MARATÓ I MITJA DE L'ARDENYA

Es de nit i la llum del frontal il·lumina una petita rodona al meu davant, el meu món es limita a això, això, i la respiració accelerada dels demés corredors i la meva també, tots disposats a córrer seixanta tres kilòmetres a prop del mar. Aquestes ultimes setmanes no he entrenat massa, la veritat, des de la marató del Montseny que no aixeco el cap, ara un all, ara una ceba... però confio en mi, sé que el que em disposo a fer no és fàcil però me’n sortiré com ho he fet altres vegades.

 Només de sortir, ja em  giro el turmell, ostiaaaaa, em fa molt mal durant uns segons però de seguida remet, però la reblincada hi és i m’anirà fent la guitza tota la cursa.

Els primers corredors se’m escapen, entre ells en Jean Pierre, es amb ell que he vingut fins aquí per córrer aquesta marató i mitja. Aquesta cursa ja la vaig córrer fa tres anys, la mitja marató concretament i recordo vagament una mica el recorregut.

De seguida surt el sol i seguim corrent amb ganes, el grup ja s’ha estirat i crec que vaig dels quinze primers i disposat a mantenir aquesta posició i si pot ser millorar-la. El camins i corriols es succeeixen, donant més voltes que el vint i nou, total, per no anar enlloc, puja i baixa, puja i baixa. Fins al kilòmetre trenta em sento bé, als plans em deixo anar i corro amb força, però mica en mica vaig notant com el cansament m’envaeix. El turmell em molesta i a les baixades vaig amb molt de compte per no tornar a torçar-me’l.

Corro una estona amb el gran Salvador Vilalta però a les pujades se’m escapa. També corro una estona amb l’Oriol Borràs però també em marxa, collons, avui vaig clarament de més a menys i no hi puc fer més, paciència.

Passem per un parell de cales plenes de rocs i blocs de pedra, fa un dia molt macu, la veritat, un cel ben blau i el mar brillant, però jo em cago en tot. No m’agrada passar per aquí, em faig mal al turmells, em costa molt avançar i perdo molt de temps. Més paciència.

Al final de la cala m’esperen la Fina i la Traca, la rebuda de la Traca super efusiva com sempre, es agradable trobar-me-les i estic temptat a deixar-ho aquí, a abandonar, però ràpidament m’ho trec del cap.

 En el pròxim avituallament em trobo en Sergi Cuscó i també intento anar amb ell, sé que és un valor segur, ell em portarà fins a l’arribada, però no, també l’acabo perdent. Intento gaudir del fet de córrer, sense més, com he fet mils de vegades però tinc molt clar que estic en davallada, jo diria que precipitant-me cap al barranc, caient al buit...

Cap al kilòmetre cinquanta agafo un ocellot de campionat del món mundial, haig de seure en una pedra i em menjo tot el que porto: un plàtan, dàtils, cacahuets, una barreta, un gel, isostar, gominoles i tot el que trobo a la motxilla. 

Una vegada més, he subestimat la distància, he subestimat els kilòmetres i porto un bolet que no m’hi veig. Em quedo uns minuts assegut  a la pedra, amb la mirada perduda i sabent que hauré de fer vint i pico kilòmetres en un estat lamentable, però un somriure interior em fa aixecar i continuar sense por, perquè això mateix ho he viscut moltes vegades i ho superaré.

Aquest últims kilòmetres es fan interminables, llarguíssims, una agonia vaja, totalment buit, sense força i patint com un carcamal.

Em passen dos, tres, cinc corredors més, i jo que no hi puc fer res, intento enganxar-m’hi però no tinc esma. La competitivitat ja fa estona que s’ha esfumat i ara només es tracta d’arribar i prou.

I finalment arribo altre cop a Santa Cristina d’Aro, després de 8 hores i mitja, fet un nyap, rebentat, i content d’arribar d’una vegada. 20è classificat. Ja tinc una ultra més a les cames però sobretot la tinc al cap, perquè l’he sabut patir i lluitar fins al final. Aquest esport ens dóna alegries i satisfaccions però també patiment i mals moments que s’han de saber gestionar i en això, jo, ja tinc un màster...

No sé exactament el que em va passar, potser falta d’entrenament, de tirades llargues, no ho sé, només sé que en això del córrer, per un dia bo, n’hi ha deu de dolents i si cal esperar a tenir-ne un de bo, doncs esperarem, però sempre gaudint i disfrutant d’aquest viatge.

Moltes gràcies a la gent de Matxacuca, als voluntaris i organitzadors, teniu una cursa ben bonica i dura de collons, diferent, arran de mar però amb muntanya també.

Fins aviat!

WEB