temes

18 de jul. 2011

MONEGROS FESTIVAL


Porto deu dies descansant, després d’unes setmanes d’entrenaments  intensos. De fet, he acabat molt cansat i em convenia, però em sento una mica culpable, tinc la sensació de que encara havia d’entrenar més i de que he parat abans d’hora, però ara ja està fet i és massa tard. Amb tot, em sento amb optimisme i amb ganes per afrontar aquesta cursa, aquesta vegada no tinc dubtes ni estic nerviós i sé del cert que arribaré.
Sona el despertador a les 5:30, he quedat amb en Mia company de fatigues, (mai millor dit) i apa som-hi, cap als Monegros .Esmorzo  com sempre sense gana i abans de marxar de casa, tanco els gossos i poso bé un palet que hi havia per allà fora i me’l foto per sobre, em faig una pelada a la carena de la cama que em sagna força, collons, comencem bé!.
 Després de gairebé tres hores arribem al “campament”, recollim els dorsals i tot el material i ens anem a canviar. El reglament obliga a portar 2500kc de menjar, ho trobo excessiu però per por de no passar el control vaig afegint barretes i gels a la motxilla que juntament amb la manta tèrmica, el pito, la navalla, la vena, el mòbil, el paravent, la gorra i moltes coses més que obliguen també a portar, pesa un colló. Passem el control de material i em pesen la motxilla, 6 kilos, collons! mira que m’ho havia estudiat per no passar de 4’1,el mínim obligatori. Ja veig que les coses com més te les mires pitjor, jo sóc d’improvisar i d’anar sobre la marxa i com més m’ho estudio, pitjor.
Finalment entrem al box de sortida i em carrego la puta motxilla, això dels 6 kilos m’atabala una mica però no em deixo intimidar i em concentro en la cursa, tinc claríssim que acabaré. Parlem entre corredors i fem hipòtesis sobre el temps que tardarem, 14 hores, 15, potser 13, ningú ho sap.

