzina. Potser totes aquestes curses llargues que he fet em van ajudar però jo hagués corregut 20 km més al mateix ritme. Un ritme patxangero però prou ràpid per anar avançant corredors.

En genral em va semblar que s’ho agafaven tot com molt “profesional” i jo tenia una altre actitud, més lúdico-festiva Vaig animar a molts corredors tant en el segment de bici com de córrer i no vaig obtenir cap resposta, només mirades a l’infinit i cares serioses. Collons que no n’hi ha per tant! ,si em vingut tots aquí a passar-ho bé...en fi.

També em fa ràbia que en aquest esport hi hagin tan anglecismes. No podem dir nedar bici i córrer, collons? em de dir swim  bike i run ? i el draffting?, ja no dic res de la merda de finisher. Ostia quina ràbia que en fa aquesta paraula!. Jo no sóc finisher de res, jo sóc en david i he acabat un triatló distància B. Ni halfs ni ironmans ni òsties.

Va! , que amb tot, estic molt content i satisfet i segurament l’any que ve faré un “Home-de-ferro” sencer...ja ja ja

2.222'26

Aquests són els kilòmetres que he fet en un any. Curiós.
Altres dades: 91.469 metres de desnivell positiu
                        88.355 metres de desnivell negatiu
                        temps total 283 hores 46 minuts
                       142.546 kilocalories consumides
                        ritme mig  a 7'38.
8 girades de turmell, unes quantes aterriçades, òsties vàries, dues tendinitis, una pubàlgia d'elefant, 849 litres d'isostar etc. etc. etc...        
                         

44

Ja  feia dies que hi donava voltes, sortiria a córrer 44km com cada any com un campió. M’havia buscat fins i tot una ruta, facileta i plana, sense gaires complicacions, un recorregut de 22km d’anada i els mateixos de tornada per gaudir d’una bona estona de fer una de les coses que més m’agraden. Des de la marató de diumenge passat que havia recuperat força bé i ho veia possible.

 Ho tenia tot preparat i apunt, tenia fins i tot la musica al mp3, la roba, l’aigua, les bambes, i parlant amb la Fina li comento el que tinc intenció de fer i em contesta:

 -però si no és demà!, és demà passat el teu aniversari!...capullo! (això no ho va dir ella, ho dic jo).

Collons. Em feia tanta il·lusió i en tenia tantes ganes que la impaciència va poder més i em vaig adelantar. Quina tallada de rotllo, bé, és igual ja ho faré demà passat.

Però per aquest dia, em conviden a dinar i calculo que hauré de córrer molt, vull dir que m’hauré d’afanyar moltíssim per ser a l’hora de dinar i canvio de plans. Correré al costat de casa, així m’estalvio viatges amb cotxe cap aquí i cap allà, però penso que 44km són molts i encara recordo de com vaig acabar de cansat l’any passat. Torno a canviar de plans: ho faré en bici, però no, no és el mateix, això si que és un quiero y no puedo. No sé..., que se suposa que s’ha de fer el dia del teu aniversari?, quedar-se a casa?, anar a treballar com si no passes res?, enganxar-se al feisbuc esperant que tots els 1463 “amics” et felicitin?.que faig? busco un bon canto i m’escrustono el cap a hòsties?, me la matxaco 44 vegades?,Total, que lo prometido es deuda i decideixo pujar 44 vegades a la creu de la Miranda com havia decidit en el seu moment, si senyor!.

Surto de casa decidit, fins al peu de la creu i tinc 4km que em serviran d’escalfament.. Em sento com si fes alguna mena de penitència, osti, i si em veu algú?, es pensaran que estic sonat, pujant i baixant un caminet de 150m.com un carcamal. Encara no sé quanta estona hi estaré, pujar i baixar crec que hi puc tardar uns 2minuts, o sigui que amb una hora i mitja o enllesteixo, serà un bon entrenament.

Vaig pensant en coses meves, en com ho escriuré al bloc tot això, cada vegada és més difícil  fer un bon post, jo m’hi faig tant com puc, però surt el que surt, penso que en el fons, els blocaires ens sentim diferents i originals i la majoria som més vulgars i horteres que la Yola Berrocal, que ja és dir pobreta. Vaig pensant amb la Traca i els seus cadellets, en que ja se’n a mort un, que difícil que és la vida!, no hi ha hagut lloc per tu noi!. No s’ha espavilat a mamar i la mare l’ha apartat, aquesta nit s’ha mort, hi ha molta competència i pocs mugrons i t’ha tocat nanu.

