La primera edició de l’ultratrail de l’Emmona
la vaig córrer l’any 2010, aquest any, com que estic de retallades jo també,
participo a la marató. No és una marató qualsevol, els seus 3900 metres de
desnivell positiu per alta muntanya no són fàcils i m’hi hauré d’esmerçar.
La sortida és a les sis del matí, m’he hagut
de llevar a les tres però no passa res, és el que tenen aquestes coses, però si
les fas de gust, cap problema.
Des de camí de cavalls que arrossego
molèsties als genolls i no les tinc totes, potser no he recuperat prou bé,
doncs encara no fa ni un mes. Però mirant enrere i repassant totes les curses
que he fet al llarg de la meva vida, sempre hi ha algun problema que no em
deixa estar al cent per cent: que si no he entrenat, que si dolors varis,
molèsties als genolls, als turmells, que si no he dormit prou, que si un
refredat recent...en fi, és el de sempre, es tracta de córrer per la muntanya i
gaudir, res més. Els dubtes de ultima
hora ja son companys habituals i no en faig cas. Tot anirà bé David, ja ho
veuràs. Aquests son els pensaments que tinc just abans de sortir i crec que son
importants, és important confiar en un mateix, saber que el que vaig a fer
m’agrada, m’apassiona, i hi posaré tot
el que tinc perquè surti bé.
Encara és de nit quan sortim de Sant Joan de
les Abadesses, em poso bastant a davant doncs vull evitar els taps dels primers
kilòmetres i em dona la sensació de que surten bastant fluixos. Jo corro amb
ganes i em trobo la mar de bé i penso que cal aprofitar-ho. A aquestes curses
sempre vaig de més a menys, potser no és la millor manera però és com ho faig
jo.
Saludo pel camí molts amics, però les
paraules sobren, ara tots estem pel que estem, concentrats i el silenci és el
millor aliat, només se sent la
respiració forçada i els ocellets cantant...m’encanta.
De seguida comencen les primeres rampes, la
pujada al Puig Estela la conec molt bé,
aquest any ja l’he feta vàries vegades. Però les pujades no em preocupen, el
que em fa patir es la baixada a Pardines...mare meva!, s’han passat. Haig de
vigilar de no caure que l’herba és molla, em passa algun corredor i jo també en
supero almenys un parell, que encara van més acollonits que jo, baixant a poc a
poquet per un baixador llarg i dret.
Tot va bastant bé fins que un bessó em
comença a donar símptomes de rampes, sempre es el mateix, el de l’esquerre. No
paro de beure i beure però no n’hi ha mai prou, que hi farem, ja sóc gat vell,
conec la situació i no em deixo intimidar i sé que més tard o més d’hora em
passarà.
A l’avituallament de Pardines carrego fort
d’aigua i bec com un camell, no em torbo massa i continuo la meva cursa. No sé
en quina posició estic però a cada avituallament deixo un munt de corredors
enrere que llavors em tornen a atrapar, de fet, no em preocupa gaire la posició
però dec anar dels 50 primers, crec.
Estic corrent a gust, sense patir, com un
entrenament més i això és el que desitjo i busco. Em sento que el mon s’atura i
em trobo en el lloc i el moment perfecte, sense presses i gaudint. Que difícil
deu ser per un no corredor entendre aquests moments, i que fàcil que es per
nosaltres. No fem res més que el que hem
de fer, vet aquí que senzill, córrer amunt i avall.
La pujada al coll de tres pics la disfruto
com mai i tinc un repunt d’energia que aprofito per apretar-me una mica els
cargols, vinga som-hi.
La baixada fins a Comadevaca se’m fa llarga i
em passen molts corredors, i més llarga encara se’m fa fins a Daió on encara me’n
passen més, que hi farem, jo no sóc un gran baixador i faig el que puc. Una
rentadora vella tirada rostos avall baixaria amb més elegància, jajaja, ja ho
he dit moltes vegades però es que és així com em sento: feixuc, encongit, lent,
maldestre... el que deia: de més a menys.
Arribo a Daió mig marejat, fa una calor
infernal i carrego bé d’aigua. Encaro la ultima pujada amb ganes i encara amb
energia. Pel camí em trobo varis corredors que van fosos, ànims nois! Que això
ja ho tenim. A vegades passen aquestes coses, la calor avui ens a atonyinat de
valent i quan no vas... no vas.
Finalment arribo a Nuria després de 7
llargues i intenses hores, estic satisfet perquè una vegada més he superat una
marató prou dura amb seny, constància i sobretot gaudint del camí. M’acompanya
a l’arribada la Traca, contenta i incansable com sempre, ella si que en sap de
córrer!
La marató de l’Emmona ja és història però
queda a dins meu, una altre marató, i aquest any ja en porto tres, que suma més
que no pas resta. Sumo satisfacció i amics, sumo kilòmetres i natura,
superació, esforç i constància. Crec que ja li tinc la mida presa i aquesta és
la distància que més m’agrada, prou dura i llarga per gaudir-ne i prou curta per
recuperar-me ràpid.
Ja estic apunt per tornar-hi!
15/06/2013 Marató de l’Emmona,
42’300 km,
3900+,
2750-
7:01:43
24è classificat. 5è vetarans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada