temes

30 de juny 2010

ULTRATRAIL ANDORRA

Primer de tot, demanar disculpes. Vaig dir de tancar la paradeta i en el seu moment va ser una decisió molt clara, però passats uns dies em va saber greu i ara ho veig diferent per tres raons:
Perquè no s’ha de ser tan dràstic, jo funciono a batzegades i quant em ve el rampell em deixo portar.
Per les mostres de suport i ànims que he rebut. M’ha sorprès gratament veure que això que explico, mal explicat i ple de faltes d’ortografia, interessa algú.
Perquè no podia tancar sense abans explicar la meva experiència a l’ultra d’Andorra:





Em sento com si estigués al corredor de la mort, estirat a la llitera de l’alberg intentant descansar. Falta poc per les dotze i ja estic vestit per la batalla, repasso mentalment tot el que necessito i em vénen tots el dubtes. No estic preparat, no he entrenat prou, no em trobo bé, em fa mal no sé què... porto els turmells tan embolicats que no puc ni moure’ls, aquest cop si peto, no serà per això.
Sortim quasi 600 bojos del centre d’Ordino, molts els conec , d’altres no però tots ens mirem els uns als altres d’una manera especial, ara tots som ovelles del mateix ramat i el pastor li diu al gos: va !correu desgraciats...
Vaig molt tranquil , em queden 112km i un desnivell de 9800+, de sobte, em relaxo i començo a gaudir: que sigui el que vulgui i amunt!.

A les primeres pujades fortes desprès de 4 o 5 km suaus m’adono de que alguna cosa no va bé, el cor em va molt ràpid, com una taquicàrdia i em sento feixuc i no avanço. Al km 16, pujant al Comapedrosa ja vaig fos, no pot ser penso, que em passa?, David: tira collons!, però no puc, semblo un avi, cada dos o tres minuts haig de parar a agafar aire i vaig molt, molt lent. El meu cap comença a fer de les seves: si aquí vas així i et queden 100km, com ho penses fer?? Afluixa, afluixa mamón que rebentaràs...
A la baixada vaig una mica millor però no gaire, la prioritat es no girar-me els turmells, per sort porto un frontal que fa molta llum i baixo per una pala de neu en un plis, fa una nit serena i la lluna també fa llum, em trobo millor, però dura poc.
Tornem a pujar i torno a anar com un cargol, em fa molt mal al cap i començo a pensar en abandonar però només de pensar-ho em fa apretar les dents de ràbia i camino, camino...

No em feu dir els noms dels cims ni els de les valls ni per on vàrem passar ni els km ni els metres ni res de tot això, jo només m’enrecordo de sensacions, de moments que vaig viure, de com vaig pujar lentament pujades llarguíssimes i vaig baixar baixades encara més llargues i de com poc a poc em vaig anar consumint i de com vaig a arribar a patir.

Només penso en arribar al avituallament del km 42, he tardat 12 hores, faig càlculs i encara no ho entenc. A la marató de muntanya de la vall del congost o a Zegama vaig tardar la meitat i ara, a més, vaig el doble de cansat, i em queden 70km, Uuuuuuffffff!! .....
Decididament, abandono. Em sap greu pels que m’han acompanyat fins aquí i m’esperen a l’arribada però no puc. No puc. Em fa molt mal al cap i els pulmons sembla que m’hagin d’explotar. M’he passat tota la nit i tot el matí lluitant amb mi mateix, avançant arrossegant-me, ho he intentat però ja està, tots aquests pensaments tinc al cap mentre baixo, mentre el sol em pica al cap, per una puta baixada que no s’acaba mai , que ja n’estic fart i em poso a plorar de ràbia.
Arribo a l’avituallament a dins un poliesportiu, m’estiro en un racó i estic dos o tres minuts així, em sento una verdadera piltrafa, una merda bruta i pudenta, un zombi sense ànima, un...
Un noi molt amable s’acosta i em dona la bossa que havia deixat a la sortida. Vols un plat d’arròs?, em diu. Sí gràcies.
Em menjo l’arròs com un afamat em canvio els mitjons les bamves i la samarreta mentre al meu cervell li comença arrivar sang, la neurona s’accelera i començo a veure una mica de llum.

I si continuo? I si l’acabo? Ho provo? Va David!!! m’aixeco i em trobo millor del que m’esperava, em carrego la motxilla plena d’aigua i surto cap a fora i la gent m’aplaudeix, em sento eufòric, ho he superat !, corro seguint les marques en direcció..... a la meva tomba...