Em poso música motivadora i surto volant pel camí carener en direcció a la creu. No hi vaig mai a córrer amb música però quant ho faig em fa un efecte brutal, semblo el protagonista d’una pel·lícula i per això ho guardo per ocasions especials.

Pel camí em trobo dues salamandres aixafades i es que després de ploure sempre passa igual, em sap greu, m’agraden aquests animalons i no els vull veure morts. M’agraden pel seu color, per la manera de bellugar-se lenta i pausada pel tot el que representen i perquè és el meu animal totem,...o era el ruc?... bé, tan se val.

 Arrivo i amb l’objectiu a la vistal, la primera pujada es per veure quant tardo, pujo lleuger i tardo 50 segons, això està fet nanu! I vinga amunt i avall. Quant en porto 10 paro una miqueta per beure i penso que  amb aquesta penitència segur que em faré un racó al cel. Si Déu existeix (cosa que estic totalment segur de que no) segur que m’observa i pensa: aquest xicot si que val!. L’altre dia a la creu de Matagalls vaig llegir l’ inscripció que hi ha al darrera:

Catalans tots de genollons en terra

mireu aquí lo signe de la Creu

com de la Pàtria en la més alta serra

aixampla avui los braços

per acostar-los amb tots sos fills a Déu.

Eixampla més tes branques gegantines

Bla bla bla, bla bla bla

a tots la Creu de Crist ens fa germans.

Em van venir ganes de pixar-m’hi.... i es que jo també he escoltat la polla records i he sigut anti-sistema, i algo queda. Tot el que fa tuf d’església em.....

En fi, deixem les creus. Segueixo pujant amb musica de Kortatu  i a partir de la  pujadeta nº 20 em començo a rallar. La cosa serà seriosa, poca broma. Porto ja molta estona i faig una nova parada. Reprenc i curiosament a partir de la  pujada 25 em sento millor i vaig a sac fins a la 40, ara si que ho tinc!. Penso, eufòric, que senzill és automotivar-se i que fàcil que és disfrutar d’un mateix  al mig d’aquest món pudrit  de merda sense gaires parafernàlies, ho haig de fer més sovint això.

Faig les últimes 4 pujades com un boig i torno cap a casa a bon ritme content i amb les endorfines que em surten per les orelles. Avui he fet un bon entrenament, diferent i aprofitat, han sortit dues hores justes i 17km. amb 380+- de desnivell. Bona aquesta david!

I per acabar unes frases del mestre Sisa:

.

..jo vull fer un salt, triple mortal

i sense xarxa, fotre-li marxa!

Pujar al trapezi

i del vertigen fer-ne despreci

de cap per avall...

Res més, una abraçada a tots i per molts anys!.

LA MIRANDA, 1 2 3 4 i 5

Una mica fart de tot, desmotivat i desmoralitzat, mica en mica vaig recuperant una part de mi que havia perdut, puc sortir a córrer una miqueta cada dia (que ja es molt) i lluny encara d’estar recuperat del tot ,em proposo un petit repte per veure si així em poso les piles...

El dia 30 de Març faré 44 anys, cada any des de en fa dos, surto a córrer tants km com anys faig, res, una bajanada com una altre. Aquest any veient que no estaré apunt per aquest dia m’he proposat pujar a la creu de la Miranda 44 vegades. Tinc temps, calculo que ho podré fer amb aquests dos mesos i pico que queden.

 Des de casa hi tinc 4km, o sigui hauré de fer 8 km més els 100 metres de forta pujada del final, amb total 352km. No és molt, volia fer el mateix però amb el Matagalls però ja vaig veure que seria mooooolt difícil. Bé, si algun dia ho faig en bici també val i si estic molt apurat aniré fins al peu de la muntanya amb cotxe i faré l’últim tram caminant. Total, yo me lo guis i yo me lo com, però intentaré no fer trampa i fer-ho tot corrent.

No és que m’agradin especialment les creus, ni m’agafa’t cap fervor religiós, és més, no m’agraden les creus i jo de dalt dels cims de les muntanyes les treuria totes, totes!. Que maco seria el Puigmal i l’Aneto, el Taga, etc. etc. sense cap creu, net i pelat...però bé, és un indret característic don visc, amb vistes a la plana i al Montsey i un lloc que freqüento des de fa molts anys i que m’agrada. Tampoc es tracta de fer maratons  cada dia com qui menja olives, o sigui que poc a poc...

El dimarts passat vaig començar i amb avui, ja en porto cinc....., va!, Ànims David.

RUC PER SEMPRE

Un any més hem anat al concurs morfològic de la fira de Sant Martirià, a Banyoles, i un any més la Llima a tornat a guanyar el primer premi.

Aquest any he constatat un retrocés de la raça en general, tant pel nombre d’exemplars com la qualitat dels mateixos. Costa molt fer bons pollins, costa de que quedin prenyades les someres i quan hi queden el perden al cap de poc, avortaments, parts dobles... un mal any, vaja.

La crisis suposo que també hi deu fer i el fet de que, de fet, és una causa perduda.

Amb tot, la Llima és la millor burra del món mundial amb diferència i estem contents.

Tots els disgustos,les emprenyades, les visites del veterinari, els pollins morts, el traginar de bales amunt i avall, els abeuradors glaçats, els euros gastats...tot, queda compensat. Bé, més o menys. Després de més de 15 anys de fer de pagès sense ser-ho i de patir pel bestiar dia i nit, començo a estar-ne una mica tip.

Però avui he vist clar que haig de seguir, no puc deixar-ho tot penjat i haig d’aguantar. Com una cursa d’ultrafons, al final, després de passar-les canutes hores i hores el que compta i el que queda, és la satisfacció de superar-se un mateix. No sé a on ens portarà tot això però seguirem. Continuaren fent el burro.

En realitat aquest post es un petit homenatge a les nostres burres, i com s’estimen unes burres?, si sona còmic i tot.

No sé, son molts anys i formen part de la família, veure-les a néixer, a mamar, a créixer.... entranyable. La seva olor, el tacte, les mirades.

En fi, que aquest parell ocupen un lloc al fons del nostre cor i volia dir-ho.

TOTES LES FOTOS

NO ANEM BÉ...

...o tot lo bé que voldria. Porto tot l’any arrossegant molèsties, dolors, lesions i ara el cos se’m queixa a crits. No sé, potser hauria de descansar, però no em ve de gust, encara em falten dues maratons per acabar la temporada, si es que s’acaba algun dia la temporada...

Em fa mal la carcanada i no vaig bé, em fa mal el genoll i el turmell i fa molt de temps que tinc una puvàlgia de burro i ara tinc ciàtica o una contractura al isquiotibial o jo que collons sé, i així no es pot anar de cap manera. No em queixo, podria ser pitjor i jo m’ho he buscat.

La qüestió es que sempre seré un baliga-balaga i no he fet les coses bé. Diumenge aniré a la marató del Puigsacalm  de qualsevol manera i d’aquí quatre setmanes tinc la marató de Donosti. M’hagués agradat preparar-la bé per intentar fer tres hores o almenys acostar-mi i ara el temps se’m tira a sobre i no he fet els deures.

Des de cavalls del vent que vaig fent el tonto i es que potser el que em convé es això: descansar i pensar en la temporada que ve i tancar un any prou bo.

Al gener vaig començar amb el trail blanc, una mica fart de neu d’un hivern molt fred.

Pel febrer vaig fer la meva primera duatló de muntanya (i l’última...) i la mitja de Granollers amb un bon registre: 1’24’40, una marca, que encara puc superar (si es que no en tenim mai prou...).

El Març va ser un bon mes amb el canicross de Badalona la marató de la vall del congost i la marató d’aniversari.

L’ Abril el varem coronar amb la Costa Brava Extrem , una de les millors curses que he fet  i amb millor resultat.

Pel Maig l’indescriptible Zegama,.... sublim.

Pel Juny vaig estar a punt de tancar la paradeta però al final no ho vaig fer. (Un, que es emocionalment inestable), i l’esparracada d’Andorra.... jua jua jua.

Al Juliol em vaig treure l’espina de l’olla i vaig triomfar al trail de l’Emmona.

L’Agost i Setembre vaig entrenar com un cabron per acabar a l’Octubre molt content a la cavalls del vent.

Total, que ara surto a córrer i em sento buit. No tinc esma ni tinc el que s’ha de tenir per fer tot això que vull fer. Tinc la sensació mentre corro de que estic trencat, no sé que em passa.

