A DUES RODES

El dia 30 vaig participar a la marxa cicloturista Jufré-Riuprimer, i vaig constatar que si sóc mal corredor, encara sóc pitjor ciclista. Mai havia participat en una prova esportiva semblant i em va agradar força, tot i que això de marxa cicloturista... ejem, ejem...allò va ser una cursa amb totes les de la llei, amb un tram cronometrat i classificacions.

Van ser 104 kilòmetres intensos, anant a ritme des de el principi. Passats els primers minuts, el grup, de quasi 400 bicis, es va anar estirant, menys mal, perquè ho trobo molt perillós, la veritat, vaig estar apunt de caure varies vegades. I de seguida va començar el tram cronometrat: la pujada a la Trona...

Pujo amb el cor disparat, dret sobre la bici i em passen els ciclistes per totes bandes, no estic acostumat a aquests ritmes i les cames em cremen. Em fet pocs kilòmetres fins aquí i he anat tota l’estona amb grup, però ara si que em trobo tot sol amb la pujada i els pedals. Al final però, no ha sigut tant, en un tres i no res comencem la baixada i m’enganxo amb un bon grupet, l’ambient és distès i van xerrant. Jo procuro no deixar-los i seguir al seu ritme, però sincerament, em costa prou. Tot i això el kilòmetres van passant i jo xupant roda.

Dos corredors venen per darrera i ens passen fent-nos la clenxa, al meu grupet tot son comentaris en veu baixa i mirades...és evident, s’han picat. El ritme puja considerablement i segueixen als dos corredors, jo faig el que puc però amb dos minuts em despenjo i em quedo més sol que la una.

Fot una calor de collons, estic...no sé ni on estic!, perdut al mig del no res en una carretera de mala mort i cansat com un burro.

Para a pixar i tinc les cames encarcarades, collons que és dur això del ciclisme!, em fot nosa la bici, ara mateix marxaria corrent...

Decideixo esperar al pròxim grup i a veure si els puc seguir però no ve ningú, finalment veig una figura que s’acosta i em preparo per enganxar-m’hi. El tio passa cagant llets, acoplat i sense deixar de pedalar, la carretera fa lleugera baixada i jo que el segueixo a un pam de la seva roda. El paio va mirant enrere i sembla que no li agrada, cada vegada va més fort i jo a darrere seu com una paparra, ai collons!

El deixo. Això sembla el tour de França, hi ha una competitivitat que fa por. Que hi farem, seguim.

A l’avituallament d’Avinyó em menjo 25 plàtans i em bec 2 litres d’aigua. Va david, que això ja ho tens. Em falten 15 kilòmetres amb una bona pujada i una llarga baixada final. La calor cada vegada es deixa sentir més i l’asfalt bull. Tinc ganes d’arribar, la veritat, fins aquí ha anat tot força bé, però a cavall de la bici, les coses passen a un altre ritme, més ràpid, fugaçment, fiuuuuuu.....

Arribo una altre vegada a Santa Eulàlia una mica justet de forces però content perquè el que m’agrada és provar coses noves i aquesta ho ha sigut.

57è classificat de la marxa curta, 3:46:27

203è classificat pujada a la Trona

El mon del ciclisme és ple de misteris...