Mare meva quina pujada! Em sembla que vaig tardar més de quatre hores per fer-la.
Vaig molt a poc a poc i vaig pensant que aquest ritme arribaré (si arribo) demà passat no l’altre. Em poso l'Mp3 i durant unes hores m’evadeixo però em fa mal el cap.
No crec que arribi, per fer aquests tipus de curses s’ha de tenir quelcom que jo no tinc, jo no serveixo per això, tothom sap que lo meu és el bricolatge i els animalets, que hi faig jo aquí? Com se’t va acudir apuntar-te a una bogeria com aquesta? A partir d’ara et dedicaràs a regar les tomaqueres i cuidar la burra i ja està. He fracassat. Sóc un perdedor nat. Tururut.
Tots aquests pensaments i d’altres de més nocius em ballen pel cap, trobo a faltar conversar amb algú, compartir, em sento sol, abatut.
Truco a la Fina i es com un raig de sol al mig de la tempesta, com una flor al mig de la neu, com una coca-cola fresca al mig del desert. M’animen tots, en Mia, l’Anna, els nens.... no els puc defraudar.
Segueixo batallant, pujant i baixant muntanyes fins que arrivo a un altre avituallament. Aquí hi ha molts corredors que han decidit abandonar i tinc temptacions perquè vaig molt, molt cansat. Menjo, bec, i tornem-hi! Encara no sé com tinc esma de continuar si no estic ni a la meitat del recorregut.

Al cap de mitja horeta d’haver sortit del refugi em cau una gota, després un altre, després una pedra, i un altre, i un altre. Noooooo!, m’enganxa una pedregada que m’acolloneix. Em poso el paravent amb la caputxa i segueixo caminant mentre les pedres piquen amb força al cap i a les cuixes. Cauen els llamps al meu costat i el terra va quedant tot blanc. Colloooooooonssssss!! Només em faltava això, ara si que estic acollonit de veritat, no veig ningú ni a davant i a darrere, amb tants km els corredors ens em anat distanciant molt i segueixo caminant sota la pluja intensa tot sol. Ho estic passant realment malament, em sento sol, molt sol i trist. Segueixo així més de tres hores.
Ara, a més del cansament i els km acumulats i em de sumar la pluja, el fred i el fang. No passa res! Estic tant fet pols que mes ben igual. M’han quedat unes marques vermelles a les cuixes de les pedres, plovisqueja i arrivo al següent avituallament.
El refugi està ple de corredors que esperen que pari de ploure, han neutralitzat la cursa durant dues hores i mitja per seguretat, tot el temps que hi estat jo entomant l’aigua.
Just quant arribo,xop, tremolant i exhaust, ens diuen que podem continuar i així ho fem tots, ni menjo ni bec ni res, només vull arribar i descansar. Això va ser un fallo molt greu, quant estàs tant cansat i durant tantes hores el cap no pensa igual i jo només vull arribar a un lloc per poder abandonar i aquí no es pot fer, haig de fer-ho al següent avituallament que està a 10km.Fa hores que no menjo i no en sóc conscient.
Aquests 1okm són els pitjors de la meva vida, se’m van fer eterns i encara no sé com vaig arribar, a mig camí hi havia un punt de control amb una ambulància i al arribar-hi em van veure tant cardat que em van demanar: estàs bé?, i jo: no.
De cop em veig a dins l’ambulància amb una mascareta d’oxigen, estic flotant i tinc molta son, tanco els ulls i em quedo així 20 minuts. Se’m volen quedar però els dic que no, que m’esperen i a contracor m’aixeco i trec forces de no sé on i encaro els últims 5km una mica més recuperat .
Finalment em trobo amb en Mia, la Fina, l’Anna i els nens que m’animen i em mimen, però jo no puc més, em sap greu decebre’ls però no puc més i abandono al km 76 després de 21hores, i com jo,quasi 500 corredors més.Només vull dormir.

Ara, quatre dies després, ho veig tot molt diferent. Sé que vés pogut acabar, només havia de dormir i menjar, però em vaig ofuscar i en aquell moment pensava: mai més.

No em fa mal res i estic quasi recuperat però parlant amb gent, crec que el que vaig tenir jo va ser mal d’alçada i en aquestes condicions va ser doblement dur. Molt dur.

Gràcies Andorra, perquè ara sé coses que no sabia de mi mateix i gràcies a tots per escoltar-me.

Hi tornaré.

19 comentaris:

mia ha dit...

oeoeoeeee, felicitats dobles, per fer el què vas fer i per escriure de nou al blog. Si poguessim veure els que havien abandonat abans que tu diria que eren moltíssims més, i tots varem apendre, al dia següent vaig flipar de veure que encara arribava gent, sovint només pensem en arrivar i llavors no ens donem compte que si no fem segons que abans no ho farem en menys temps, sinó en més, o simplement no ho farem. Si fos ara, en aquell moment i en aquell control, t'animaria a dormir una estona, com segur que van fer d'altres i no vam veure, i series aquella paraula que tant poc t'agrada "un finisher" d'andorra.

Raül ha dit...

Campió quin relat tan dur. Quant patiment va parir!
Encara flipo que saltessis de l'ambulància.
Enhorabona i no deixis d'escriure que amb l'Albertus hem plorat i tot!

Per cert, això que hgauries pogut acabar posem-ho en quarantena pq anaves fet caldo pel que dius.

david ha dit...

Es veritat Mia, de totes maneres no se sap mai...

el mateix et dic Raul. Si, posem-ho en quarentena, però es el sentiment que m'ha quedat, de fet vaig anar 76km fet caldo, o sigui que no venia de 38 més... o si.
en qualsevol cas vosaltres els koales en sabeu més que jo de patiment, je je je...

