SPARTATHLON (2)

 

Tinc un circuit  a Malla, d’uns 15km, que faig sovint. Ahir vaig fer-hi una marató, i no es que sigui res de l’altre món, però n’estic força satisfet. Van sortir uns ritmes molt suaus i muscularment avui em trobo perfecte, alguna molèstia articular i res més. Però ara mateix, tal i com em va passar fa set anys quan entrenava també l’Spartathlon, qualsevol cosa em sembla poc, per molts quilòmetres que faci sempre em quedo amb la sensació de que això no es res.

Perquè...com s’entrenen 246km? Doncs jo la veritat es que encara no ho sé, el més difícil es no fer-s’hi mal, anar al límit de les teves capacitats però sense lesionar-se. I sobretot, la motivació. Ara estic a tope però sé que vindran moments de baixada i quan em trobo bé ho haig d’aprofitar. Però tot plegat ho trobo apassionant i un viatge introspectiu que va més enllà d’una preparació esportiva.

M’agrada tenir plans d’aquest tipus, perquè em fa tenir un motiu per llevar-me cada dia i fotra-li gas, sense por, a veure on arribo.

Com he llegit per les xarxes aquests dies: si t’agrada com crema, no compta com a infern...