MY THIRD SPARTATHLON (DNF)

 

Estic novament a l’esplanada al peu de l’Acròpolis d’Atenes, arribar fins aquí ja Déu ni do el difícil que ha sigut: gairebé dos anys per fer la marca, un sorteig i tres mesos d’entrenament intens. El que em queda per davant son 246km que conec molt bé, l’esforç que hi haig de posar és descomunal, però no cal pensar-hi ara, es tracta d’anar fent, mica en mica.

Aquests darrers dies no han sigut massa bons; el dimecres abans de marxar vaig caure per un marge, res, una relliscada tonta, però em va quedar un bon mal al genoll i la nit abans de la cursa, nerviós, no vaig poder dormir gens, res de res, zero. També es veritat que aquest darrer mes no vaig entrenar tot el que voldria ja que una lesió al tendó del tibial posterior no m’ho va permetre, però vaja, al final això ho vaig salvar, in extremis...

I entre els nervis i el genoll i el peu, m’he anat fent una bola que em supera, pel matí, dues hores abans de sortir em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, buf, em trobo fatal... però vaja, una vegada a la sortida em passa tot i em trobo prou bé, o almenys m’ho sembla.

Quan haig de fer una cosa d’aquestes a mi em dona per tancar-me amb mi mateix, em concentro, i no estic per fotos ni romanços, necessito connectar amb el meu jo interior i focalitzar tota l’energia amb el que vaig a fer. M’acomiado de la Fina i l’Adela que m’aniran fent el seguiment i em poso cap a la sortida de la mítica Spartathlon, juntament amb 380 corredors més, és emocionant estar aquí tinc sensacions contraposades però una vegada sortim, ja només es tracta de córrer, com faig cada dia.

Travessem tot Atenes, entre mig dels cotxes, hi ha molt de trànsit, soroll, fum, ja no ho recordava, l’Spartathlon es així, cutre de collons i aquí rau la seva gràcia i la seva duresa. Els primers 10km son per provar la maquinària, em trobo prou bé i sembla que m’han passat tots els mals. Estic content de ser aquí i l’actitud es positiva.

Passo el km 20 i el 30 i el 40 i tot al seu lloc, aquesta distància l’he entrenat moltíssim aquest estiu i tot va bé. Explicat així sembla fàcil, però fàcil, fàcil tampoc ho és, tinc les meves pujades i baixades també, però sempre disfrutant. Vaig bevent a tots i cada un dels avituallaments, em prenc sals sovint i em bec els carbohidrats també. Tot rutlla, fa calor, bastanta calor, però fins hi tot això ho tinc entrenat; juliol i agost he sortit a córrer al migdia i a primera hora de la tarda, a 35 i a 40 graus i això en principi no es un problema per a mi.

Passo la marató amb quatre hores justes i bastant còmode, aquí em poden assistir per primera vegada. La Fina i L’Adela m’ho tenen tot apunt; reposo sals, gels, em canvio les bambes i torno a sortir al cap de res, amb determinació, content i sabent que falta moltíssim però que de moment tot va de puta mare.

I de cop, cap al km 50 em començo a trobar les cames contracturades, a les baixades em fa molt mal a la zona exterior dels quàdriceps. Camino una estoneta i torno a córrer, però cada vegada és pitjor. La carretera va paral·lela al mar, es un lloc prou maco i ara ja no hi ha tants cotxes, però va fent tobogans i a les baixades no puc córrer. Em comencen a passar corredors, un a un, es un degoteig constant, però jo no em desanimo, la primera xinxeta del dia ja ha arribat, potser massa d’hora, però jo no em rendeixo fàcilment. Truco en Marc el meu fisio i em comenta que pot ser un tema de recolzaments; no fa pas massa que el podòleg em va retocar les plantilles i les bambes que fa poc m’he canviat tampoc estan molt rodades. No sé, alguna cosa estic fent malament.

