Amb aquest nom tan espatarrant vaig córrer una cursa divendres, un quilòmetre vertical que resulta era campionat del mon màster. Bueno, ara mateix no és la meva guerra però m’agrada d' haver-hi sigut, a Canfranc i les seves muntanyes sempre es agraït d’anar-hi.
Vaig marxar dijous, vaig córrer divendres i a
la tarda ja tornava a ser a casa, pim pam, gairebé sembla que ho hagi somiat...
Recollida de dorsals i això sembla un geriàtric,
mare meva quan de vieju, però ja m’agradaria córrer amb 70 i 75 anys com ho fan
aquets, perquè la veritat es que aquí no n’hi ha cap de coix.
Sortida amb fred i plugim, ens diuen que a dalt
el cim està nevant. 1000+ i 6km too pa’rriba. Al primer corriol ja es forma un
tap, jo aniria més de pressa i em desgasto a anar avançant, cada vegada que
passo un corredor quedo desfondat i
necessito uns minuts per recuperar. Gas a fondu, les cames em cremen i els
pulmons apunt d’explotar. M’encanta.
Sembla que vulgui surtir el sol i va fent
ullades, les muntanyes i el paisatge una passada. Un anglès em passa per posar-se
a davant a fer nosa, el torno a passar i al cap d’uns minuts i torna, m’ho fa 5
o 6 vegades fins que li dic que ja està bé, renego i em cago amb tot, no m’entén
el que dic però ja ho ha entès, ja... el deixo enrere i encaro l’últim tram que
es força dret, vaig mort, m’he cansat excessivament amb les apretades i gairebé
no puc. Ho dóno tot i arribo amb poc més d’una hora, una vegada més, una cursa
més i una rustida més.
Doncs res, el 145 de la general de 350 i 24è de
M55. Una cursa xula, un mundial que sempre fa gràcia i bones sensacions. Va!,
que no estamos tan mal.
15 dies i cap a Grècia, ara si que si...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada