temes

12 de març 2020

MUNTANYOLA-GIRONA, I TORNAR.



Tenia ganes de fer una bona tirada en bici, i com que les carreteres de la comarca ja me les conec totes, decideixo anar fins a Girona per tornar l’endemà. La ruta que escolleixo la vaig improvisant sobre la marxa, sense cap mes pretensió que sumar km i desnivell.
Surto a quarts de deu del matí de casa i fot un fred que pela, arribo a Vic que no em sento els peus ni les mans, però mica en mica el sol em va escalfant i em vaig recuperant. Vaig seguint tot el lateral de la C17 en direcció a Ripoll.
A l’alçada de Montesquiu em trobo els mossos i em diuen que no puc continuar, que giri a la Farga de Bebié. Vaja, no discutiré amb dos jovenets amb ulleres de sol i una pistola a la cintura, així que canvi de plans i torno cap a Sant Quirze per anar a buscar Besora, Vidrà i Collfred. Els que hagueu fet aquest coll en bici ja sabeu com les gasta, tot i que és pitjor per l’altre banda. Però amb paciència i anar fent es deixa fer.

Faig una parada per menjar una mica i gas cap a les Preses, tot baixada. Les cames van prou bé i en general tot va rutllant. A les Planes d’Hostoles giro cap a la vall de Llèmena, no hi ha ni una ànima enlloc, ni cotxes, ni tractors, ni persones ni res, el coronavirus ja s’ha carregat a tothom o què? Però de sobte torno a la civilització i arribo a Sant Gregori, ple de cotxes, semàfors i follón, i el mateix per travessar tot Girona. Arribo a casa la meva filla i allà em quedaré fins demà.
Al final sis hores i mitja per fer 140km i 2100+.Després de sopar, a quarts de deu, ja sóc al llit, estic petat.
L’endemà surto d’hora i em torno a barallar amb el trànsit de Girona, però de seguida enfilo la carretera cap a Santa Coloma. Em sento les cames carregades d’ahir i sobretot el cul, però que hi farem...
Deunidoret  les pujades que hi ha per aquí, collons però si vaig rustit!, quan m’adono d’això faig una parada per menjar i tornem-hi. A Sant Hilari m’equivoco de carretera i baixo fins a Arbúcies i per arribar fins a coll de Revell es un suplici. Mare meva quina pujada!
Em passen quaranta o cinquanta ciclistes d’un equip Alemany o Holandes, no sé ben bé, que van enxufadíssims i jo que faig el que puc, em sento buit d’energia però ja sé que arribat aquest punt, encara em queda molta corda.
Així que cap a Espinelves, Sant Julià, Vic, Santa Eulàlia i Muntanyola. 100 quikometrets més i 2100+, una mica més lents però va, que no estem tan malament, dimarts em queixava de que em trobava cansat i ara dos dies seguits de tralla. Tinc el cul com un tomàquet i les cames de fusta però estic molt satisfet.

Encara no sóc un ciclista?



Cap comentari:

Arxiu del blog