Tinc un circuit
a Malla, d’uns 15km, que faig sovint. Ahir vaig fer-hi una marató, i no
es que sigui res de l’altre món, però n’estic força satisfet. Van sortir uns
ritmes molt suaus i muscularment avui em trobo perfecte, alguna molèstia
articular i res més. Però ara mateix, tal i com em va passar fa set anys quan
entrenava també l’Spartathlon, qualsevol cosa em sembla poc, per molts
quilòmetres que faci sempre em quedo amb la sensació de que això no es res.
Perquè...com s’entrenen 246km? Doncs jo la
veritat es que encara no ho sé, el més difícil es no fer-s’hi mal, anar al
límit de les teves capacitats però sense lesionar-se. I sobretot, la motivació.
Ara estic a tope però sé que vindran moments de baixada i quan em trobo bé ho
haig d’aprofitar. Però tot plegat ho trobo apassionant i un viatge introspectiu
que va més enllà d’una preparació esportiva.
M’agrada tenir plans d’aquest tipus, perquè em
fa tenir un motiu per llevar-me cada dia i fotra-li gas, sense por, a veure on
arribo.
Com he llegit per les xarxes aquests dies: si t’agrada
com crema, no compta com a infern...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada