ULTRATRAIL ANDORRA

Primer de tot, demanar disculpes. Vaig dir de tancar la paradeta i en el seu moment va ser una decisió molt clara, però passats uns dies em va saber greu i ara ho veig diferent per tres raons:
Perquè no s’ha de ser tan dràstic, jo funciono a batzegades i quant em ve el rampell em deixo portar.
Per les mostres de suport i ànims que he rebut. M’ha sorprès gratament veure que això que explico, mal explicat i ple de faltes d’ortografia, interessa algú.
Perquè no podia tancar sense abans explicar la meva experiència a l’ultra d’Andorra:

Em sento com si estigués al corredor de la mort, estirat a la llitera de l’alberg intentant descansar. Falta poc per les dotze i ja estic vestit per la batalla, repasso mentalment tot el que necessito i em vénen tots el dubtes. No estic preparat, no he entrenat prou, no em trobo bé, em fa mal no sé què... porto els turmells tan embolicats que no puc ni moure’ls, aquest cop si peto, no serà per això.
Sortim quasi 600 bojos del centre d’Ordino, molts els conec , d’altres no però tots ens mirem els uns als altres d’una manera especial, ara tots som ovelles del mateix ramat i el pastor li diu al gos: va !correu desgraciats...
Vaig molt tranquil , em queden 112km i un desnivell de 9800+, de sobte, em relaxo i començo a gaudir: que sigui el que vulgui i amunt!.

A les primeres pujades fortes desprès de 4 o 5 km suaus m’adono de que alguna cosa no va bé, el cor em va molt ràpid, com una taquicàrdia i em sento feixuc i no avanço. Al km 16, pujant al Comapedrosa ja vaig fos, no pot ser penso, que em passa?, David: tira collons!, però no puc, semblo un avi, cada dos o tres minuts haig de parar a agafar aire i vaig molt, molt lent. El meu cap comença a fer de les seves: si aquí vas així i et queden 100km, com ho penses fer?? Afluixa, afluixa mamón que rebentaràs...
A la baixada vaig una mica millor però no gaire, la prioritat es no girar-me els turmells, per sort porto un frontal que fa molta llum i baixo per una pala de neu en un plis, fa una nit serena i la lluna també fa llum, em trobo millor, però dura poc.
Tornem a pujar i torno a anar com un cargol, em fa molt mal al cap i començo a pensar en abandonar però només de pensar-ho em fa apretar les dents de ràbia i camino, camino...

No em feu dir els noms dels cims ni els de les valls ni per on vàrem passar ni els km ni els metres ni res de tot això, jo només m’enrecordo de sensacions, de moments que vaig viure, de com vaig pujar lentament pujades llarguíssimes i vaig baixar baixades encara més llargues i de com poc a poc em vaig anar consumint i de com vaig a arribar a patir.

Només penso en arribar al avituallament del km 42, he tardat 12 hores, faig càlculs i encara no ho entenc. A la marató de muntanya de la vall del congost o a Zegama vaig tardar la meitat i ara, a més, vaig el doble de cansat, i em queden 70km, Uuuuuuffffff!! .....
Decididament, abandono. Em sap greu pels que m’han acompanyat fins aquí i m’esperen a l’arribada però no puc. No puc. Em fa molt mal al cap i els pulmons sembla que m’hagin d’explotar. M’he passat tota la nit i tot el matí lluitant amb mi mateix, avançant arrossegant-me, ho he intentat però ja està, tots aquests pensaments tinc al cap mentre baixo, mentre el sol em pica al cap, per una puta baixada que no s’acaba mai , que ja n’estic fart i em poso a plorar de ràbia.
Arribo a l’avituallament a dins un poliesportiu, m’estiro en un racó i estic dos o tres minuts així, em sento una verdadera piltrafa, una merda bruta i pudenta, un zombi sense ànima, un...
Un noi molt amable s’acosta i em dona la bossa que havia deixat a la sortida. Vols un plat d’arròs?, em diu. Sí gràcies.
Em menjo l’arròs com un afamat em canvio els mitjons les bamves i la samarreta mentre al meu cervell li comença arrivar sang, la neurona s’accelera i començo a veure una mica de llum.

I si continuo? I si l’acabo? Ho provo? Va David!!! m’aixeco i em trobo millor del que m’esperava, em carrego la motxilla plena d’aigua i surto cap a fora i la gent m’aplaudeix, em sento eufòric, ho he superat !, corro seguint les marques en direcció..... a la meva tomba...

