temes

23 de juny 2014

100 KM DE SANTANDER







SORTIDA



Voldria escriure una crònica èpica, amb postes de sols, grans muntanyes i grans moments però ara mateix, quan ja han passat dos dies, només recordo  calor, patiment, formigó i asfalt. Tinc un record que es va forjant a la memòria i va destriant els pensaments, els que es quedaran per sempre i els que per una màgica decisió d’algun ens invisible, desapareixeran.
Vull escriure-ho abans no s’esborrin del tot, perquè no vull oblidar tot el que he viscut i perquè escrivint-ho, els pensaments van fluint i m’ajuden a recordar. Córrer cent kilòmetres no es fa cada dia i a més si son lluitats i patits fins al últim moment encara amb més raó.

La vida d’un corredor és un llarg aprenentatge, com la vida mateixa, no ens coneixem mai prou i sempre hi ha una nova situació que ens supera, en la que no tenim recursos interiors per afrontar-la. L’ultafons en ruta és una modalitat duríssima, en que la ment hi te un paper principal, aquesta predisposició mental s’adquireix amb els anys, després de córrer molts kilòmetres i després de viure situacions límit. La voluntat es va modelant i a traves d’ella es quan s’arriba lluny.
 Parlo per mi, es clar, però no crec que quedi gaire lluny, en aquest sentit, de grans corredors. A més a més de construir-me a la ment una manera per córrer aquestes distàncies fan falta aptituds, aptituds que jo no tinc. Em considero un corredor mediocre, les meves marques son molt discretes però tot el que he anat aconseguint amb aquests anys em fa estar molt satisfet i orgullós. He anat evolucionant com a corredor amb constància, mica en mica i sé que tot el que em proposi em farà créixer, amb esforç i perseverança.
Volia escriure una crònica dels cent kilòmetres i només em surten que reflexions, potser en el fons el que busco en el córrer es això; un perquè, una solució, un motiu, un cara a cara amb mi mateix en els moments més foscos, sentir-me viu i poder-ho compartir amb tots vosaltres.
Allà va:
Son les sis del matí i està plovent, d’aquí una hora donen la sortida i haurem d’estar donant voltes en aquest parc fins a completar cent kilòmetres. Jo crec que estic preparat, he entrenat tot el que he pogut, ratllant la lesió i el sobre entrenament i ara ja sóc aquí, preparat, apunt pel que calgui, penso donar-ho tot fins al meu límit, ho tinc claríssim i acabaré aquesta prova perquè he vingut fins aquí per córrer cent kilòmetres i ho penso fer. Aquesta és l’actitud.
El dia es va aixecant i els núvols també, sortim cent trenta corredors i entre ells hi sóc jo, no m’ho puc creure, en David de ca la burra en un campionat d’Espanya de 100km...
La primera volta la faig a ritme gairebé d’escalfament, són cinc kilòmetres amb alguna lleugera pujada, canvis de sentit i revolts pronunciats. El terra es ple de bassals i fa una xafagor asfixiant. L’objectiu és mantenir un ritme per sota els 5’m/km i sabent que aquest anirà baixant, baixar de 9 hores, i si les coses van mal dades, baixar de les 10 hores.
Les sensacions son molt dolentes, això ja sol ser habitual i no en faig cas, corro molt pesat i tot i que el ritme es baix estic suant molt. Les bones sensacions arribaran tard o d’hora i cap al kilòmetre 20, després de quatre voltes, m’adono de que no, no arriben. Paro uns segons a l’avituallament, hi ha l’Enric Rota pare que ens fa l’assistència i a cada parada hi ha una arrencada cada vegada pitjor.
Cap al kilòmetre 30, m’adono que en el meu interior quelcom no funciona, tinc la samarreta completament amarada i malgrat que no fa sol, fa una xafagor infernal. He anat bevent i menjant però potser no n’hi ha  hagut prou.
Passo la marató amb 3h 40m i penso que es prou bon temps, de seguir així tot anirà bé. Però les coses no van bé, em passa pel cap per un moment abandonar però ràpidament m’ho trec del cap, estic malament, si, però no tant, no em sento còmode i haig de fer un sobre esforç per aguantar el ritme però vaig avançant. Coincidim a l’avituallament amb l’Enric Rota fill que havia deixat enrere, donem una volta junts i em costa seguir-lo, camino uns metres per primera vegada i m’adono realment de la magnitud del que m’està passant: no estic ni a la meitat de la cursa i ja estic en clara davallada, haure de posar-hi molt de la meva part perquè si no, no acabo.