Vaig alternant córrer i caminar però el dolor no desapareix. Em prenc sals i aigua, tota la que puc, i plàtans i tot el que arreplego, però la cosa no millora. Km 60, i km 70...fot una calor que esquerda el cap, vaig rustidíssim, no ho entenc, m’hi esforço tot el que puc i intento capgirar la situació. El meu cap comença a donar-hi voltes i aquí comença la meva decadència. Al km 82 de nou em poden fer assistència, aquí hi ha el primer tall, hi arribo fet mistos, amb les cames com dos troncs i amb un estat anímic molt dolent.

Però bueno, jo sé que aquestes situacions en una cursa tant llarga es donen moltes vegades, es tracta de resistir, aguantar com sigui i continuar, moltes vegades es poden revertir, però la veritat es que en aquest mateix avituallament, els altres anys que les vaig fer, vaig passar-hi una hora i mitja abans i molt millor del que vaig ara.

La Cristina, companya catalana, hi arriba poc després que jo i marxa una mica abans, surto al seu darrere per intentar almenys anar amb algú i compartir alguna cosa, però la veig lluny i no la pillo. Paro a pixar per primera vegada des de les 7 del matí, fa més de vuit hores i surt una cosa espessa i fluorescent, penso que potser no que m’he hidratat prou, però ara ja vaig tard. Aquí ja si que vaig mooolt cardat, arribo als avituallaments poc abans dels temps de tall, 5 o 10 minuts i decideixo que amb aquest estat no puc continuar. Ho deixo, plego, em fa una punxada al cor però no hi puc fer més.

Entro a l’avituallament del km 93 decidit a renunciar però la Fina em fot una bronca del quinze: tanta comèdia per deixar-ho aquí? Tanta merda de Spartathlon tot l’estiu donant la tabarra per ara plegar? Va! Tira gamarús! I té raó, tota la raó. Vaig molt ratllat i el que necessito es que algú em foti canya i continuo malgrat el meu estat.

A l’avituallament del km 102 ja hi arribo molt just, ja l’estant desmuntant i es arribar i marxar pràcticament, es molt decadent i trist. Es de nit, per darrere meu hi veig algun cadàver que s’arrossega, com jo, abatut.

A km 112 hi ha el pròxim avituallament, la Fina em truca i em diu que tanquen a les 22.25, miro el rellotge i penso que tinc temps però es a dalt d’un poblet, per una carretera sinuosa i que fa molta pujada, intento córrer i anar el mes ràpid que puc però finalment hi arribo dos minuts tard.

Res, a tomapelcul, estic fora, tinc un sentiment de ràbia però a la vegada d’alleujament i em rendeixo, l’Spartathlon ha pogut amb mi. No hagués dit mai que això em podia passar, però m’ha passat.

A aquesta cursa li tenia moltes ganes, de feia molt temps, volia tornar a sentir tot el que vaig sentir les dues vegades que la vaig acabar, però no ha pogut ser. Em sap greu per la Fina i l’Adela, elles ho hagessin fet tot per mi i jo els hi he fallat.

L’endemà quan em desperto penso en el que hagués pogut ser i no va ser, fins hi tot em nego a fer-me una foto als peus de Leònides, no me la mereixo aquesta foto, això seria com arribar a Santiago fent només l’ultima etapa i no tot el camino.

Però no passa res, l’Spartathlon es així de cruel, a la mínima estàs a fora i aquest any, amb només la meitat de corredors arribats, encara més. Encara no entenc que es el que em va passar exactament, segurament la suma de totes les petites coses que em van anar passant i que aquí explico. Ara mateix, no sé si hi haurà un altre intent, es possible, però no ho tinc clar.

I ja està, passo pàgina i de pressa, aquest mateix dissabte vaig participar a l’Oncotrail, amb l’equip Kriter i tinc molts projectes a curt i llarg plaç.

Va! a galopar!

I gràcies a tots pels ànims!