Tot això te fàcil solució, és clar, no córrer i ja està, però no puc. Em sento un carcamal, sóc un pertorbat, un desequilibrat. Estic malalt.

La salamandra ja no galopa...

PER MOLTS ANYS

L’any passat el dia que feia quaranta-dos anys vaig sortir a fer 42km corrents, aquella experiència va ser molt positiva i tot i que vaig acabar amb un bon mal al genoll, vaig disfrutar de tots i cada un dels km.
Avui, un any després, em plantejava si fer-ne 43 o què.… no sé, no n’estava convençut del tot.
On em portará tot això?,algún any haurà de ser l’últim, no em veig amb cinquanta anys corrent 50km, o sí!... en fi.
Algú em va dir: i quan en facis 69 que farás?, bé, jo crec que la pregunta es respon sola,... je je. Visca la rauxa, mori el seny!
Així que, ni “cort ni peresós”, em calço les bamwes i vinga!.El dia abans vaig anar amb el cotxe per mirar més o menys la ruta que faria, ho tenia decidit: sortiria de casa corrents i arrivaria corrents tot fent una volta circular per Muntanyola, l’Estany, Moià i Collsuspina, resseguint més o menys el GR 177
Durant la nit em desperto vàries vegadas per culpa del vent que bufa molt fort i també plou. Sento el despertador , em llevo i miro per la finestra i veig volar plàstics, fustes, llaunes i diversos objectes que el vent huracanat empeny, la pluja esquitxa els vidres i m’en torno al llit. Que ho donguin pel sac!.

Doncs no.
Aquí teniu en David sortin a córrer,a les set del matí disposat a fer 43 km non-stop, amb ratxes de vent de 200km/h o potser més, i plovent.
Vaig molt malamente, tinc fred i el vent em molesta, però també sé que això em passará, els primers km són sempre els pitjors. Per sort, ha parat de ploure.
De seguida entro dins meu i em submergueixo en un estat alterat de la conciència, un lloc que conec molt bé doncs hi estic molt sovint. Aquí no hi ha ni passat ni futur ni angoixes ni pors, tot es molt llunyà i només sento els meus esbufegs i els peus que piquen a terra a cada salt.
Els pensaments son abstractes i és com si no hi fos.
Són moments màgics però de tant en tant el vent em fa tornar a la realitat, porto ja 10 km i vaig fresc com una rosa.
Aquí el camí comença a pujar , hi ha molt fang, durant la nit ha caigut un bon ruixat i ho a deixat tot fet una merda. Em costa avançar i ja porto els peus molls, però jo endavant...

Arrivo fins a l’Estany i porto 17km, començo a trobar un lleuger cansament, potser encara no estic recuperat del tot de la marató de diumengue passat, bé, potser no, segur que no.

Desfaig el camí que m’ha portat fins a l’Estany dos o tres km i segueixo una pista llarguíssima que va fins a Moià, els peus em pesen pel fang que hi porto enganxat i no hi ha ni una ànima enlloc.
A partir d’aquí, em començen a venir seriossos dubtes sobre el que estic fent, porto 25km i ja n’estic fart, però ara no em "rajaré," no senyor!, les burrades es començen i s’acaben.
Apreto fort una bona estona i arrivo a Collsuspina, torno novament sobre els meus passos per un camí de formigó, cara amunt i amb un vent de cara que em fa anar gairebé ajupit, per sort no fa fred, més aviat calor, però s’em fa etern.
La Fina m’ha trucat i em diu que vindran amb en Genís i en portaran una coca-cola fresca, m’esperen a Sant Cugat de Gavadons. Son com un oasis al mig del desert, porto 30km i em beg la llauna d’un sol glop, que bé!.

Surto amb energia renovada en dirección a Muntanyola com una fletxa però dura poc.
Ara si que ja vaig fos. Porto mes de quatre hores corrent i tinc ganes d’arrivar. Tinc una pedra a la bamva que em fa la guitza fa molta estona però em fa mandra treureme-la, qualsevol moviment que no sigui correr es fa feixuc: parar, asseure’s, descordar-se la sabata…. buf! que complicat, és igual, ja arrivo.
Segueixo per la carena fins a Fontanelles i enllaço cap a la creu de la Miranada, que tothom diu que està a punt de caure però jo fa vint anys que la veig així i amb el vent que fa avui ja hauria de ser a terra.
Ara només em queden 5km que faré fins a casa, aquest camí ja m’el conec, li fet cents de vegades però s’em fa molt pesat i llarg, penós molt penós, semblo un camell sol al mig del desert, avançant poc a poc.