Sortim amuntegats a bon ritme, em sento bé, la maquinària funciona correctament i fa el que últimament a fet tantes vegades i durant tantes hores:córrer. Sento el meu cos que fa el que li dic i de moment  jo mano sobre ell. De seguida es forma un grup de 9 o 10 corredors i nosaltres a darrera, al cap de 20 minuts en Mia es despenja i els segueix,  jo continuo a bon ritme i els segueixo amb la vista, més o menys vaig en la posició 15 i encara queda moooooolta tela, o sigui que tranquil. Faig els primers 10km amb 50 minuts, el terreny es pla i segueix unes pistes llarguíssimes plenes de pedres i pols, el paisatge és lleig que t’hi cages i comença a apretar la calor.
Arribo al primer avituallament, pel camí he llençat un parell de barretes,l’embolcall me’l guardo, haig de treure pes com sigui, les formigues estaran contentes. Carrego el camel bag i un bidó de mig litre i tornem-hi.
Ara si que comença a fer calor de veritat, veig una sargantana que porta una cantimplora i em confirma el que sento, calor, calor i calor, em bull el cap i els braços i sento com el sol em castiga la pell. Em fa picor la ferida que m’he fet al matí i veig que m’ha sortit un morat. Suo per tot arreu i començo a veure molta aigua, tanta, que se’m acaba. Encara falten més de 4km pel segon avituallament i ja vaig sec. Em començo a rallar, així no es pot anar. Vaig amb la boca com una espardenya i totalment deshidratat. Ja començem!, sempre ha de passar una cosa o altre. Decideixo beure’m el mig litre que la organització obliga a portar en cas d’emergència, tot i que penalitza amb 2hores de temps, m’és igual, si no bec, pillaré.
Finalment arribo al segon avituallament i carrego aigua. Li comento que m’he begut l’aigua d’emergència i em diu que la torni a omplir, és el que faig. Em prenc un gel i tornem-hi. Portem gairebé 30km i la cosa s’està posant lletja.
Em sento les cames carregades, fa moltíssima calor i vaig mig deshidratat, i doncs, que et pensaves?, capullo! on t’has ficat?.ningú va dir que fos fàcil.
Del segon al tercer avituallament se’m fa molt llarg, no vull córrer per no suar i camino, però així no avanço. Em passen en Sebas i un altre corredor quan paro a pixar, els segueixo durant una bona estona, ara la cursa puja per una mena de turons i camp a través, amb unes herbotes per tot arreu que et rasquen les cames i es queden enganxades als mitjons, em fa mal la cama.i em sagna. Ja torno a anar sense aigua i quedem més de 6 km per l’avituallament, començo a tenir rampes, signe inequívoc de la deshidratació. Vaig mort, em desmotivo i em ve mala llet però en cap moment penso a abandonar, he vingut fins aquí per fer els 110km i els faré, no en tinc cap dubte, però patiré, ho sé.
Faig la distància marató en 4hores 20minuts, si segueixo aquest ritme encara faré un bon temps però ara la qüestió no es el temps, tant sols és arribar.
Aigua, necessito aigua. Arribo al següent avituallament al km 52 i mig i em prenc tot l’isostar d’un glop i mitja ampolla d’aigua i  li dic a un noi si em pot donar una altre ampolla i em contesta una mica impertinent que me la dona però li haig de donar el xip i el dorsal, o sigui que quedo desqualificat. Em sento com un presidiari, la mare que el va parir!, els corredors arriben com jo o pitjor, tots assedegats i cansats i el tio del avituallament impertèrrit repartint escrupolosament  l’aigua que toca. Tinc ganes d’engegar-lo a prendre pel cul, ja m’agradaria veure’t a tu després de fer més de 50km a més de 35ºC i sense aigua, gamarús!. Decideixo continuar per no col·lapsar-me, però sé que haig de fer més de 10km amb només mig litre d’aigua i això em martiritza. Abans de marxar observo els corredors destrossats, n’hi molts que abandonen, malgrat tot, a mi, encara em queda força i no sé com, però arribaré, no en tinc cap dubte. Miro a veure si puc robar alguna ampolla d’aigua però el cabronás de l’avituallament les té controlades. Em sento com un delinqüent, com si fugís d’una presó o quelcom així.
Segueixo la travessia pel desert, ara sóc com un “forajido” d’aquells de les pelis de l’oest americà, només tinc un objectiu a la vida: arribar al següent avituallament.  M’enxufo a l’Mp3 i deixo que passin els km, fa una calor infernal i pel camí vaig trobant cadàvers. Vaig una hora amb la primera dona, no va molt ràpid però no deixa mai de córrer i jo faig algun tram caminant doncs tinc les cames que em fan ja molt mal, les cames, els turmells, els genolls, l’esquena i les ungles...
No sé ni com arribo a l’avituallament i em refaig una mica, la calor sembla que comença a remetre i jo em recupero una miqueta, he anat menjant i racionant l’aigua i encara sóc viu. Si vull acabar hauré de patir, i molt. Moltíssim.
