MARATÓ DEL MONTCALM

La marató del Montcalm tal i com l’anomenen els francesos és en realitat la marató de la Pica d’estats. La Pica d’Estats és el cim més alt de Catalunya (3143m.) i una mica més alt que el del seu costat, el Montcalm. (3077m.) També és un dels mes alts de tot el Pirineu.

Aquesta magnífica marató surt del bonic poble d’Auzat  situat a set-cents i pocs metres per sobre del nivell del mar i puja fins als cims abans esmentats, això dóna un important desnivell a realitzar, 2580m.positius i 2580m. negatius, a més de, com diu la paraula marató, 42km i 185m. de distància.

Sortim el divendres amb en Mia, company inseparable de fatigues, cap a França. Arribem entrada ja la tarda i el poble està de festa, a més de la marató també hi ha vàries activitats més relacionades amb la muntanya.

Anem a buscar els pitralls i a sopar, i al cap de  poca estona a dormir al càmping.  A diferència d’altres vegades no estic nerviós, sé el que em tocarà fer demà i en tinc ganes. Em posat la tenda al costat de riu i amb la fressa de l’aigua m’adormo com un nen.

Ens llevem a les sis del matí, ens vestim de romans i després de menjar una mica anem cap a la sortida. Estan fent el briefing però com que es en francès no pillem res i marxem a escalfar. Tot d’una, des  d'un carrer situat per sobre, veiem tots els corredors ja posats a la sortida, colloooons! que ja surten!,fem una esprintada i arribem a la sortida suats i amb les pulsacions a mil, la gent ens mira amb cares rares... Per sort, tot just estan fent el control de xips i encara falten uns minuts.

Ara sí, sortim a bon ritme pels carrers del poble i per una carretera amb lleugera pujada. M’ha anat bé escalfar abans per sortir ben situat però tan se val,  perquè més tard o més d’hora,  la marató posa a tothom al seu lloc.

Els primers 10km són bastant planers amb comparació amb el que vindrà, però mai deixen de pujar, tot i això és pot córrer molt i així ho faig. Recordo que l’any passat vaig fer aquests primers 10km amb 48 minuts i vaig arribar a la pujada mig desfondat .Aquesta vegada no em passarà i regulo les forces, tinc el cos habituat als esforços i me’l conec bé, molt bé jo diria, i amb l’entrenament que porto ja sé fins a on puc arribar. La gent corre moltíssim però, i ja tinc més de cinquanta corredors per davant.

El recorregut és el mateix que l’any passat i el recordo molt bé, després d’aquest primers 10km, alguns d’asfalt, la cursa s’enfila per un camí amb “zetes” entre mig d’una fageda.

Em sento bé, pujo amb força entre mig d’altres corredors. Anem fent un “trenet” i n’hi ha algun que aniria més ràpid, entre ells jo mateix, però no es pot avançar doncs el camí és molt estret. Algú fa un intent d’avançament però tot son tibantors i no val la pena. Em poso a darrera d’unes cames i vaig pujant tranquil·lament. Finalment en un ample del camí surto de la “zona de confort” i ara sí, em poso a pujar com a mi m'agrada: amb les mans a sobre les cames, el cos inclinat cap a endavant, la mirada al terra i el cor desbocat, controlant, això si, de no passar-me.

Començo a passar algun corredor i em sento bé, tret d'una molèstia a la zona de l'ingle: el dimecres passat vaig córrer una cursa popular a Manlleu de només 5km que em va deixar baldat, no estic acostumat a córrer a aquests ritmes i em vaig trencar, però vaja, que em trobo força bé i últimament he entrenat bastant.

La fageda dóna pas a un paisatge més d'alta muntanya, doncs ja estem per sobre els 2000m., les roques tenen un color característic, com de rovell. Fa un dia net i clar i seguim pujant muntanya amunt una llarga corrua de corredors, entre mig però, també hi han molts excursionistes que han volgut aprofitar aquest magnífic dia.

A mesura que anem avançant vaig recordant moments de l'any passat, recordo que anava molt ofegat i la bellesa de l'entorn. Ara ho veig tot igual de bonic però vaig molt millor.