Finalment en Genís em ve a recebre però encara em falta 1km, que fem tots dos junts pel carrer de casa amunt i avall com dos tontos. Ja està! Ara sí! 43km i 100m clavats de GPS, com diuen els koales: que n’aprenguin!
Tinc el cos buit però l’ànima plena i per fi em treuré la pedra de la sabata!.

Quatre estiraments, una dutxa i un arròs m’espera ….

SEMBLA QUE HA TORNAT A NEVAR...

ZEGAMA-AIZKORRI

NO M'HO PUC CREURE, M'HA TOCAT !!!!!.........

L'ÚLTIM DIA PER APUNTAR-SE ALGÚ EN VAN ENVIAR UN CORREU DIENT-ME: JO JA M'HE PRE-INSCRTIT I JO VAIG FER EL MATEIX SENSE PENSAR MAI QUE EM POGUÉS TOCAR.

DIES ENRERA EN PARLAVA AMB UN COMPANY I LI COMENTAVA QUE JUGAR A AQUEST JOC ERA UNA MICA ABSURD (ENTRAR EN UN SORTEIG PER NOMÉS "PODER" PARTICIPAR EN UNA CURSA). PERÒ, QUE ET PAGUEN EL PREU DE LA INSCRIPCIÓ ??, NO, NO HO HAS DE PAGAR TU IGUALMENT. PERÒ COM QUE TOTHOM HI VOL ANAR S'HA DE FER AIXÍ.

POTSER SI QUE ESTÀ CONSIDERADA COM LA MILLOR CURSA DE MUNTANYA DEL MÓN, LA QUE TÉ MÉS PÚBLIC, MÉS AMBIENT, MÉS CALIU, PERÒ EM SEMBLAVA EXCESSIU TOT AQUEST MUNTATGE; 175 PLAÇES PER SORTEJAR ENTRE MÉS DE 1500 PERSONES, QUE COLLONS HI DÓNEN????, VI ALS AVITUALLAMENTS ???, CAVIAR???

EN FI, EL 16 DE MAIG HO SABRÉ, PERQUÈ JA QUE M'HA TOCAT SERÀ QUESTIÓ D'HANAR-HI NO ????

SEMBLA QUE HA NEVAT....

GEL

MOLTA GENT QUE SEGUIX AQUEST BLOC M’HA COMENTAT QUE ELS HI HAVIA AGRADAT MOLT AQUESTA AFICIÓ MEVA QUE TINC DE POSAR-ME A DINS EL GEL, ÉS CURIÓS PERÒ, QUE DE LA QUANTITAT D’ANIMALADES I TONTERIES QUE ARRIVO A DIR I FER, AQUESTA SIGUI LA QUE MÉS INTERÉS A DESPERTAT. APROFITANT LES BAIXES TEMPERATURES I QUE ELS GRUIXOS DEL GEL SÓN JA CONSIDERABLES I DESPRÉS DE LA MITJA MARATÓ I LA CARREGADA DE CAMES QUE PORTO, APROFITO PER REPETIR LA GESTA I SUBMERGIR LES EXTREMITATS INFERIORS A L’AIGUA GLAÇADA, NO SENSE ABANS TRENCAR EL GEL, LITERALMENT, QUE M’HA COSTAT UN COLLÓ, PER CERT. ELS GENOLLS HO AGRAEIXEN....

EL GOS FA AL AMO

CRONOESCALADA AL MATAGALLS, 4

LES NUMEROSES TRUCADES ALS CENTRES D’EMERGÈNCIES ALERTEN DE UN NOU PERILL, L’EXÈRCIT ESTÀ EN FASE D’ALERTA 2 I LA POBLACIÓ CIVIL CONFINADA ALS SEUS DOMICILIS. S’HA ALBIRAT UNA EXTRANYA POLSEGUERA AL CIM DEL MATAGALLS. SERÀ UN METEORIT VINGUT DE UNA ALTRE GALÀXIA? SERÀ UNA INVASIÓ ALIENÍGENA? O POTSER UN TERRATRÈMOL ?, NO ¡!!!! !!!!!! ÉS EN DAVID DE LA BURRA PUJANT AL MATAGALLS!!!, L’INTRÈPID ATLETA AIXECA UN NÚVOL DE POLS DEGUT A LA VELOCITAT A LA QUE PUJA, LES GOTES DE SUOR QUE DEIXA ANAR, JUNTES, FORMEN ENORMES TORRENTS QUE BAIXAN MUNTANYA AVALL, ESTAN CAUSANT GREUS INUNDACIONS A SEVA I AL BRULL, DESDE L’ALTRA BANDA DEL MONTSENY LA GENT CÓRRE ESPANTADA PEL CARRER, DESDE LES POBLACIONS DE PALAUTORDERA I FINS A SANT CELONI ES VEU UN GRAN NÚVOL DE FOC. ES LA FI DEL MON!!!! CRIDEN. FINALMENT PER LA RÀDIO ANUNCIEN EL QUE ESTÀ PASSANT. UNA MULTITUD DE MILIONS DE PERSONES ES CONGREGEN A COLLFORMIC A L’ESPERA DE L’ARRIBADA DEL SEU ÍDOL, QUE ARRIBA POC DESPRÉS, ÉS AIXECAT A BRAÇOS I PASSEJAT PER TOTA LA MUNTANYA COM UN TORERO. LA FINAL DEL BARÇA QUEDARÀ TOTALMENT ECLIPSADA DESPRÉS D’AQUESTA NOVA GESTA, INCREÏBLE, INSUPERABLE, SUBLIM…. 33 MINUTS I 50 SEGONS, SEGONA MILLOR MARCA DE TOTS ELS TEMPS!! I NOMÉS SUPERADA PER ELL MATEIX !!!

SAP GREU PER EL SEU INSEPARABLE COMPANY "MIA" QUE MALGRAT GUANYAR-LO A LES CURSES, NO TÉ RES A FER AL MATAGALLS, JE JE

dedicat a en LUIGI,ell ja sap perquè, ja ja

EL ZOO D'EN DAVID

3 MIL.LÍMETRES

MECÀNICA: PART DE LA FÍSICA QUE TRACTA DE L'EQUILIBRI I DEL MOVIMENT DELS COSSOS SOTMESOS A QUALSEVOL FORÇA.

BIOMECÀNICA: ESTUDI DE LES DIVERSES ESTRUCTURES DE TIPUS MECÀNIC EXSISTENS EN ELS ÉSSERS VIUS.

UN DIA DE LA SETMANA PASSADA EM VAIG AGENOLLAR PER VEURE L'ESTAT DELS BAIXOS DEL MEU COTXE, (VA BÉ FER-HO DE TANT EN TANT, SEMPRE DESCOBREIXES ALGO NOU). AQUESTS DIES AMB TANTA SAL A LA CARRETERA, EM VAIG ADONAR QUE ESTAVA BEN ROVELLAT. TAMBÉ VAIG VEURE QUE LA RODA DE DAVANT DEL CANTÓ ESQUERRA ESTAVA GASTADA PER LA PART DE DINTRE.

VAIG CÓRRER CAP AL MECÀNIC PERQUÈ M'EQUILIBRÉS LA DIRECCIÓ.

-S'HA MOGUT BASTANT, 3 MIL.LÍMETRES, EM VA DIR.

JO, VAIG PENSAR QUE 3 mm EREN MOLT POCA COSA I NO ENTENIA COM PODIEN CAUSAR UN DESGAST TANT ACUSAT A LES RODES.EN FI, HO VAIG DEIXAR AQUÍ I NO HI VAIG PENSAR MÉS.

AVUI HE ANAT A LA CONSULTA DEL DOCTOR FLORENCIANO RESTOY, RECONEGUT PODÒLEG QUE TRACTA A MÉS D'UN CORREDOR. VOLIA SABER SI LES PLANTILLES QUE EM VA FER ABANS DE L'ESTIU S'AJUSTÀVEN CORRECTAMENT. M'HA TORNAT A FER UN ESTUDI BIOMECÀNIC I DESPRÉS DE CÓRRER PER UNA CINTA, AMB BAMVES I SENSE , AMB PLANTILLES I DESCALÇ, M'HA CONFIRMAT EL QUE EM TEMIA:ESTAN DESCOMPENSADES.