Estic sol,al meu voltant només hi ha camps erms, pistes infinites i un sol que es comença a pondre a l’horitzó, per un moment m’envaeix la tristesa i la desolació i se’m neguem els ulls. Quin patiment!, i total per a què?. Em sento buit però aquesta vegada penso donar-ho tot, lluitaré fins al final, em queden més de 40km i vaig amb les cames que a cada passa es un cop de fuet, però acabaré, no en tinc cap dubte.
Arriba la nit i encenc el frontal. Una gran lluna molt vermella surt per l’horitzó, és la primera cosa bonica que veig avui, penso. Continuo escoltant musica que em serveix per evadir-me. Veig unes llums vermelles  al meu davant, deu ser un corredor i decideixo atrapar-lo, ara l’objectiu no és només arribar si no fer-ho amb bona posició, vull acabar amb la sensació de fer-ho el màxim de bé possible i encara em queda una mica d’orgull i força. Apreto el ritme fins que arribo a la seva alçada al cap de més de mitja hora, és un corredor Argentí em sembla i només em diu dues paraules: Muuuuy duro..., Jo penso el mateix però el passo arrancant-li les enganxines i fent-li una senyal amb la mà, he tingut un repunt d’energia i vull aprofitar-ho.
Estic ja a l’avituallament  nº6 em queden mes o menys 30km i només hi ha una cadira ocupada per un corredor. M’assec a terra i em canvio els mitjons, al veure les butllofes que porto m’espanto, ho torno a tapar tot ràpidament i intento no pensar-hi. Menjo una mica i bec, per sort ja no fa tanta calor i m’he refet de la deshidratació, l'aigua ja no és un problema però encara porto la d'emergència. Torno a la càrrega i deixo el corredor assegut  a la “seva” cadira. A estones corro i a estones camino, intentant no fer gaire això últim però el pas que porto corrent gairebé és el mateix que caminant ràpid o sigui que vaig combinant. Cada vegada que em poso a córrer faig un esforç sobrehumà i només penso a arribar a l’avituallament, estan separats per 10km cada un i jo que miro el rellotge constantment . No hi ha manera de que passin.
Estic patint com mai però disfrutant a la vegada perquè sé que això s’acabarà, tardarà molt, però s’acabarà i el moment de l’arribada el disfrutaré perquè me’l mereixo. Tots aquests pensaments tinc mentre avanço per una recta llarguíssima plena de rocs, es veu al fons els llums dels cotxes de l’autopista i també veig uns llums al darrera, collons, m’he relaxat i un corredor m’atrapa’t. Em torno a motivar i corro tota l’estona tan ràpid com puc, que no es gaire. Aquest cop si que vull donar-ho tot, ja ho he dit, i si puc quedar el 15è millor que el setzè.
Aquests últims km s’han fet eterns però per fi arribo a l’últim avituallament. Gairebé no paro i encaro els últims 10km al límit del meu cos, el GPS em marca 102km, una barbaritat vaja, però quedo acollonit de mi mateix de on puc arribar si m’ho proposo. Els meus perseguidors s’han quedat enrere i torno a afluixar el ritme, camino una mica i em guardo forces per l’arribada, vull arribar corrent. Per fi veig de lluny  la carpa il·luminada  i em torno a emocionar, gairebé ho tinc, però el camí s’allunya i encara falten 6km. Estic tralladíssim, en qualsevol moment tindré un defalliment però no afluixo, aquesta és l’essència de l’ultrafons, els límits del cos els poso jo amb la ment  i gairebé hi arribo.
Arribada. Una mica trista, sense música ni aplaudiments ni res, només dues persones que m’atabalen amb el xip i els 30 Euros de la fiança i les bosses dels obsequis. Només vull seure i ho faig en una cadira de plàstic, abatut però amb l’ànima exultant de felicitat. Que ben parit que sóc! Ho he aconseguit, no en tenia cap dubte...
12è classificat a la general, quart de veterans. 15 hores 28 minuts. 61 corredors arribats de 136
...Em quedo així uns minuts fins que agafo fred, m’aixeco i tot el cos em tremola, em sento dèbil i em marejo. Em trobo en Mia que ha quedat 4art,un crack,està fet un superman, i tots dos coincidim amb que em patit molt, potser massa. Em quedo uns minuts a dins el cotxe recuperant-me i pensant amb tot el que he fet avui, vull anar a dutxar-me però no tinc esma, son moments molt durs.
Avui, després d’un dia de descans em sento prou bé i camino, que ja és molt i penso que el que vàrem fer és una bogeria. És la vegada que he patit més i amb diferència, però va ser el fet d’anar-hi molt predisposat i decidit el que va fer que acabés. No pot haver-hi cap moment de dubte i ferm t’has de mantenir fins al final i així s’acaben aquestes coses. Sé que si vés dubtat tan sols un moment, em vés quedat pel camí. Ara em queda una experiència que encara que costi de creure és agradable i si ahir deia, mai més, avui dic, hi  tornaré. Curiosament vaig repetir el mateix dia de la gran desfeta d’Andorra, ara fa un any i puc dir que aquest cop si que me’n he sortit. Duríssim. Felicitats a tots els participants.
Collons amb el Monegros, tot un festival.
















