MARATÓ DE BARCELONA 2026

 

Aquesta marató l’he fet set vegades 2007 (3’59), 2014 (3’10), 2015 (3’03), 2016 (3’10), 2017 (3’16), 2018 (3’05) i 2026 (3’18). Una marató et posa sempre al teu lloc, sempre, no perdona res i la d’enguany no va ser una excepció. Les darreres sis setmanes vaig entrenar poquíssim, trampejant lesions i molèsties vàries i em vaig posar a la línia de sortida, una vegada més, sense cap més intenció que acabar. Però la marató no t’ho posa mai fàcil i vaig haver de lluitar-la fins a l’últim metre.

Fa un airet fresc a Barcelona de bon matí, vaig amb els amics del CA Vic, cada un amb el seu particular objectiu, el meu no és cap altre que sobreviure. Vaig intentar entrenar-la “bé” però que va, al segon mes ja anava rustit, però vaja, que he sumat bones tirades i bones sessions a la pista i en veritat no “estamos tan mal”l.

Sortim al primer calaix, a darrere els keniates, al puntuar pel campionat de Catalunya i d’Espanya, ho fan així. Ja em va passar a la marató de Castelló  però no hi havia tanta gent, aquesta vegada tinc trenta dos mil corredors a darrere.

 Mare meva, a la sortida em passen per sobre i jo que intento anar al meu ritme però es molt difícil, em deixo portar i el primer km el faig a quatre i poc. M’atropella la llebre de 2’45 i milers i milers de corredors més ràpids que jo. Estic així fins al km 12 mes o menys. Tot bé, un pèl ràpid però tot al seu lloc.

Començo a gaudir de córrer, ritmillu i pim pam, m’encanta. Però de seguida m’atrapen els més ràpids del següent calaix, que havien sortit 10 minuts mes tard, cops de colze, alguna empenta i massa gent la veritat.

Passo la mitja amb 1h 36m, molt còmode, però al km25 ja vaig demanant l’hora. Al km 27 em vull morir i al 30 penso seriosament en abandonar, tinc les cames garratibades i el ritme ha baixat considerablement. I doncs? Que et pensaves gamarús? Però res, tiro del que se’m dona més bé; aguantar i patir.

Del 30 al 37 es un putu martiri, però encara marco parcials a 4’40, va, que només es tracta de paciència, però els últims tres se’m fan eterns i corro arrossegant els peus

 Però per fi arribo una vegada més a la línia de meta d’una altre marató, aquesta vegada no se’m neguen els ulls ni hi sé veure la èpica, simplement sento un gran alleujament i res més.

Però una vegada a casa em sento veritablement satisfet, he superat la meva 43ena marató, he patit el que no està escrit, però al final el que queda és un pòsit a l’anima molt difícil d’explicar.

Que perquè corro maratons? Doncs no ho sé la veritat, fàcil no és, i cada vegada costa més, però mira tu, aquí estic.

I res, al final 3h18m, 7è de Catalunya i 12è d’Espanya M55

Gràcies a tots, especialment a en Roger i en Mia que ens van fer un avituallament  collonut i felicitar als companys del CA Vic per una gran matinal.