- 3 MIL.LIMETRES, M'HA DIT.

ARA RESULTA QUE LA LESIÓ AL GENOLL QUE TANTS PROBLEMES M'HA PORTAT ÉS DEGUDA A UNA MALA PLANTILLA.

SEGUEIXO PENSANT QUE TRES MIL.LÍMETRES NO SÓN RES, PERÒ EN AQUEST CAS, QUASI BÉ HAIG DE CANVIAR LES RODES DEL JEEP, QUE VALEN UNA PASTA I HE ESTAT TRES MESOS PARAT, AGOBIAT I DEPRIMIT PER TRES PUTUS MIL.LÍMETRES!!!........QUE HI FAREM.

TAL DIA COM AVUI, ARA FA 6 ANYS, DEIXAVA DE FUMAR. ENCARA RECORDO L'ÚLTIM CIGARRET ASSEGUT DAVANT DE LA LLAR DE FOC, UN DIUMENGE, I SEGUEIXO PENSAN QUE ÉS LA MILLOR COSA QUE HE FET A LA VIDA. ENCARA ARA, PERÒ, DESPRÉS DE TANT TEMPS, QUAN ESTOSSEGO I ESCUPO ELS GARGALLS A TERRA, DIBUIXEN, DE COLOR VERD, LA PARAULA CAMEL.

PER CELEBRAR-HO M'HE FUMAT UNS QUANTS KM. (20 KM QUE HE FET EN 1 HORA I 53 MINUTS).

HAIG D'ENTRENAR, DONÇ JA M'HE INSCRIT A LA MARATÓ DE MUNTANYA DE LA VALL DEL CONGOST..... TELA, TELA.....

http://www.cursavalldelcongost.com/2009/Inici.html

ARA, HAURIA DE FELICITAR EL NADAL I DESITJAR PAU AMOR I FELICITAT, ÉS EL QUE TOCA. PERÒ NO HO FARÉ.

AVUI HE PUJAT CORRENT PER LA CARRETARA NEVADA UNS DOS KM, PERQUÈ EL COTXE NO TIRAVA DE TANTA NEU,I N'HI HE PENSAT AMB EL GENOLL, O SIGUI, QUE ANEM BÉ .LA FINA M'HA VINGUT A RECEBRE AMB EL TOT TERRENY AMB QUASI UN PAM DE NEU. DESPRÉS D'ESMORZAR HE FET UN ALTRE EXERCICI "D'AUTOPENITENCIATERAPIAFRIKI" I LA VERITAT ÉS QUE DESPRÉS D'UNA DUTXA CALENTA, ÉS COM FLOTAR AL MIG DEL ESPAI.

AL VESPRE..... I TORNARÉ.

E-MAILS

MISSATGE D'EN DAVID: EM FA MAL : L'UNGLA DEL DIT GROS DEL PEU DRET (MOLT), L'UNGLA DEL DIT GROS DEL PEU ESQUERRA (NO TANT), ELS QUÀDRICEPS, ELS BESSONS, EL TURMELL ESQUERRA (MOLT, EL TING BUTIT COM UN POLTRUC) EL PEU DRET, L'ESQUENA (LUMBARS), LES ESPATLLES, EL GENOLL DRET (MOLT), I.............. EM SEMBLA QUE NO EM DEIXO RES, PERO MOLT CONTENT I SATISFET. RESPOSTA D'EN MIA: A mi em fa mal el dit gros i tot el nervi o tendó que surt d’ell fins arrivar a la pota del peu dret, el taló del peu Esquerra, l’isquió de la cama dreta i el bessó de l’esquerra, estic més desequilibrat que l’ostia puta i això fa que caminar sense que es noti sigui una tortura de collons, ja no et parlo de baixar escales. Espero que demà no s’hi afegeixin les agulletes perquè m’ha sortit un mal de coll suposo que degut al fred d’esperar en lluís que sense apirina no hagués pogut ni anar a currar i tenia un matí ple. Estàs de sort, cabrón, vaig voler ensenyar-li el video a l’anna i com que no ser grabar amb la màquina de fotos no va quedar enregistrat, i és una llàstima perquè a aquell colèga teu que ja ho havia fet amb un altre li hauria agradat moltíssim. A veure quan surten el resultats, tinc molta curiositat. I de content i satisfet, moltíssim, tinc l’ego per damunt de les montanyes. Fins aviat