temes

29 de nov. 2015

24h



Avui he tornat a córrer un altre cros, a Olot, de només tres mil metres i escaig. Les cames em cremaven, els pulmons semblaven que volien explotar i el cor el sentia desbocat i retronant a dins la caixa toràcica. Han sigut dotze minuts de patiment extrem però també de satisfacció.
Aquest final d’any està essent veritablement diferent de com ho havia planejat, si es que es pot dir que tenia algun pla. Estic corrent i fent uns entrenaments que mai abans havia fet, a ritmes alts, curts i intensos. També és veritat que ho combino amb tirades llargues, de quinze, vint, o vint i cinc kilòmetres.
Corrent aquest cros m’he trobat prou bé, però no m’ha donat temps de reaccionar que ja acabava, mica en mica i aniré trobant el truquillo, i dic aniré, perquè tinc la intenció de fer-ne uns quants més. No, ja ho sé que això no es el millor entrenament de cara a la pròxima prova esportiva d’una certa envergadura que m’espera, les 24 hores pista, però que hi farem. De fet, no té res a veure. Córrer durant quinze minuts a tot el que dónen les cames per un circuit irregular o fer-ho per una pista durant un dia i una nit no guarden gaire similitud.
O si.
Córrer ràpid m’acosta al propi gest de córrer, em fa ser més eficient en els moviments i la musculatura s’adapta a la intensitat. Córrer lent i durant moltes hores em fa sentir el cos connectat directament amb la ment i arribo a un estat més que no pas a una acció, és com “ser”corrent en lloc “d’estar” corrent.
Jo crec que es complementen, i per això, sense tenir-ne ni puta idea segueixo amb el meu “plà”, de córrer llarg i lent i curt i ràpid. No fa falta que vingui ningú a explicar-me res, probablement les coses no es fan així però després d’anys de provar i equivocar-me, d’experimentar, caure i aixecar-me i recollir algun petit èxit personal i més d’un fracàs, puc dir que no vaig tan mal encaminat, d’això se’n diu experiència, que em porta a confiar en mi i seguir jugant a córrer, per pla, per muntanya, ràpid o fins a l’extenuació, tan se val.
Al cros d’avui m’he sentit corredor, un veritable tot terreny, capaç de córrer-ho tot i a tot arreu. Potser aquestes darreres setmanes el volum total no serà massa elevat però em veig capaç d’afrontar aquestes 24 hores amb optimisme. Aquesta prova, tot i només haver-la acabat una vegada, amb 170km, li tinc moltes ganes. La motivació és importantíssima, jo crec que el 50% del possible èxit es deu a la motivació, perquè quan les cames ja no poden més i el cos està exhaust s’ha de córrer amb una altre tipus de betzina, amb la ment, amb el cor, amb les entranyes i amb tot el que faci falta.
Aquest cros m’ha demostrat que sóc un corredor, integral, tan és la posició i el temps, només vull pensar que he posat el cos al límit, ho he donat tot, i això només es una petita part del que vindrà, com un resum abreujat de la llarga carrera que m’espera.
Amb tot, m’adono que encara em fa falta aprendre molt sobre córrer, no se’n sap mai prou, les circumstàncies van canviant constantment i es tracta d’anar-se adaptant, re inventant-se a cada passa i al llarg dels anys.
Amb el d’avui, ja porto tres crossos fets i això no és res, ja ho sé, però de la mateixa manera que escrivint sobre tot això, reflexiono i m’ajuda a anar més enllà, corrent aquestes petites distàncies m’ajuden a configurar-me com a corredor, a esprémer una mica més el cos, experimentar sobre aquest món tan complex i a la vegada tant senzill com és córrer.

A veure que em té preparat el futur, jo mentre tant aniré entrenant, corrent amunt i avall i posant de la meva part tot el que calgui.

3 comentaris:

Krlos ha dit...

Totalment d'acord amb tu. Poc m'importa si el meu friki entrenament estaria beneit per un entrenador o no. Tant si estic en una època sense cap mena de planificació com si ho tinc tot planejat per endavant, el més important es que gaudim amb el que fem.
Nosaltres som els que millor ens coneixem i el que necessitem per arribar amb confiança i ànims a les 24h. Allà ens hi veurem!

David Riba Torrecillas ha dit...

Possiblement portem el mateix temps en esports de resistencia... començo a pensar molt similar a el que expliques en el teu post. A l'igual que el Krlos, penso que l'esport a nivell de la "plebe" que som nosaltres s'està intentant professionalitzar... i nosaltres no sóm atletes que treballem... sóm currantes que correm i per tant val la pena córrer amb sentit comú, és a dir, buscant la diversió mentre patim una mica. Penso que no fas malament en combinar tralla curta amb tralla llarga; ja saps que la tralla curta ens fa patir lo que no està escrit i això t'ajudarà a Can Dragó. Ens hi veiem!

Lluis Copete ha dit...

Trobo interessant el que escrius perquè ho fas des de la experiència. Jo he "descobert" el cros aquest any, només en porto dos, en veig un munt de beneficis i m'adono que he trigat massa a tastar-lo. En canvi, les 24 h les deixo per una altra vida, jajaja. Potser ens veurem a Can Dragó, estic donant voltes si fer la marató. Si no és així bona cursa!

Arxiu del blog