De sobte sento uns crits de la gent que m'envolta, aixeco la mirada de terra i veig el primer corredor que ja baixa. Impressionant!, quina manera de córrer!, sembla un foll. Es el primer classificat de la cursa i que per 20 segons no farà el rècord de la prova: 4hores i 12minuts. Mare meva!, quatre hores, són uns autèntics animals. En fi, jo a lo meu...

Per fi coronem el Montcalm, he tardat 3hores i 26m., les vistes són increïbles però no em torbo gaire i tiro cap a vall. En aquest punt ens creuem amb en Mia al igual que l'any passat. Després de tanta estona pujant, les cames em queden com adormides i a les primeres passes vaig insegur, de fet, jo mai he sigut un gran baixador, però faig el que puc. Una rentadora vella tirada muntanya avall baixaria amb més gràcia i elegància que jo... en fi.

Faig el coll que separa el dos cims i pujo a dalt de tot de la Pica d'Estats. Em salto el control i arribo fins a on no hauria d'haver arribat, faig mitja volta i començo el descens. Hi ha una gentada que fa por, i es que entre corredors i excursionistes hi ha una mica d'estretor.

 Em trobo a la família bitxo com ja comença a ser tradició, em sap greu, m'hagués agradat quedar-me una estona a petar la xerrada però després d'intercanviar quatre paraules segueixo avall, no em d'oblidar que això es una cursa i s'ha d'anar tan ràpid com és pot...

La baixada és perillosa, almenys per a mi. Haig de vigilar de no reblin-car-me els turmells i molt concentrat per no fotre'm de lloros. Amb tot em sento força bé, baixo a poc a poc però a un ritme constant i de moment les cames responen, ja veurem d'aquí a una hora, perquè hi ha baixadeta per estona...

A mesura que vaig baixant la calor s'intensifica, els corredors anem molt distanciats i vaig sol, encara tinc força i empenta, miro el rellotge i crec que faré un bon temps, m'agradaria baixar de les 6 hores però ja veurem, em motivo amb aquest objectiu i vinga avall, avall, avall...

Passo el refugi de Pinet i entre mig, molts petits controls que m'ofereixen aigua i en bec a tot arreu. Entro de nou a la fageda i sento una mica de frescor, només una mica, perquè fa moltíssima calor. Segueixo el corriol que fa unes hores em fet els corredors apilotats, ensumant el cul l'un de l'altre però ara vaig sol. 

Estic content, sento que fins aquí les coses m'han anat prou bé i encara tinc xispa, no m'he fet mal i les cames em responen. A diferència d'altres vegades no m'han passat gaires corredors i això m'anima, potser no baixo tan malament, no?. Falten 12km i començo a veure-li el final a tot això i a més, potser si que baixaré de les sis hores, som-hi!.

Tret d'algun tram d'asfalt, aquesta part de la cursa transcorre al costat del riu, per un corriol molt bonic i que recordo perfectament. Em trobo quatre o cinc cadàvers pel camí, un d'ells va fent tortes i va zombi perdut. Li ofereixo aigua però em diu que no, que ja va fent, aquesta situació em sona moltíssim, je je, ja sé de que va això... aquesta marató posa a tothom al seu lloc, ja ho he dit, i si et passes, ets pell, la calor intensa també hi ajuda. Jo em sento encara amb força però amb ganes d'arribar. Els últims 2km se'm fan moooolt llargs, la veritat. Tinc un principi de defalliment però no m'acuquino, això ja ho he viscut moltes vegades i li ordeno al meu cos que segueixi i així ho fa. Vaig pendent del rellotge per si puc baixar de les 6 hores però se'm escapa .L'últim kilòmetre l'assaboreixo com mai, estic rebentat i al límit però segur de mi mateix i ho dono tot, aquesta sensació és... indescriptible, una passada vaja.

Entro una vegada més a l'arc d'arribada, la plaça està a rebentar de gent i el meu nom sona per megafonia, la gent aplaudeix i em sento més viu que mai, ha sigut una cursa rodona. He baixat en 16 minuts el temps de l'any passat.

Al final 6 hores i 8 minuts, 53è classificat, 17è de veterans.

La Marató del Montcalm, una cursa realment memorable i per repetir.