TRAIL DEL BISAURA

Un cop més estic a la línea de sortida d’una nova cursa, aquest estiu ha sigut un no parar, potser hauria d'afluixar una mica, però que collons, si són quatre dies...

Son les sis del matí i engeguem amb la perspectiva de cinquanta kilòmetres  i 3100md+,per davant, a traves de la bonica subcomarca del Bisaura; fagedes, vaumes, prats d’un verd infinit, castells, vaques... de tot tenen aquests malparits, a més, organitzen la cursa amb molt de carinyo i tan el recorregut, el marcatge, els voluntaris, tot absolutament tot, et fa sentir que estàs corrent una cursa excepcional, en tots els sentits. Fins hi tot la samarreta que dónen és la òstia, on s'hi pot llegir: "de les úniques bogeries que em penedeixo són les que no he fet"... uns catxondos, vaja...
 De fet, jo havia de córrer la cursa més llarga, la de vuitanta kilòmetres però aquesta setmana la Fina es va trencar tíbia i peroné i hagués arribat massa tard. A més l’endemà seriem dos coixos a casa...

Em trobo bé i corro amb ganes, porto tota la setmana descansant i m’he passat hores i hores d’hospital que m’han deixat amb ganes de tralla, però al cap de poc de sortir, m’adono que en realitat avui no tinc ganes de patir. Faré la cursa, si, però potser més lent de l’habitual, disfrutant dels paisatges i de l’entorn.

Hem anat molta estona de nit, ven bé dues hores i no m’agrada. No m’agrada córrer de nit, una estoneta val, però dues hores se’m fan llargues, amb prou feines m’hi veig de dia, ja no dic res per la nit... A més tinc el frontal amb poca pila i cada vegada va a pitjor.

 Superat el primer contratemps, segueixo amb el ànims amunt però amb poques ganes d’apretar. He anat fent la goma molta estona amb la que ha quedat segona dona, l’Anna Macià, però al final l’he perdut, aquestes veteranes baixen que volen...

Vinga som-hi David, m’enganxo amb un escamot de cinc o sis corredors i seguim a bon ritme, a les baixades se’m escapen però a les pujades recupero. Hem passat per llocs màgics, molt bonics, flipant tot i em reconforta saber que estic al lloc indicat per gaudir d’una matinal ludico-esportiva com cap altre.

M’agrada com estic corrent, apretant als plans i prudent al llocs més tècnics però alhora gaudint com un carcamal i sempre guardant una miqueta que això és molt llarg.

Recordo algun tram de l’any passat però res a veure amb l’edició del 2014, en que ens va ploure bastant i el terreny estava impracticable, fent una passa endavant i dues enrere travessant rius amb l’aigua fins el genoll i altres herbes...

A Vidrà em fan una rebuda que semblo una estrella de hollywood i una dona de l’avituallament em diu: “això no es una cursa qualsevol, això es el Bisaura!”, tota la raó senyora. Brutal.

Fet i fet ja porto trenta cinc kilòmetres i em trobo molt bé, em sorprèn lo bé que he anat fins aquí i gairebé no me’n he adonat. Però jo sé a dins meu que avui no estic per donar-ho tot i tot i anar dels vint primers, em falta motivació. No es que no m’ho estigui passant bé però no tinc ganes de estrujar-me gaire, la veritat, així que agafar un ritmillu i fins a meta.

La segona xinxeta del dia arriba a la pujada a Bellmunt per una cresta malparida i guarra a mes no poder, aquí em desgasto una mica massa i atrapo uns corredors que m’havien passat com fletxes feia molta estona, però una vegada a darrere seu, allà em quedo. Els hi dic que son molt valents baixant però que pujant s’amorren, jejeje....en fi, tothom corre com pot i la questió és no perdre el bon humor.

 A l’avituallament de Bellmunt, carrego bé d’aigua perquè comença a fer caloreta i una noia jove em passa al davant, anem fent la baixada i em deixa passar i em segueix de molt a prop. Li dic si vol passar i em diu que no, que ja li va bé que li marqui el ritme, està preocupada perquè va tercera i creu que la quarta la té a tocar. Dons ja saps que et toca noia.

A partir d’aquí la meva cursa a canviat com un mitjó, he passat d’estar desmotivat i anar a mig gas a córrer com un esperitat. 
La Clàudia em segueix i anem a bon ritme, quan veig que se’m distancia, afluixo una mica i així anem fent. En un altre avituallament, mentre bevem em mira i em diu: m’ajudes? Oi tan reina, jo et porto a l’arribada en braços si cal. Aquest fet m’ha entendrit profundament i m’ha arribat al cor, he decidit que aquella ja no era la meva cursa i ho he fet tot per ella.

Hem fet un final de cursa, molt ràpid, avançant algun corredor i sense treva, pim pam, corrent al meu darrere i jo content de poder ajudar.

Finalment arribem de nou a Sant Quirze després de 7 hores i 20 minuts, ella tercera i jo setzè, i quart de veterans, cansats però contents, molt contents, fins i tot m’ha fet un petó...jeje

El Bisaura no decep mai, una cursa excepcional per a corredors excepcionals.

Agrair als sonats d’en Toni Font i en Jordi Torruella, ànimes de la cursa, per fer-nos gaudir de valent. Aquesta cursa està predestinada a ser un referent, tan per organització com per recorregut. I felicitar com no, als tres primer classificats: Jordi Macià, Manel Amor i Benet Pous, quines bèsties!

Visca el Bisaura!

Avituallament a Vidrà, la cara satisfacció ho diu tot. Foto de la Montse Soldevila