SUBIDA AL PICO VELETA

La cursa de la subida al pico Veleta surt de Granada a 600m i puja fins al cim de la muntanya més alta de la península a 3390m., 50km tots per carretera asfaltada que la converteixen en una cursa duríssima, tan per la distància com pel desnivell. Mai havia fet una cursa semblant, i es que no es pot catalogar ni com a marató ni com a cursa de muntanya, és, en definitiva una cursa excepcional i diferent.

A les set del matí ja estem tots els corredors a punt per la sortida, em trobo bastant bé malgrat  haver dormit un parell d’hores mal dormides, últimament el dia abans d’una cursa em costa molt agafar el son i em passo hores i hores donant voltes. No passa res, faré el que pugui.

Escalfo uns quinze minuts Granada enllà, buscant carrers solitaris i silenciosos i tinc un sentiment d’agraïment per estar viu, simplement estic feliç de poder fer el que estic fent i em sento en el lloc perfecte en el moment perfecte.

Sortim.

Els primers 10 kilòmetres són de “falso llano”, la carretera encara no puja gaire i agafo un bon ritme, còmode, però alegre. Dec tenir uns 100 corredors per davant , han sortit  molt forts i jo prefereixo reservar i veure-les a venir. És una cursa que no en tinc cap referència, aquí no valen ritmes, ni temps ni càlculs de minut/kilòmetre ni res semblant, així que m’estimo més ser prudent i guardar forces.

Només sortir, ja em noto els abductors carregats, els 5000 i la duatló del cap de setmana passat em van deixar tou i encara no m’he recuperat. Intento no pensar-hi però sé que això serà el factor que em condicionarà la cursa, sortir ja malament en una cursa de 50 kilòmetres no fa presagiar res de bo, però em conec bé el cos i sé que aguantaran, de patir, patiré segur, però aquesta és l’actitud: intentar disfrutar malgrat les adversitats i ser valent, fer el que haig de fer com sigui i de la manera que sigui i buscar el costat positiu.

Vaig amb un grupet de set o vuit corredors i no paren de xerrar, aquests andalusos són uns catxondos i no callen ni un moment,  jo no dic res però durant aquests primers kilòmetres em distrec amb les seves bromes.

A partir del kilòmetre dotze comença el festival, rampes i revolts fan abaixar el ritme però ningú para de córrer. La carretera serpenteja amunt i el grup es disgrega, em quedo sol i aquí comença la cursa de veritat, la meva i la de cada un. Sempre m’agrada’t  pujar i se’m dona prou bé, així que començo a avançar corredors. Els abductors, al abaixar el ritme, em molesten una mica menys però cada vegada estan pitjor.

Pugen molts cotxes per la carretera i molesta una mica la veritat, el fum, el soroll...Cap al kilòmetre 20 més o menys agafem la carretera antiga i aquí ja no n’hi han. El paisatge és més muntanyós i comença a bufar un ventet fred que s’agraeix. Començo a trobar el cansament doncs no he parat de córrer en tota l’estona, el ritme és molt lent i els kilòmetres no passen. Cap al km 25, començo a veure corredors que ja caminen, en passo un, dos, tres, és un degoteig constant i jo que em creixo, tinc un repunt d’energia i l’aprofito, com sempre, per deixar-me anar, fins ara he anat bastant conservador i ja va sent hora de trinxar-ho tot i esparracar-me.

Però també, com sempre, dura poc. Al kilòmetre 30 jo també estic caminant, les cames en fan mal i els abductors em cremen i començo a tenir una mica de fred. Aquí comença una altra cursa, la del fondista de veritat, la de saber sobreposar-se al cansament i al dolor i a més fer-ho amb alegria, sense dramatismes, poc a poc, anar avançant i esperar que la cosa canviï.

La carretera no dona treva, amunt, amunt i amunt. Les vistes des de Sierra Nevada son espectaculars, fa un sol radiant tot i que cada vegada el vent és més fred. No se’m està fent especialment dur però l’esforç que hi poso es considerable, tinc fred i em costa més respirar i cada vegada que corro se’m disparen les pulsacions, es qüestió d’anar avançant mica en mica perquè encara falta molta cursa.

 S’han barrejat els corredors de la cursa d’ 11km, la que surt molt més amunt, amb els de la de 50km, turistes, excursionistes, bicicletes.... un munt de gent direcció al Veleta, jo el veig encara lluny i molt amunt, vinga va David! que ho estàs fent de collons!

Els abductors en fan molt mal, unes punxades em recorren la cama des de el pubis fins al genoll, tinc mal de cap i ara si, sento que em costarà, i molt, però ja m’he la esperava aquesta així que amunt, sense por. Els kilòmetres costen molt de passar però mica en mica vaig avançant, vaig guanyant alçada a la muntanya i cada vegada el Veleta és més a prop.

Els últims cinc kilòmetres se’m fan molt  llargs però tot i així corro més que no camino, encara tinc dignitat per seguir amb el cap ben alt i la mirada posada a dalt el Veleta que es fa pregar. M’estic foten de fred doncs l’aire que hi bufa es molt fred i jo amb la samarreta de tires... va! apreta el cul i amunt collons.

 M’encanta el que faig, la satisfacció personal de superar-se un mateix no te preu i tot i el cansament i el dolor es converteixen en un estat mental molt agradable, estic content, jo diria que feliç, així és com entenc aquest esport.

Últims metres, ja gairebé hi sóc, al final no eren 50 kilòmetres i em trobo la meta sense esperar-me-la, corro gastant l’ultima gota d’energia i arribo a dalt amb un temps de 5h 19m, totalment buit però amb la satisfacció, una vegada més, d’haver creuat la línea d’arribada d’un objectiu i repte personal i esportiu.

Una de les curses mítiques de les moltes que hi ha, les seves trenta edicions l’avalen. Ha valgut la pena, i molt, jo crec però, que s’hauria de poder entrenar específicament, entrenar les pujades i sobretot l’alçada, 3400 metres és molt amunt i és nota moltíssim la falta d’oxigen.

Ara, a recuperar aquests abductors que m'han quedat destrossats...

73è classificat, 15è veterans M45