Arribem a quarts de vuit al poble d’Auzat i
vaig directament a buscar el dorsal, em dona la sensació que sóc l’últim i
després m’assabento de que era fins a les sis, horari francès, ja se sap. Es el
tercer any que participo en aquesta marató, la primera vegada al 2011 i la
segona al 2012 i la veritat es que potser encara repetiré. És una marató
exigent, amb els seus 2800 metres de desnivell positiu que es fan gairebé d’una
tacada i una llarga i tècnica baixada, una marató senzilla, amb una
organització casolana però que ja va per la 26ena edició.
Després de sopar una mica m’estiro a dins la
tenda i intento dormir però hi ha alguna cosa que em destorba, no sé ben bé que
és però a les dues encara estic donant voltes i abans de les sis ja estic
llevat.
Donen la sortida a les set del matí puntuals
i jo que em veig de nou corrent a bon ritme per la carretera en direcció al
refugi de Pinet, abans però, farem deu kilòmetres bastant planers tret d’una
dura pujada pel mig del bosc. Les sensacions son dolentíssims, no tinc ritme,
em sento molt forçat i amb les pulsacions desbocades. Arribant a dalt, on el
paisatge ja comença a ser més alpí, després de travessar una bonica fageda, em
noto una mica millor.
He fet una suada que sembla que m’hagi tirat a una
piscina però mica en mica vaig recuperant posicions i ara si que si, començo a
gaudir i m’oblido de que estic fent una cursa, simplement tiro muntanya amunt,
tant ràpid com puc, en direcció a la Pica d’estats.
No vull apretar massa perquè una marató es
una marató i cal guardar una mica pel final, a més, cap al final es pot córrer
molt si encara tens forces desprès de la baixada.
Arribo
al refugi molt bé i gas amunt, hi comença a bufar un vent fresquet que
s’agraeix i la veritat es que estic disfrutant com mai. Recordo perfectament
cada tram i ja tinc ganes de fer cim, que finalment arriba després de quatre
hores d’anar-li fotent. Fem el coll que separa la Pica del Montcalm i començo a
baixar. Ja no recordava lo guarra que arriba a ser aquesta baixada i com
sempre....òstia al canto!, res, un cop de cul, però em recorda que cal anar amb molt de comte. Em passen dos, tres, quatre
corredors però jo a la meva, no vull arriscar que em conec, jo el que vull es
seguir corrent tot l’estiu i a la tardor i a l’hivern i durant molts anys, així
que poc a poc.
Últimament he estat entrenant bé, amb entrenaments curts però
intensos, he rebaixat el meu pes en quasi cinc kg. I llevat d’una fascitis al
peu esquerra que em fa la guitza, to va bé. Esportivament parlant puc dir que
estic en un bon moment però sóc conscient de que això dura el que dura i en
qualsevol moment tot això es gira i
tururut. Així que les baixades les faig amb amb molta cura i vigilant de no
caure.
Però sóc un negat, no hi puc fer més. O
potser és que m’he fet vell i la psicomotricitat i l’equilibri ja no són el
mateix, però la qüestió es que em foto una galeta d’aquelles que mentre caus
veus a passar tota la teva vida resumida en un segons, d’aquelles òsties que
penses que no en sortiràs ben parat, d’aquelles que fan mal de veritat. Quedo
estès a terrra sobre una pedra, amb la pendent cara avall, un home m’agafa pel
braç mentre m’aixeco i no sé que cullons em crida en Francès, li dic que bé,
però estic desorientat. Quin nata m’acabo de fotre, cagumdeu. Res, al final
planxa i pintura però a partir d’aquí baixo encara més prudent i desconfiat.
Finalment arribo al plà i em resten 7 km que
els faig a tota llet i amb les cames bastant fresques, passo dos o tres
corredors i em sento amb força, corrent amb ganes i molt sencer. Volia baixar
de les sis hores però un any més se’m escapa, he perdut massa temps a la
baixada i arribo de nou a Auzat amb 6h 4m.
Sumo una marató més i aquesta vegada molt
content, sense patir excessivament i acabant encara amb força i energia.
44è classificat i 7è de veterans
Pròxima parada: Rialp Matxicots ultra. Gas a
la burra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada