SPARTATHLON (3)

 

ARRIBADA SPARTATHLON 2016

Realment no sé que és el que m’empeny a fer una cursa de 246km, hi dono voltes i més voltes i encara no ho entenc. Fa falta complicar-se la vida d’aquesta manera? si jo estic molt bé com estic; porto una vida tranquil·la, tinc una feina que m’agrada, tinc temps lliure, salut, una família estupenda i no sé quantes coses bones més, no em puc queixar. Però, de veritat que cal arrossegar-se durant tot un dia i una nit i un altre dia? Passant-les putes, amb els peus adolorits i l’organisme i la ment al límit?

Doncs mira, si. Això quan s’ha tastat una vegada sempre vols repetir. Necessito tornar-me a posar a prova, arribar molt més enllà del que seria raonable, més enllà de l’esgotament físic i mental, més enllà de tot. Demostrar-me a mi mateix fins on sóc capaç d’arribar, simplement ho vull fer, perquè crec que puc.

Però ahir li deia a la Fina, la meva coach, nutricionista, entrenadora, fisio, manager i amant, que aquest any no volia posar-me pressió, que no volia patir abans per una cosa que en el fons, tampoc es tan important. Altres vegades m’ha passat que els dies previs estic molt nerviós, no dormo, i sembla que s’hagi d’acabar el mon, però una vegada comença la cursa, l’únic que haig de fer és córrer, i ja està, així que aquesta vegada vull que sigui diferent; jo ho donaré tot, fins on calgui, però en el seu moment.

Aquest estiu he entrenat com mai, 600km al juliol i 700 a l’agost i ara m’estan sortint tots els mals, aquest setembre ha sigut fluixet, no passa res, ho trampejaré com pugui i serà el que serà, jo hauré fet tot el que està a les meves mans i al final, sigui quin sigui el resultat estarà bé. De fet, això s’entrena fins al km 100, despès ja si continues ho fas amb altres coses...

Jo hi he posat temps, dedicació, diners, empenta i passió i això m’ajuda a viure, a estar ocupat i distret, dialogant amb el meu cos dia a dia i aquest estiu el recordaré durant molt temps. He entrenat sol, a 40 graus, doblant matí i tarda molts dies i ara arriba el moment de la veritat però sóc molt conscient que també puc fallar.

La gent em fa comentaris de tota mena i molts em miren amb cara d’incomprensió, jo els entenc i no faig cap esforç per què ho entenguin, no cal. No vull semblar un gran atleta ni un super heroi ni res d’això, perquè no ho sóc, potser es pensen que per fer això cal unes qualitats excepcionals i res mes lluny de la realitat. L’únic que cal es voler-ho fer, si ho vols, ja trobes la manera, jo ho he fet, a base d’anys i de pica pedra, no hi ha secrets.

Em considero un corredor mediocre, molt mediocre, com jo n’hi ha a milers, no destaco en res i ho dic sincerament, per això intentar aquest repte una vegada més, em fa sentir que malgrat les meves qualitats sóc capaç de trencar aquesta barrera i anar més enllà del que jo mateix crec que puc.

L’Spartathlon es una cursa màgica, em transporta a mons llunyans on mai m’imaginaria poder estar, a través de la distància i el córrer arribo a estats mentals indescriptibles, gairebé místics i els corredors que hi participen son tots ells corredors germans amb els mateixos objectius que jo: arribar a Sparta!

Doncs això, que passi el que passi, jo seré el mateix. Aquesta vegada em semblava que anava per gastar l’últim cartutxo com a corredor, però per dins ja sé que no. Una medalla no em canviarà la vida i per moltes que en tingui sempre em voldré més, perquè això no s’acaba mai, i mentre pugui, sempre seguiré corrent, passi el que passi.

Falta una setmana, va, amb determinació i sense por.