ENRIC ROTA MUNDÓ ha dit...

ei David, primer de tot, gràcies per fer-nos disfrutar de l'esport i els burros amb aquest bloc. Segon, quin dur i bonic relat d'una cursa que ho diu tot: un de cada cinc o sis va acabar. Ets un campió i ara què toca més?

albertus ha dit...

Campió!

Aquí un altre koala que et llegeix de tant en tant i que és un ferm admirador del teu esperit i del teu bloc. Com diu en Mia, celebro que no l'abandonis, coi!!

Nen, el teu relat de l'odisea andorrana és acollonant, esferidor i sensacional, tot a l'hora. Llevar-se d'una ambulància per seguir caminant... bé, no hi ha paraules, de debò.

Segur que l'aprenentatge ha sigut bestial. Ara a recuperar de coco i seguir trescant que és el que ens agrada.

Gràcies i salut!

david ha dit...

Gràcies Enric, està bé compartir.
Ara.... a per l'olla, que l'any passat també se'm va resistir, collons! si es que només tinc que espines que treure'm...

Gràcies Albertus, el teu bloc molt actualitzat no ho està, no?.
Tu ets el que a corredors.cat te una foto d'un dibuix d'un tio escabellat???
Ara ho he tornat a llegir i va ser ben bé com ho explico, no canviaria ni una coma, amb la fuga d'ambulància inclosa, ja jaajajaja...

Jou27 ha dit...

Bones, sóc en Joel(cbxr) m´has fet posar la pell de gallina xk jo tb les vaig passar canutes de cullons no tant com x donar-me a la fuga d´1 ambulància pro en el km25 casi em retir-ho i mitja cursa sufrint xro finalment vaig acavar, felicitats per lluitar tant i intentar-ho,i rés l´any k bé fas la de 170 i ke els bombin je,je,.fins un altre màquina.

Xavier Posa ha dit...

Ei David,

sóc un dels xafarders que segueix el teu blog...NOOOOO vull que pleguis...

Deú meu si que va ser dur això d'Andorra!!!

Després de llegir tot el què expliques i acabes amb aquestes dues paraules "Hi tornaré", no ets un perdedor no, ets un crac!!!

A tope!!!

Malfieten ha dit...

Collons tu, que m'he emocionat i tot amb el relat...Quin patiment.

Una experiencia així no s'oblida segur.
Sort!

Raül ha dit...

Amunt David!!
Amunt per seguir amb el blog i amunt pel troç de carrera que et vas currar a Andorra!
Quina manera de patir i lluitar des del principi, le meva enhorabona i admiració!!
Potser sona molt típic però aquestes experiències ens fan més forts, tal i com dius "sé coses que no sabia de mi mateix", sempre descobrim alguna cosa que ajudarà en els reptes futurs.
Salut!

Luigi ha dit...

oju David, que abans es reia amb el blog i ara la gent plora!!!

david ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
david ha dit...

Hola Joel, pel que veig tots dos vàrem començar malament, jo ja no ho vaig redreçar...
ja ens veurem, ja.

Xavier, si que va ser dur si.
Jo si que sóc un "aficionat" a les curses de muntanya

Tot s'oblida Malfieten, sobretot tot el dolent, però en el fons tot això ens agrada i per això ho fem

Gràcies Raül, les teves paraules m'animen molt, de debò.Tu si que vas fer un troç de cursa.
L'any que ve...., bé, ja veurem...

Es fa el que es pot Luigi.

Luigi ha dit...

ei que és broma! :)

Mariona ha dit...

M'alegro molt que el blog segueixi viu :-)

david ha dit...

ja ho sé Luigi, de fet, de riure a plorar no hi ha res. També es pot plorar de riure o riure per no plorar...



gràcies Mariona, viu, viu, tampoc, però intentaré que alguna vegada bategui...

BITXO ha dit...

M'alegro que tornis a galopar :) No sé si ets digne d'adminar o digne d'estudi... Però no t'aturis, que ho fas molt bé!

Andrés ha dit...

Ets un bèstia! i abans que t'hauries d'haver retirat penso jo, que no es tracta de predre la salut o morir en l'intent. Espero que no et quedis amb que podies haver continuat... reconec que als que ens agradar "patir" moltes vegades ens es difícil acceptar que anem malament o que ens hem equivocat, però l'aprenentage que jo veig a la teva experiència es que hem de saber adaptar la nostra estrategia a les circunstàncies i a les senyals que ens dona el nostre cos.

En tot cas, gràcies per tornar a compartir les teves experiències amb nosaltres!

david ha dit...

gràcies bitxo pels ànims, ni digne d'admirar ni digne d'estudi, un burro més...de dues potes.

Andrés: home, la meva vida no va correr perill en cap moment però qui algo vol, algo li costa i en aquest tipus de reptes si no ho poses tot i una mica més, et quedes amb l'intent.
gràcies pel comentari i ens veiem al octubre...

Arxiu del blog