MARATÓ DEL MONTSENY 2014

Molts amics i bona matinal esportiva al Montseny, aquesta cursa ja la vaig córrer l’any passat , el 2012 i el 2011, llàstima que  enguany ,no estic en plenes facultats físiques, un fort refredat que arrossego des de fa deu dies em deixa sense forces i molt, molt tou.

La primera part de la cursa es prou rodadora, a mi em sembla que es surt a un ritme infernal, em deixo portar per la inercia però de seguida veig que les cames no tiren i una cremor em recorre el pit amunt i avall a cada respiració, avui  ja he vingut predisposat a patir i sé que no estic en condicions de fer una gran cursa, així que afluixo progressivament el ritme, no tinc mes remei. Les sensacions son dolentíssimes, però que t’esperaves gamarús? després de quinze dies sense sortir a córrer i amb una galipàndria de cavall la cosa no dóna per més, que hi farem.

Em passen corredors de deu amb deu i penso en abandonar al primer avituallament, cada vegada em sento pitjor i penso amb el que em queda, una marató es una marató i no es pot subestimar mai. Al final però, com tot a la vida, es una questió d’actitud, he vingut a córrer la marató del Montseny i ho penso fer, sigui com sigui, deixo estar el temps i la posició i intento gaudir una miqueta.

A partir de Sant Bernat la cosa millora una mica, per fi deixo de córrer i al caminar em noto molt millor, sento unes punxades al bessó esquerra però, que em preocupen una mica, la veritat.

Arribo al collet del home mort mig marejat, amb ganes de vomitar i totalment buit però no m’acuquino i tiro avall cap a sant Marçal amb ganes, que aquesta baixada me la conec com les escales de casa.

A sant Marçal carrego bé d’aigua ja que el que em sembla que tinc al bessó és un principi de rampa, em torna a venir al cap abandonar però de seguida canvio el xip i m’auto motivo per seguir. La pujada a les Agudes no se’m fa especialment dura però si llarga, el bessó em molesta cada vegada més i no paro de prendre sals. El Turó de l’home es un festival però no m’hi estic gaire, ens fan pujar fins a dalt per tornar a baixar pel mateix lloc quasi  bé, una volta una mica tonta, la veritat.

I finalment arriba la baixada final, la que conec tan bé de cada any, i ja en van quatre, la baixada que sempre se’m en travessa, òstia quina ràbia que em carda aquesta puta baixada. Va! tira avall troç de burro que ja no falta gaire.

Em comencen a pasar corredors de quatre en quatre i jo que no hi puc fer res, em fa  mal el bessó i em sento cansat, més que cansat jo diría que fins als collons. Cada vegada que em ve un corredor per darrere em demana pas i m’haig d’anar apartant, un, i cinc, i deu, i trenta, fins que arriba un moment que ja no m’aparto, ho sento nois, haver corregut més de pressa abans…

Finalment entro altre vegada a Sant Esteve, mig coix i remugant, però en el fons content perquè he aconseguit córrer aquesta marató en un estat…lamentable, però que era el que m’havia proposat. A vegades em pregunto perquè faig aquestes coses i francament, no ho acabo d’entendre, suposo que perquè hi hagin dies bons n’hi han d’haver de dolents i si s’ha de córrer….doncs es corre, vagi com vagi.

 6h 6m, 316è classificat, 69è veterans i un trencament muscular al bessó…