MARATÓ D'EMPÚRIES

 

Feia molt temps que tenia ganes de fer aquesta marató, de fet, l’any passat ja hi estava inscrit, però una lesió d’última hora no em va deixar córrer, també l’any 2016 l’havia de fer però es va suspendre per la tramuntana i es va quedar en una mitja marató..

Així que aquest any si, però la veritat es que no l’havia preparada com cal, porto tres mesos corrent només i una marató es sempre una marató, no es pot subestimar mai, però al final vaig salvar els mobles...

Sortida multitudinària juntament amb els de la mitja, els que fem la marató som poquets, uns 100. Surto a ritme còmode, fent tots els parcials per sota de 5 i gaudint com sempre de córrer. El recorregut no es planer però corro sempre amb algú, vaig veient els rètols dels quilòmetres i tan aviat veus el 3, com el 17 com el 36, la cursa dona moltes voltes i passes vàries vegades pel mateix lloc, això em ratlla una mica però bueno va, en pitjors places he torejat.

Passo el km 5 i el 10, vaig saludant amics arreu mentre uns van els altres tornen, girs, carrers, pujades. Vaig bé, m’agrada com estic corrent. Anem fins al final de la bocana del port i tornar. Fins al km 27 vaig de puta mare, 4’55 de mitja, de seguir així encara baixaré de 3h 30m, però vaja, el temps final no es que m’importi gaire perquè començo a notar el cansament, em fan mal les potes i aquí comença la veritable marató.

Em trobo la Fina que m’espera a l’avituallament i em dona el Maurten que havia preparat, això em refà una mica i aguanto bastant bé fins al 37, vaig amb la que quedaria tercera dona i em costa seguir-la, ara si que ja vaig rustit.

Doncs això, d’aquí fins a l’arribada m’he arrossegat com un llimac, patint el que no està escrit, resseguint les llargues i solitàries carreteres, els “falsos llanos” i lluitant contra el vent. Però ho he sabut gestionar, com tantes altres vegades, arribant amb reserva i el llum vermell encès amb 3h40m.

Una marató dura i solitària, gens fàcil, però de les que m’agraden, amb una bona preparació potser hagués sigut millor, però ara ja està fet.

Pròxima parada: Lo Port, la mitja més dura. Too p’arriba fins al Montcaro.