HISTÒRIES DE L'ESMOLET

 Ja fa un temps, teníem un gos que es deia Esmolet, un gosset eixerit i murri com ell sol, la meva mare sempre explicava al meu fill, quan era petit, les “aventures de l’Esmolet”, històries mol tendres, històries de gossos, explicades per una àvia al seu net.

M’agraden les històries de gossos, històries plenes d’aventures, d’esperança i de sentiment.

Aquesta història va passar fa quatre dies i el seu protagonista no era l’Esmolet però podria ser-ho perfectament.

En un tombant de carretera ens trobem dos gossos caminant pel mig, van sense rumb, amb la mirada perduda, i amb aquell aire de gos desemparat que porten tots els gossos perduts i que fa tanta pena. Son dos gossos de tura, el pastor Català i conec prou bé la raça, ja que també n’havia tingut.

 Arrambo el cotxe en una vora, baixo, i els crido. Es queden parats, immòbils, amb les orelles atents i la mirada fixada en mi. Segueixen passant cotxes que els esquiven i tot plegat es una situació molt perillosa. De seguida s’atura un altre cotxe i baixa un noi que es solidaritza amb la meva situació, doncs en realitat, els gossos sembla que siguin meus i que els intenti agafar. Però els gossos no es deixen ni tocar, son esquerps i desconfiants i estan morts de por. Els cotxes segueixen passant i en un sentit de circulació ja n’hi ha tres o quatre de parats, intentem agafar-los però no hi ha manera. Truquem al 112 i es fan un fart de riure, al 012, tres quarts del mateix, i que si volem ens donen el telèfon de la protectora mes propera...

La situació és gairebé d’emergència, hi ha quinze o vint cotxes parats, portes de cotxe obertes, gent pel mig de la carretera... em sorprèn que tothom es comporti cívicament, fent-se càrrec de la situació i posant-hi paciència.

Amb aquestes que arriba un noi amb un tot terreny tot atrotinat que porta un gosset petit, diu de provar a fer-lo servir com a reclam dels altres. Tu mateix, li contesto, i sense manies baixa el gosset d’un salt i els gossos perduts reaccionen positivament i s’hi acosten. Tot passa molt de pressa però amb un moment els tenim agafats tots dos i ell s’ofereix per carregar-los al seu cotxe, la situació no està gaire per discutir que fer, hi ha una vintena de cotxes parats, la carretera tallada, tres gossos per allà al mig i un munt de gent que comença a estar nerviosa.

Ja trucaràs a la protectora o a qui sigui, li dic, i em contesta que si, que ja se’n fa càrrec.

Torno cap a casa satisfet, he fet el que calia i si la cosa va com a d’anar en poc temps els gossos tornaran a casa, lliures de perill, jo mateix ho he fet un munt de vegades, trucar a l’ajuntament, a la protectora d’animals, investigar...

Al cap de deu dies un amic em passa una fotografia a través d’un veterinari d’uns gossos que fa dies que estan buscant, no hi ha dubte, són els mateixos. Vaja, ara que em trobat els amos, no sabem on són els gossos...

Em poso en contacte amb els propietaris i els hi explico tots els detalls de com va anar i de la persona que els va recollir. Fa dies que volten totes les rodalies de casa seva, masies i demés i no n’han trobat ni rastre. A la protectora de Vic tampoc no els hi ha arribat cap gos d’aquestes característiques, per tant al saber-ne alguna cosa els anima a seguir buscant.

Jo sé el que es sent al perdre un gos, fa molts anys en varem perdre un, un gos de tura també, es va perdre a Cantonigròs i el varem trobar al cap de quinze dies a Manlleu, retrobar-nos, va ser una cosa molt emotiva i que encara recordo, per això, em sento molt proper a aquesta família. Gairebé me’n sento responsable i no paro de donar-hi voltes i de pensar on dimonis va portar els gossos aquell noi.

Al vespre, estirat al llit, m’imagino els gossos lluny de casa, desorientats i esporuguits i m’imagino als amos patin per ells i tot i que no els conec de res, m’hi sento molt proper.

El diumenge al mati vaig a voltar masies a veure si algú reconeix aquell cotxe i el seu propietari. Estem en contacte amb la família i els animo a no perdre l’esperança perquè en algun lloc han d’estar i segur que els trobem.

Em diuen que es possible que siguin a la protectora d’animals de Moià ja que algú els hi ha facilita aquesta informació, aquesta setmana han entrat dos gossos d’aquestes característiques.

Vaja, sembla que la cosa acabarà bé finalment. Tot lliga, el noi deu ser de la banda de Collsuspina i li queda més a prop Moià, és lògic, tot quadra.

Però no, no hi son. En sap molt greu, pobrets, em queien bé aquells gossos, amb aquell aspecte desmanegat, tan peluts i amb aquell serrell que els hi tapa els ulls.

Passa el cap de setmana i finalment em truquen dient-me que ja els han trobat, eren en una casa a peu de carretera, quina alegria!. El que no acabo d’entendre es que volien fer-ne amb aquests dos pobres gossos, però això es una altra història. També haig de dir que els gossos no portaven xip ni el telèfon de l’amo al collar, això últim hagués facilitat enormement les coses.

Si ens trobem un gos a la carretera ens em d’aturar, i mirar de donar un cop de mà, més enllà de la responsabilitat dels amos, podem ajudar a evitar molt patiment, humà, però també de quatre potes...

Aquesta història m’ha fet recordar l’Esmolet però també tots els gossos que hem tingut, que són molts. De tots ells en guardo bon record, encara que  d’algun més que d’altres.

Diuen que el grau de civilització d’una societat és mesura pel tracte que reben els seus animals, jo crec que encara estem lluny del que hauria de ser.

Jo faig el que puc.

En Black i la Kira, els gossos en questió