17 comentaris:

Luigi ha dit...

¡¡¡PLAS, PLAS, PLAS!!!
(aplaudiments)

Enhorabona crack! Tants dies preparant l'"hassanya", per fi t'ha sortit bé i tenen recompensa!

Per cert, crec que l'èxit ha set per portar el "pito", jejeje

david ha dit...

No te'n riguis Luigi cabronet, que això es més seriòs del que sembla, ja ja ja...

Sebas Guim ha dit...

Quan correm i patim, pensem que no es pot patir més i que el següent pas és aturar-se i abandonar. Jo vaig patir molt, però m'adono que em vas superar. Gran mèrit, el teu, seguir en aquelles condicions. Un plaer haver coincidit amb tu, encara que fos només durant una estoneta. Enhorabona!!!

david ha dit...

Gràcie Sebas, i felicitats també, que tu si que vas fer un carrerón, vas quedar darrera en Mia i pel temps que veu fer si que s'ha de córrer.
I no et pensis, a mi sempre em queden unes cròniques molt destroyers, je je

Luigi ha dit...

Ei David, que té molt mèrit cardar-se 110 kms en aquelles condicions i amb tants enretirats, i tot plegat.

M'ha fet gràcia, perquè com es diu sovint "con dos cojones". I també pito!

Una abraçada!

joan ha dit...

Sóc el corredor que anava amb el Sebas. Enhorabona xaval, per la crònica i per l'angoixa i determinació que transmet. El fet d'anar sol castiga mooolt. Jo vaig agrair molt la companyia del Sebas, en moments de desànim et reconforta molt. En fi, felicitats i amb alguna cosa em quedo de la teva crònica, de bon principi sabies que arribaries.

mia ha dit...

em trec el barret, i és que dues vegades vaig estar apunt de retirar-me, no podia correr de les rampes per la falta d'aigua i la boca com plena de farina, i en canvi tu no vas dubtar ni un moment. I moltes felicitats perquè aquest cop, a més de fer un carreron, si que ho vas donar tot, recordo alguns moments a la dutxa i al cotxe que ... je,je,je

sergi30 ha dit...

David fot molt temps que no ens veiem, felicitats crak. A mi m´ha tocat aquest abny, KO a Andorra. Molt bona cursa i bona crònica. Ens veiem, cuida´t!!

david ha dit...

Luigi,con dos cojones i quelcom més...je je je

Gràcies Joan, és fa el que és pot i si, anar sol es molt més dur però el plantejament inicial és el mateix, arribar si o si.
Enhorabona a tu també que vàreu fer un temps estratosfèric.

Va Mia, que ens coneixem...
quan estava a la dutxa pensava que vindrien els de l'ambulància a buscar-me, però jo ja tinc experiència en "fugues d'ambulància" je je je
Tu nanu replantejat-ho que encara seràs bo...

Hola Sergi, que va pasar a Andorra? osti em sap greu, feies la llarga? quina animalada...je je, va ànims i potser ens veiem al Octubre a la cavalls, no?
Sort company.

Víctor Garanto ha dit...

Joder, David, quin mèrit!!
Jo per Andalusia (a l'Al Andalus UT) també vaig patir amb les temperatures extremes. El primer dia 50ºC, sort que el pajarón i la deshidratació em van arribar a 7km de meta d'aquella etapa. La resta d'etapes em vaig aclimatar força bé.

Salutacions!!

david ha dit...

Gràcies Victor, igualment felicitats.

ENRIC ROTA MUNDÓ ha dit...

Nano xapó, magnific, mai no hem dubtat de tu, ets un campió. David aquesta setmana ho tinc una mica malament perquè divendres marxo de vacances una setmaneta, quan arribo et truco i fem una sortida a nedar ok?

david ha dit...

Ok Enric.
Aquí l'únic que dubtava de mi, era jo mateix, ja ho veig, je je.
Va! que tinc ganes de triatló.

Andrés ha dit...

Felicitats, ets un crack!

david ha dit...

Gràcies Andrés.
crick-crack és el que fan els genolls ara... ja ja ja...

Oriol ha dit...

Quina màquina, els terrenals flipem amb vosaltres.
Dissabte vaig al Ultra del Aneto (per mi ja és una bestiesa) i estic buscant un palé per fotra-me'l per l'espinilla a veure si em motiva tant com a tu.

FElicitats

david ha dit...

si si , flipa nen. De màquina res de res, iogurts amb mel i òsties amb palets...ja ja
Apreta el cul a L'Aneto i disfruta que d'això es tracta.
fins aviat Uri.

Arxiu del blog