La marató d’avui és una perfecte desconeguda,
és la primera edició i no en tinc cap referència, ni tan sols he estat mai al
poble d’Osor, només sé que son 42 kilòmetres i 2200 de desnivell positiu i que tinc ganes
de córrer, això si. Empès per les bones sensacions de fa quinze dies a la
marató del Montcalm he volgut córrer de nou aquesta distància, com un
entrenament més, de cara a la ultra de Rialp.
De bon
matí em trobo al Sergi i en Xevi a la
recollida de dorsals i tinc el primer contratemps: no surto a la llista
d’inscrits, de fet dues nenes de sis o set anys son les encarregades de mirar
les llistes i a quarts de set del matí, encara de nit, no sé... em sembla que
no els hi tocaria fer-ho.... Em fan anar d’aquí cap allà i al final si que
sortia. En fi, res greu, però avui m’he deixat la neurona a casa i no estic per
tonteries, ho sento.
Sortim poquets corredors de la zona esportiva
a tot drap, veig que no hi ha gaire cultura atlètica ja que ningú, absolutament
ningú ha escalfat res, només jo he fet quatre rectes mentre feien el briefing
perquè sempre diuen el mateix.
De seguida la pista s’enfila cara amunt en
una pujada constant i mantinguda, durant gairebé 10 kilòmetres. Ha sigut el
pitjor de tota la marató, no s’acabava mai i he quedat desfondat poc després de
començar a pujar. No he parat de córrer en tota l’estona, això si, però m’ha
costat lo meu. Arribem al primer avituallament i vaig moll com un ànec, hi ha
una boira espessa i molta humitat. El noi del control ens dóna ànims i ens diu
que ja s’acaba la pista i que comença el corriol.... però res de res, pista i
mes pista, ara de baixada però.
El paissatge m’agrada: ara avets, ara
pins, ara faig. Em passat pel costat d’un cedre enorme i molt bonic i la zona
és salvatge, com les Guilleries mateix, però tot pista forestal. De fet,
aquesta ja m’he l’esperava i per això m’he posat les Hoka amb una amortiguació
descomunal que em fan anar com si volés.
Com si volés, però a la que comença la zona
més tècnica, ja no vaig tan bé, perdo tacte i em fan mal les plantes del peus,
curiosament, al peu bo més, el que no tinc la fascitis. Crec que m’està sortint
una butllofa i em començo a ratllar. Mira que n’ets de burro, no es pot
estrenar unes bambes en cursa, i menys una marató!, burro burro i burro i a més
a més m’he deixat les plantilles a casa, al costat de la neurona...
Res, ajo (derse) y agua (ntarse), no hi ha
més. Malgrat tot, les cames van bastant fresques i les sensacions generals son
bastant bones. Al final paro i m’apreto bé els cordons i ara si, era això,
anava fluix de cordons. No hi ha pitjor sensació que la de córrer fluix de
cordons, òstia quina ràbia em carda.
Vinga gas David, ara anem millor. Després d’infinitat de pista forestal enfilem
per un corriol amunt i em trobo uns corredors que em venen de cara, ja m’he
equivocat de nou, penso, però no, són els corredors de la cursa de 21km que es
creuen amb nosaltres. Amb tants anys de córrer i tantes curses fetes, això
encara no ho havia vist mai...en fi. Arribo a dalt, a Sant Miquel de les formigues que aquí
si que hi havia estat i gas avall pel mig del bosc. Em sento de puta mare i
atrapo algun corredor però la major part del recorregut l’he fet completament
sol, i això m’agrada.
Vinga més pista! Kilòmetres i kilòmetres de
pista i jo que baixo a tota llet, exultant, pletòric, feliç... m’encanta
aquesta sensació!
Els últims kilòmetres començo a notar el
cansament, però em sembla que ja arribo. El rellotge em marca 40 kilòmetres i
no pot faltar gaire, així que pujo una marxa i torno a baixar amb tot el que em
donen les cames i els pulmons. Atrapo dos o tres corredors més i això encara
m’anima més.
41km, ja arribo! 42km, ja hi sóc!, 43km,
òstia no arribo. 44km, cagum la puta, falta gaire? Km 44’300 ara si, entro a
meta una vegada més, amb energia i amb una marató més a les cames.
Satisfet i content, molt content.
44’290km, 2200d+, 4hores 55 minuts, 13è classificat de la
general, no hi havia categories.
Ara si, Rialp Matxicots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada