Feia dies que hi donava voltes, aquesta cursa em feia especial il·lusió, a Montserrat sempre hi he tingut molt bones experiències, viscudes en diferents situacions. No es que m’agradin especialment les curses però és on dono el millor de mi mateix, a més de coincidir amb molta gent amb més o menys afinitat , és adir, que ens agrada córrer com bojos per la muntanya.
A més, era la primera vegada que corria per Diedre, el fet de pertànyer a un club sempre et fa sentir mes “acompanyat” Després de la marató d’Aiguafreda que arrossego molèsties al genoll, això no m’ha deixat entrenar tot el que voldria però les ganes i la il·lusió encara estan intactes.
Quedem amb en Mia a can Pamplona i enfilem cap a Collbató. Una vegada arribats ja es respira el típic ambient pre-cursa, sembla estrany però estic nerviós. Després de tantes i tantes curses amb gos i sense, encara em poso tens abans de sortir, deu ser al pensar amb l’esforç que hauré de fer. Saludem la gent aquí i allà i anem a escalfar, això ja està per començar.
Sortim amb el grup capdavanter però de seguida m’adono que el ritme és molt fort, la cursa transcorre per la carretera més de 4 km, primera cosa que no m’agradat. Poc després enfilem per un camí i, au! vinga som-hi cap amunt , en Mia ja el perdo i no el veuré fins a l’arribada. Pujo a bon ritme avançant algun corredor, amb aquestes que sento que em criden per darrera demanant-me pas, m’he arrambat tan com he pogut i no passava ningú, em torna a dir; que paso!, i jo que li contesto: passa collons! el que no faré serà parar perquè tu passis !i va i em contesta: “quita subnormal,”i em passa, segona cosa que no m’agradat.
He quedat tan cardat que no he sabut que contestar, després he pensat en la seva mare, però no li he dit res, però he decidit anar a darrera seu enchufat al seu cul. Gràcies a aquest fet tan poc freqüent a les curses, he pujat gairebé fins a Sant Jeroni com una fura, val a dir que al corredor en qüestió (si se li pot dir corredor a un energumen amb aquesta total falta d’esportivitat) li avançat poc després i ja no l'he vist més.
Arribat a dalt, crec que anava dels 40 primers, m’he quedat sorprès de lo bé que ho estava fent, i au! vinga cap avall! Per les escales de formigó, dures com el formigó," valga la redundancia". tercera cosa que no m’agrada’t.
Després de fer més corriols baixem pel camí enportlanat del funicular, sento les cames com piquen al terra amb força i els genolls que gemeguen, quarta cosa que no m’agrada’t. A partir d’aquí ja no he sigut el mateix, he patit molt a l’ultima baixada, i moltíssim als 2 últims km, aquí m’han passat més de 50 corredors i he arribat...ejem..., diguem que tocadet, o millor dit: tocat i enfonsat. Quinta i última cosa que no m’agrada’t.
Al final he quedat el 96 de 403 i el 25 de la meva categoria, amb un temps de 2 hores 39 minuts. Llàstima perquè anava molt bé, però content perquè el genoll no m’ha fet mal i per altres coses positives com ara el bocata de l’arribada o la dutxa de després.
En Mia ho ha fet realment bé , amb un temps de 2 hores 28 minuts quedant el primer classificat de la categoria de veterans FEMENÍ. Ja ja ja...
A més, era la primera vegada que corria per Diedre, el fet de pertànyer a un club sempre et fa sentir mes “acompanyat” Després de la marató d’Aiguafreda que arrossego molèsties al genoll, això no m’ha deixat entrenar tot el que voldria però les ganes i la il·lusió encara estan intactes.
Quedem amb en Mia a can Pamplona i enfilem cap a Collbató. Una vegada arribats ja es respira el típic ambient pre-cursa, sembla estrany però estic nerviós. Després de tantes i tantes curses amb gos i sense, encara em poso tens abans de sortir, deu ser al pensar amb l’esforç que hauré de fer. Saludem la gent aquí i allà i anem a escalfar, això ja està per començar.
Sortim amb el grup capdavanter però de seguida m’adono que el ritme és molt fort, la cursa transcorre per la carretera més de 4 km, primera cosa que no m’agradat. Poc després enfilem per un camí i, au! vinga som-hi cap amunt , en Mia ja el perdo i no el veuré fins a l’arribada. Pujo a bon ritme avançant algun corredor, amb aquestes que sento que em criden per darrera demanant-me pas, m’he arrambat tan com he pogut i no passava ningú, em torna a dir; que paso!, i jo que li contesto: passa collons! el que no faré serà parar perquè tu passis !i va i em contesta: “quita subnormal,”i em passa, segona cosa que no m’agradat.
He quedat tan cardat que no he sabut que contestar, després he pensat en la seva mare, però no li he dit res, però he decidit anar a darrera seu enchufat al seu cul. Gràcies a aquest fet tan poc freqüent a les curses, he pujat gairebé fins a Sant Jeroni com una fura, val a dir que al corredor en qüestió (si se li pot dir corredor a un energumen amb aquesta total falta d’esportivitat) li avançat poc després i ja no l'he vist més.
Arribat a dalt, crec que anava dels 40 primers, m’he quedat sorprès de lo bé que ho estava fent, i au! vinga cap avall! Per les escales de formigó, dures com el formigó," valga la redundancia". tercera cosa que no m’agrada’t.
Després de fer més corriols baixem pel camí enportlanat del funicular, sento les cames com piquen al terra amb força i els genolls que gemeguen, quarta cosa que no m’agrada’t. A partir d’aquí ja no he sigut el mateix, he patit molt a l’ultima baixada, i moltíssim als 2 últims km, aquí m’han passat més de 50 corredors i he arribat...ejem..., diguem que tocadet, o millor dit: tocat i enfonsat. Quinta i última cosa que no m’agrada’t.
Al final he quedat el 96 de 403 i el 25 de la meva categoria, amb un temps de 2 hores 39 minuts. Llàstima perquè anava molt bé, però content perquè el genoll no m’ha fet mal i per altres coses positives com ara el bocata de l’arribada o la dutxa de després.
En Mia ho ha fet realment bé , amb un temps de 2 hores 28 minuts quedant el primer classificat de la categoria de veterans FEMENÍ. Ja ja ja...
3 comentaris:
per una vegada que quedava primer, o millor dit primera, o alguna cosa dintre els 3 primers d'algo, i no em quedo ni a recollir els premis. Tinc curiositat per saber quan o com s'en van adonar, a veure si va ser al cridar-me, o si els ho va dir en marc, el cas és que a la clasificació que han penjat ja no estic com a la primera dona veterana, ooooooooohhhhhhh
han penjat alguna foto, a veure si estem de sort i en surt alguna de teva gemegant, je,je,je
Nois esteu molt forts!
De debò que cada vegada està pitjor això de les curses. Entre gent que retalla, altres que són uns porcs i pitjor encara els que es pensen que són superhomes i corren sols, al final no hi haurà cap més remei que quedar-se a casa. O córrer sense pitrall, lluny dels -no diré corredors- "competidors"...
BÉ, HOME, JO DIRIA QUE AIXÒ ÉS UN FET AÏLLAT, JO PENSO, I CREC QUE TU LLUIS JA HO DEUS SABER, QUE LA NOTA DOMINANT ÉS EL BON ROTLLO.
LO DELS PORCS JA ÉS MÉS HABITUAL...
Publica un comentari a l'entrada