ARA FA UN ANY, DESPRÉS DE FER LA MITJA MARATÓ DE RODA VAIG COMENÇAR A TENIR MOLÈSTIES AL GENOLL ESQUERRA. VAIG SEGUIR ENTRENANT I FENT CURSES FINS QUE TOT VA DESEMBOCAR EN LA FAMOSA LESIÓ TÍPICA DE CORREDORS: EL SÍNDROME DE LA CINTILLA ILIOTIBIAL. VAIG ESTAR TRES MESOS SENSE CÓRRER I VAIG RECAURE VÀRIES VEGADES PERÒ FINALMENT EM VAIG CURAR. LA LESIÓ VA SER PRODUIDA PER UNA DESCOMPENSACIÓ DE LA PLANTILLA QUE M’AFECTAVA A LA BIOMECÀNICA PERÒ TOT AIXÒ JA HO HAVIA DEIXAT ENRERE.
AVUI, UN ANY MÉS TARD, LA HISTÒRIA ES REPETEIX.
NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!
DONÇ SI. ARA HE REBUT DEL GENOLL DRET. RESULTA QUE AL CÓRRER AMB EL PEU ENCARA NO RECUPERAT DEL TOT PER L’ESQUINÇ AL TURMELL QUE EM VAIG FER AL JULIOL I QUE CREIA JA SUPERAT A DESENCADENAT EN AQUESTA NOVA LESIÓ.
PERÒ AQUESTA VEGADA NO HI PATIRÉ TANT, MILLOR DIT, GENS. NO ANIRÉ A CÓRRER DURANT UNA BONA TEMPORADA I JA ES CURARA SOL. O NO.
M’EMPRENYA PERQUÈ M’ENGANXA A UN MES I MIG DE LA MARATÓ DE FLORÈNCIA, A L’INICIÏ DE LA TEMPORADA DE CANICROSS I TANTES ALTRES COSES QUE VOLIA FER ,PERÒ LA VIDA CONTINUA. ES TRACTA D’AIXECAR-SE DESPRÉS DE CAURE I TORNAR-SE A AIXECAR DESPRÉS DE TORNAR A CAURE I TORNAR-HI I TORNAR-HI I TORNAR-HI.....
EL PROBLEMA ES QUE SEMPRE ESTIC PER TERRA.....
ÉS, CREC JO, UNA QUESTIÓ DE MALA SORT. O NO.
18 d’oct. 2009
EL PUPAS
ARA FA UN ANY, DESPRÉS DE FER LA MITJA MARATÓ DE RODA VAIG COMENÇAR A TENIR MOLÈSTIES AL GENOLL ESQUERRA. VAIG SEGUIR ENTRENANT I FENT CURSES FINS QUE TOT VA DESEMBOCAR EN LA FAMOSA LESIÓ TÍPICA DE CORREDORS: EL SÍNDROME DE LA CINTILLA ILIOTIBIAL. VAIG ESTAR TRES MESOS SENSE CÓRRER I VAIG RECAURE VÀRIES VEGADES PERÒ FINALMENT EM VAIG CURAR. LA LESIÓ VA SER PRODUIDA PER UNA DESCOMPENSACIÓ DE LA PLANTILLA QUE M’AFECTAVA A LA BIOMECÀNICA PERÒ TOT AIXÒ JA HO HAVIA DEIXAT ENRERE.
AVUI, UN ANY MÉS TARD, LA HISTÒRIA ES REPETEIX.
NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!
DONÇ SI. ARA HE REBUT DEL GENOLL DRET. RESULTA QUE AL CÓRRER AMB EL PEU ENCARA NO RECUPERAT DEL TOT PER L’ESQUINÇ AL TURMELL QUE EM VAIG FER AL JULIOL I QUE CREIA JA SUPERAT A DESENCADENAT EN AQUESTA NOVA LESIÓ.
PERÒ AQUESTA VEGADA NO HI PATIRÉ TANT, MILLOR DIT, GENS. NO ANIRÉ A CÓRRER DURANT UNA BONA TEMPORADA I JA ES CURARA SOL. O NO.
M’EMPRENYA PERQUÈ M’ENGANXA A UN MES I MIG DE LA MARATÓ DE FLORÈNCIA, A L’INICIÏ DE LA TEMPORADA DE CANICROSS I TANTES ALTRES COSES QUE VOLIA FER ,PERÒ LA VIDA CONTINUA. ES TRACTA D’AIXECAR-SE DESPRÉS DE CAURE I TORNAR-SE A AIXECAR DESPRÉS DE TORNAR A CAURE I TORNAR-HI I TORNAR-HI I TORNAR-HI.....
EL PROBLEMA ES QUE SEMPRE ESTIC PER TERRA.....
ÉS, CREC JO, UNA QUESTIÓ DE MALA SORT. O NO.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
és mala sort, fes el què calgui, i si el què cal és no fer, doncs no facis. Animat i lluita que tu saps que et mereixes molt més, i mira d'asegurar-te de recuperar-te el millor possible, que la sort també es busca, t'aixecaràs de nou, i un dia de nou t'ha d'arribar la bona sort.
Caram David, jo no crec en la mala sort, potser sóc una mica ruc, jo crec que a base d'errors anem aprenent, tot i que em sap molt greu aquesta història de les plantilles i les lesions "col.laterals". Nuestro amigo el capellán, manda güevos! Jo ara ja estic per llençar-les!
Tampoc crec que valgui la pena deixar-ho per una temporada, sinó anar fent activitat doncs es curarà abans. I sinó, la malaltia aquesta del córrer... què et penses, que es cura sola? ;-)
Ànims
(La foto és de concurs)
HOME, QUE UN PODÒLEG ET FACI UNES PLANTILLES MALAMENT I PER CULPA D'AIXÒ ET LESIONIS NO ES MALA SORT??.
A UN ALTRE NIVELL ,LA SORT ENS LA BUSQUEM NOSALTRES, PERÒ JO NO TING LA SENSACIÓ D'HAVER FET RES MALAMENT, PER TANT, ES MALA SORT.
HÒSTIA QUIN LIU.
I AIXÒ DE DEIXAR-HO... IMPOSIBLE. ESTEM REALMENT MALALTS.
PERÒ, AIXÒ NO ES CURA??
SI. ES CURA CORRENT, JE JE.
Tens raó
Publica un comentari a l'entrada