temes

8 de maig 2020

TORNEM-HI



No parlaré del que se suposa que hauria de parlar, aquests dies ja vaig prou saturat del tema i ha arribat un moment en que ja no vull sentir res més. He acabat fins els collons d’escoltar bajanades, a les xarxes socials, a la tv i arreu, d’epidemiòlegs de pa sucat amb oli, de mascaretes així o aixà, de polis de balcó, de virus, xinos,  confinament, i sobretot, de polítics. Tothom té una opinió i tothom encara la situació com sap i pot, i no seré jo que critiqui ni jutgi a ningú.
Quan va començar tot això i ens van confinar, jo vaig seguir corrent cada dia, és veritat. Tinc un corriol a la porta de casa que no hi passa gairebé mai ningú, alguna bicicleta el cap de setmana i prou. Baixava fins a baix el torrent i tornar a pujar, trenta minutets com feia moltes altres vegades i avall... però en el fons, em sentia culpable i ho feia d’amagat i amb el cul apretat. Però també sabia, que els meus actes no perjudicaven a ningú directament, així que seguia desobeint. Córrer pel passadís o pujar escales interiors... ho sento però no. Si és pot córrer, es corre, i si no, doncs no, no passa res.

Així vaig anar fent fins que un dia em vaig fotre una girada al turmell d’aquelles que et deixen clavat, un mal agut i punyent que et diu clarament que t’has fet mal de veritat. Així que res, vaig haver de parar per força, vaig arribar a pensar que el karma havia actuat, fins i tot em va venir al cap aquella frase de “el pecat a fet forat” però no, no hi vull creure en aquestes coses, t’has fet mal i prou.
Però en les circumstàncies en que estàvem, vaig pensar que m’aniria bé parar una mica, des de la última cursa , fa tres mesos, que arrossegava un dolor al genoll d’una forta patacada, i entre les restriccions i tot plegat...tres setmanes de relax, de veure la tele i beure cervesa, i a veure que...
I bé, el turmell es va anar guarint, el morat i la inflamació va anar desapareixent fins que vaig poder tornar a córrer. Però el genoll seguia igual.
Al final una visita al fisio em va confirmar una tendinitis al rotulià, una lesió que no havia tingut mai i que atribueixo a la caiguda i als posteriors dos-cents i pico km amb bicicleta pocs dies després.
Aquest any tenia uns objectius esportius molt ambiciosos, volia fer una incursió al triatló de llarga distància, havia aconseguit tenir una continuïtat amb la natació i la bicicleta i tenia ganes de provar. Volia fer la copa catalana de curses verticals, fins i tot m’havia federat a la feec i a la fedme després de molts anys de no fer-ho. Estava inscrit a l’ultra Montseny, als Matxos, que es una cursa que fa molts anys que vull fer i per una cosa o altre cada any em quedo sense.  Havia d’anar a pedalar a la clàssica Quebrantahuesos, a córrer a l’olla... en fi, que tot això ara ha quedat en res.
Jo crec que aquest any no hi hauran curses, i ja veurem l’any que ve. El meu estat de forma és deplorable, però segur que no sóc l'únic, però vaja, que no passa res, estic tranquil i a l’espera. Surto cada dia a fer just vint minuts, a rodar suau amb la bici i sobretot a caminar, a gaudir d’aquesta magnífica primavera que, malgrat tot, estem tenint, mentre contemplo com el món se'n va a la merda.

Salut per tothom!

Cap comentari:

Arxiu del blog