I finalment arriba, arriba aquell moment que et sobreposes a tot, l’energia em desborda i em torno a sentir corredor, fins ara m’he arrossegat, corria amb el cap i no amb les cames, però ara em trobo bé i aprofito per apujar el ritme i dono tres voltes sense parar. M’encanta aquest esport! això és l’ultrafons, amb 50 kilòmetres a les cames i corrent com un cabirol, no em fa mal res, avanço sentint els meus peus com piquen al terra, observant-me a mi mateix, concentrat en la respiració, en el moviment, el ritme. Se’m neguen els ulls de pura felicitat, aquí no hi ha paisatge per gaudir  ni res bonic que m’envolti però entro en un estat de plenitud total i corro, corro i res més, això es el que buscava i ja ho tinc, em deixo anar i durant 20 kilòmetres recupero l’esperit que m’ha dut fins aquí, córrer sense destí, avançar a cada passa sense motiu i aïllat del univers, ara estic en el meu món interior, un lloc difícil d’arribar-hi i per moments em sento que volo, lluny, molt lluny d’aquí.

Però la cosa dura poc. Cap al kilòmetre 70 em vull morir, em fa mal tot l’esquelet i córrer es un suplici, encara em queden sis voltes i em dic a mi mateix que ho hauré de fer si o si. L’Enric pare em diu: ara es el moment de posar-hi els cacauets i aquestes paraules em ressonen al meu cap durant tota la volta, d’això es tracta, de posar-hi els collons i  l’ànima si cal, de buscar a dins meu, buscar i buscar el que em doni coratge i ser valent, no rendir-se.
L’Enric fill ha abandonat, no ho he vist perquè si no, no el deixava, em sap greu.
 Mes o menys tardo mitja hora a fer cada volta, fins al kilòmetre u es fa bé, del u al dos encara passa una mica d’aire, però del tres al quatre es un martiri, queda el circuit ensotat i hi fa una calor horrible. Corro cada vegada més encarcarat i sé que acabaré, no en tinc cap dubte però se’m fa terriblement dur. Em fa un mal insuportable a la zona del pubis i a cada passa em fa una escalabrada, però no em rendiré, correré aquests 100 kilòmetres encara que sigui la ultima cosa que faci a la vida. Em queden tres voltes, començo a veure-hi el final a tot això però encara em queda molt.
 Aquests 15 kilòmetres van ser els pitjors de la meva vida, els vaig fer tots corrent, no vaig caminar ni un metre i pensava que en qualsevol moment cauria a terra, desplomat com un sac. Faig càlculs i crec que puc baixar de les 10 hores però en el fons m'és igual, el que vull és arribar com sigui.
El sol em castiga i em cremen les espatlles, el patiment  es extrem i el temps no passa, això és un veritable infern, val la pena patir tant? oi tant que si, el patiment dura el que dura però haver acabat aquests 100 kilòmetres amb aquestes condicions perdurarà en el meu interior fins sempre més i això no té preu.
Ultima volta. Vaig completament fos, encarcarat, garratibat i deshidratat, però no penso parar fins que arribi o fins que em mori. En Mia apareix del no res i em dona ànims, aquest ànims em tornen a la vida perquè el valor que tenen es infinit, junts varem començar en això i encara que ell hagi arribat molt més lluny que jo, hi ha una connexió entre nosaltres que ens uneix com a germans. Prometo que ho vaig donar tot, absolutament tot i l’últim kilòmetre el vaig fer per sobre de tots els meus límits i capacitats.
Arribo a meta amb 9 hores 56 minuts i 13 segons i les cames em fan figa, m’assec en una cadira i l’emoció em supera, ho he aconseguit!

Aquesta cursa m’ha ensenyat el que ja sabia, sembla una contradicció però no ho és, les coses no ens les acabem de creure fins que no les vivim i ara sé que no tinc límits, que aconseguiré el que em proposi, o no, però no deixaré mai d’intentar-ho, perquè s’ha de creure en un mateix i en el que es fa i això em manté viu.

100km de Santander, una prova molt, molt dura i més amb aquestes condicions de calor i humitat, amb només 49 arribats de 120 i pico corredors i amb un campió d’Espanya únic. Únic perquè el conec, perquè he vist la seva evolució imparable, les seves aptituts i capacitat d’esforç i superació. Aquesta victòria també me la sento meva, perquè després de tants anys i de tants entrenaments junts, som com un equip.

Felicitats Mia.




Un temps estratosfèric.




el circuit


El parque de la Llamas










20è classificat.


4 comentaris:

Krlos ha dit...

Felicitats per la crónica. Jo ho vaig patir en propia pell l'any passat amb una calorada brutal que, com aquest any, va fer retirar més de la meitat dels participants i vaig fer un temps molt similar al teu. Això ja no ens ho treu ningú!

david ha dit...

Gràcies krlos, això no ens ho treu ningú, no, ben cert. A per una altre!

Akane LolaSteiner ha dit...

Noi, llegir-te es una motivacio brutal! Enhorabona!!!

david ha dit...

Gràcies Lola, a veure si és veritat...

Arxiu del blog