Mare meva quina pujada! Em sembla que vaig tardar més de quatre hores per fer-la.
Vaig molt a poc a poc i vaig pensant que aquest ritme arribaré (si arribo) demà passat no l’altre. Em poso l'Mp3 i durant unes hores m’evadeixo però em fa mal el cap.
No crec que arribi, per fer aquests tipus de curses s’ha de tenir quelcom que jo no tinc, jo no serveixo per això, tothom sap que lo meu és el bricolatge i els animalets, que hi faig jo aquí? Com se’t va acudir apuntar-te a una bogeria com aquesta? A partir d’ara et dedicaràs a regar les tomaqueres i cuidar la burra i ja està. He fracassat. Sóc un perdedor nat. Tururut.
Tots aquests pensaments i d’altres de més nocius em ballen pel cap, trobo a faltar conversar amb algú, compartir, em sento sol, abatut.
Truco a la Fina i es com un raig de sol al mig de la tempesta, com una flor al mig de la neu, com una coca-cola fresca al mig del desert. M’animen tots, en Mia, l’Anna, els nens.... no els puc defraudar.
Segueixo batallant, pujant i baixant muntanyes fins que arrivo a un altre avituallament. Aquí hi ha molts corredors que han decidit abandonar i tinc temptacions perquè vaig molt, molt cansat. Menjo, bec, i tornem-hi! Encara no sé com tinc esma de continuar si no estic ni a la meitat del recorregut.

Al cap de mitja horeta d’haver sortit del refugi em cau una gota, després un altre, després una pedra, i un altre, i un altre. Noooooo!, m’enganxa una pedregada que m’acolloneix. Em poso el paravent amb la caputxa i segueixo caminant mentre les pedres piquen amb força al cap i a les cuixes. Cauen els llamps al meu costat i el terra va quedant tot blanc. Colloooooooonssssss!! Només em faltava això, ara si que estic acollonit de veritat, no veig ningú ni a davant i a darrere, amb tants km els corredors ens em anat distanciant molt i segueixo caminant sota la pluja intensa tot sol. Ho estic passant realment malament, em sento sol, molt sol i trist. Segueixo així més de tres hores.
Ara, a més del cansament i els km acumulats i em de sumar la pluja, el fred i el fang. No passa res! Estic tant fet pols que mes ben igual. M’han quedat unes marques vermelles a les cuixes de les pedres, plovisqueja i arrivo al següent avituallament.
El refugi està ple de corredors que esperen que pari de ploure, han neutralitzat la cursa durant dues hores i mitja per seguretat, tot el temps que hi estat jo entomant l’aigua.
Just quant arribo,xop, tremolant i exhaust, ens diuen que podem continuar i així ho fem tots, ni menjo ni bec ni res, només vull arribar i descansar. Això va ser un fallo molt greu, quant estàs tant cansat i durant tantes hores el cap no pensa igual i jo només vull arribar a un lloc per poder abandonar i aquí no es pot fer, haig de fer-ho al següent avituallament que està a 10km.Fa hores que no menjo i no en sóc conscient.
Aquests 1okm són els pitjors de la meva vida, se’m van fer eterns i encara no sé com vaig arribar, a mig camí hi havia un punt de control amb una ambulància i al arribar-hi em van veure tant cardat que em van demanar: estàs bé?, i jo: no.
De cop em veig a dins l’ambulància amb una mascareta d’oxigen, estic flotant i tinc molta son, tanco els ulls i em quedo així 20 minuts. Se’m volen quedar però els dic que no, que m’esperen i a contracor m’aixeco i trec forces de no sé on i encaro els últims 5km una mica més recuperat .
Finalment em trobo amb en Mia, la Fina, l’Anna i els nens que m’animen i em mimen, però jo no puc més, em sap greu decebre’ls però no puc més i abandono al km 76 després de 21hores, i com jo,quasi 500 corredors més.Només vull dormir.

Ara, quatre dies després, ho veig tot molt diferent. Sé que vés pogut acabar, només havia de dormir i menjar, però em vaig ofuscar i en aquell moment pensava: mai més.

No em fa mal res i estic quasi recuperat però parlant amb gent, crec que el que vaig tenir jo va ser mal d’alçada i en aquestes condicions va ser doblement dur. Molt dur.

Gràcies Andorra, perquè ara sé coses que no sabia de mi mateix i gràcies a tots per escoltar-me.

Hi tornaré.