DUATLÓ DE VALL TER

Aquest cap de setmana a sigut intents a nivell esportiu. El dissabte vaig córrer la cursa de festa major de Torelló, 5000m, tot i no haver entrenat gaire per aquestes distàncies, em vaig trobar molt bé. Amb un temps de 19’55 vaig córrer la segona part bastant relaxat, a ritme còmode per guardar una miqueta pel que vindria l’endemà.

I l’endemà cap a vall Ter, al duatló hybrid, és a dir: la combinació de cronoescalada ciclista i cursa de muntanya, amb un desnivell total de 1800+.

Sortim 200 bicicletes de Setcases i em poso bastant enrere, jo no sóc ciclista i l’ intenció  és pujar bastant xino-xano. No em trobo massa bé, em sento les cames cansades i carregades d’ahir i vaig pujant com puc. A mig camí, cap al km 5, tinc les cames molt millor i aprofito una miqueta per agafar ritme però no em noto fi del tot.

Arribo a la transició amb 55 minuts i gairebé està tot ple de bicicletes, ostiaaaaa, si que vaig enrere, bé no passa res, jo a lo meu. Em poso les bambes, carrego la motxilla i amunt. Les cames no milloren però agafo un ritmillu prou bo que em permet fins i tot trotar de tant en tant malgrat la pujada. Començo a avançar corredors i això em motiva, mica en mica vaig agafant ritme i cada vegada em sento millor, està clar que sóc un diesel...

Arribo al pic de la Dona pletòric i disposat a remuntar posicions, tantes com pugi, sento l’energia i les ganes de córrer encara que les cames estan dures i no van com haurien d’anar.

En un tram de recta i bastant planer avanço un corredor i tot seguit, collooons!, m’empuntego amb una pedra i surto volant com en superman, foto una aterrissada d’aquelles de quedar ben pla a terra. Espero uns segons a aixecar-me,  l’òstia a sigut considerable i em ragen el dos genolls de sang, el colze, la cuixa... va parir! quina llet m’acabo de fotre...

A partir d’aquí ja res a sigut igual, m’he desmotivat i l’ intenció és arribar i prou. Fem tota la carena que ens portarà al pic de bastiments i vaig tou, em fa mal tota la carcanada i em couen les ferides. Baixo moooolt tranquil, no vull tornar a caure que la setmana vinent tinc una altre cursa i aquesta si que em sabria greu perdre-me-la, així que poc a poc cap al coll de la marrana i encara avançant algun corredor més.

Arribo de nou a Vall Ter amb 2h i 31m, no sé la classificació però jo crec que dels trenta primers....començant pel final...jajajaja.

Bona matinal i cursa interessant pels qui els agradi un format més explosiu, jo em conformo amb no haver-me trencat coll i barres...

Una mica decebut pel resultat però no sempre les coses surten bé, l’important ha sigut sumar 
un bon entrenament  i saludar bons amics.