ULTR'ARDÈCHE 1

 

Va, vaig a escriure una mica a veure si se m’aclareixen les idees.

Em vaig apuntar a aquesta cursa perquè es classificatòria per l’Spartathlon, tots sabeu que aquesta es la cursa de la meva vida, i tinc ganes de tornar-hi. Però la veritat es que l’ultra Ardèche es una cursa que té entitat per ella mateixa, 222km no són cosa fàcil, mai, i el fet d’haver-ho fet altres vegades (córrer 200km) no es garantia de res.

Perquè, com s’entrenen dos cents quilòmetres? Jo encara no ho sé. He intentat fer molt volum, encadenar entrenaments llargs i entrenaments intensos, curses de tota mena i descansar poc, i no sé, crec que no ho he fet prou bé.

 Al Març vaig passar unes setmanes d’aquelles que com més entrenes, més bé et trobes, però a l’Abril ja vaig passar uns dies que em sentia molt cansat, crec que vaig estar al límit del sobre-entrenament; em costava dormir i sobretot em vaig desmotivar, em costava sortir a córrer i això ja es senyal de que alguna cosa no funciona. Sempre tinc ganes de córrer jo, no em costa mai ni em fa mai mandra, a més, crec que es la millor manera: ni sacrificis ni esforços ni òsties, això s’ha de fer perquè t’agrada i t’apassiona. No sóc professional ni m’hi va res, simplement són reptes personals i la vida ja està plena d’obligacions i compromisos com per afegir-hi una activitat esportiva.

Després vaig aixecar una mica el peu del gas, però em semblava que no feia prou. Quan has de córrer més de 200km seguits, qualsevol entrenament, per llarg que sigui, sempre et sembla poc. El diumenge corria una cursa i el dilluns  a rodar, i el dimarts ja anava amb el grup del club atlètic Vic a fer sèries, sempre cansat, i bueno, he fet el que he pogut, intentant no fer-me mal i aconseguir el màxim rendiment, cosa realment difícil. Perquè a aquest tipus de curses si ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un es capaç de reunir, no valen mitges tintes

Però aquesta vegada no ho veig clar, i no vull que això sembli una excusa, però la veritat es que estic acollonit, ja sé quin pa hi donen aquí, i sé que patiré el que no està escrit. Però això no es el que em preocupa més, aquestes ultimes setmanes he anat a córrer molt poc, i ara em surt tot; em fa mal el turmell i tot el peu, i l’esquena i tinc molt males sensacions, ja veurem...

Reconec que el meu mètode d’entrenament es molt friki, i potser no es sustenta sobre una base científica, però es que sempre ho he fet així, amb els meus coneixements i amb els meus propis recursos, que son els que son.

Doncs res, aquí estic, com sempre abans d’una aventura d’aquesta magnitud, amb la cua entre cames, amb tots els meus dubtes i incerteses. Dissabte comença l’aventura, la Fina i en Joan em faran l’assistència, i espero el diumenge per la tarda sobreviure i poder-ho explicar.

Fins aviat!