ULTRA TRAIL DE RIALP

Aquest cap de setmana he estat en una cursa a Rialp, la “Rialp matxicots”, una cursa duríssima pel recorregut i per la climatologia. No vull fer una crònica plena de detalls tècnics, noms de cims i colls, desnivells i kilòmetres perquè el que vull explicar és el que jo vaig sentir, però no sé si en sabré.

82 kilòmetres, 7000 metres de desnivell positiu... gairebé com pujar a l’Everest... una cursa realment dura, on les pujades son llarguíssimes i molt dretes i les baixades encara més, un recorregut  de pura alta muntanya i una organització impecable.

En realitat no m’havia mirat gaire el perfil de la cursa i el dia abans, al briefing, em vaig acollonir, ben bé no sabia on m’havia posat i ara ho veia claríssim: haurem de posar-hi l’ànima i donar-ho tot. Bé, ja estic preparat per això i en realitat és el que busco, situacions límit que em fan sentir viu.

Sortim cent-cinquanta valents a quarts de sis del matí, la sortida m’enganxa badant, estic mes o menys per la meitat i tinc més de cinquanta corredors per davant que em fan nosa. Tinc temps, penso, però el ritme que porten els que m’envolten és lent i prefereixo anar avançant tot i que sóc conscient de que queda mooolta cursa.

Em de pujar fins al Montsent a 2883m, encara es negre nit i corro amb ganes tot els trams que puc. Em sento molt i molt bé i no em fa mal res però també sé que en aquestes curses passen moltes coses i els mals moments arribaran i els hauré d’encarar, de moment, però, aprofito que tot rutlla per avançar amb decisió i força, sempre guardant una miqueta.

El sol surt de darrere les muntanyes just quan vaig per pujar l’últim tram de la muntanya, és molt dret, gairebé el nas em toca a terra i el cor en va a mil. He pujat fins aquí absort amb els meus pensaments, la foscor també hi ha ajudat i ara em sento com si despertés d’un somni, és un moment màgic i em sento feliç.

Em passa el primer corredor que fa la marató, han sortit mitja hora més tard però va enxufadíssim. Em diuen que vaig el 20è.

Passem per una canal dreta i estreta i ja som al cim, ara ve una baixada molt dolenta, plena de pedres i molt empinada però ja estava avisat, així que poc a poc i paciència. Últimament baixo prou bé, no sé que m’ha passat, si se m’ha despertat el gent de “baixador” que el tenia adormit, o que he anat agafant confiança perquè fa temps que els turmells es porten bé, o les noves sabatilles Raid-Light o tot plegat, però disfruto baixant i em sento segur.

Coronem el Monterroio i ara si que ve una bona baixada fins a l’avituallament. 

Sense adonar-me’n he quedat sense aigua i tinc set, començo a tenir símptomes de deshidratació. Ja hi som!. Primer problema, ja anava massa bé, bueeeenu, tranquil david: baixaré xino xano i a baix beuré com un camell, però encara falta molt.

Arribo a l’avituallament molt just, tinc un bessó contracturat i amb rampes. Bec tot el que puc i afegeixo sals a l’aigua, no em torbo gaire i apa tornem-hi, em diuen que vaig el 18è. Malgrat aquest primer contratemps encara estic en cursa i m’hi faig amb tot el que tinc: amb unes cames una mica entrenades i una força interior que no sé de on surt.

Ara si que ve aquell punt, quan escric aquestes cròniques, que les imatges se’m tornen borroses, els records es solapen i ja no recordo que va passar, només recordo instants fugaços que passen per la memòria, emocions molt intenses i fets aïllat en el temps. Un problema.

Fet i fet, arribo a mitja cursa, hi ha un bon avituallament i em  menjo un plat de macarrons, en canvio mitjons i bambes i tornem-hi. Vaig el 15è.

La pujada se’m resisteix, fa moltíssima calor i no tiro, em començo a marejar i haig d’anar parant. M’assec en una pedra a l’ombra uns minuts fins que em recupero. S’acosta algú i es la primera dona que va prou lleugera, m’animo una mica i la segueixo una bona estona. Em sento les cames com es queixen de la falta d’hidratació, he anat bevent a tots els avituallaments i he agafat aigua a tots els rierols i torrents però no n’hi hagut prou. Em venen rampes i vaig molt lent. Passem un poble abandonat amb totes les cases aterrades, és un lloc fantasmagòric i una mica trist. Després d’una baixada llarguíssima plena de pedres travessem el riu i arribem a un altre avituallament. Carrego bé d’aigua però no les tinc totes i marxo en direcció a una altre descomunal pujada.

Ara si que faig un pet, m’estiro a terra en posició fetal i penso seriosament en abandonar, la falta de líquid m’ha passat factura i tinc les cames totalment contracturades i estic marejat. Alguns corredors s’asseuen amb mi una estona, entre ells en Jaume, que encara que ell no ho sàpiga em va ser de gran ajuda, tots van més o menys com jo. Explicat d’aquesta manera pot semblar una cosa de bojos però tampoc és així. Aquestes curses tenen aquestes coses i els mals moments arriben, es tracta de superar-los, però com?. Amb paciència, perseverança, tossuderia i sobretot bebent aigua... je je je.

Després de quinze minuts lluitant amb mi mateix decideixo continuar, ara sé que acabaré, no sé com però ho faré. He vingut fins aquí per fer el que haig de fer i ho faré collons! De fet, em sento millor i torno a agafar un bon ritme, torno a ser el david de sempre i ho he superat. Al cap d’unes hores em sento molt animat i recupero la cursa, em diuen que vaig el 12è i em motivo pensant a atrapar els corredors de davant.

Abans de pujar al Pic de L’Orri menjo i bec a consciència, em queda una bona pujada i veig tres o quatre corredors al meu darrera. M’esforço tot el que puc i començo a veure-li el final a tot això.

Arribant al cim em truca en Mia que ja a arribat, qui el va parir! ha quedat segon, el primer fa una hora i mitja que també ja ha acabat, son uns monstres!

Començo la baixada i em sento eufòric, no em fa mal res i m’he recuperat totalment. Quedo meravellat del que aguanta l’organisme, amb 70 kilòmetres a les cames i jo que baixo com un coet, els talons em toquen el cul i corro a tota hòstia per una pista infinita que m’ha de portar a Rialp de nou. De tant en tant deixo la pista i m’endinso  al bosc, retallant el camí per anar a parar altre vegada a la pista. En aquests trams no afluixo i baixo lleuger amb ganes d’arribar.

Vaig totalment sol pel mig del bosc i un moment de tristesa s’apodera de mi, em ve un sentiment de solitud absoluta barrejat amb tristesa, on només i sóc jo i un sol objectiu, que és acabar. Son moments molt intensos que no controlo però em deixo endur, doncs em son familiars.

Finalment veig les primeres cases del poble i atrapo a la primera dona, li dic que vingui amb mi però va fosa. Jo segueixo el meu camí cap a l’ arribada i entro feliç com sempre al acabar una nova aventura.

Aquest ultra m’ha ensenyat, una vegada més, fins a on podem arribar si ens ho proposem. El cos no té límits i la ment tampoc, lluitant fins al final.

14hores 39minuts,11è classificat, 2on de veterans.

Classificacions

I de tot cor felicitar a l'organització i a tot al poble de Rialp