MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Estic a la línea de sortida de la mitja marató de Granollers, tinc els corredors negres a pocs metres perquè estic molt endavant, avui he decidit que faré una bona cursa o almenys ho faré tan bé com sàpiga i m’he posat al capdavant, al darrera i tinc 7000 persones.

Sona el tret de sortida i arrenco a córrer amb ganes, faig els dos primers km amb 7 minuts estic rodejat de bons corredors, atletes amb bones marques: 1’10, 1’15, 1’20..... i jo!, Ja!.

Que hi faig jo aquí?? Un mindundi com jo !!, hauria d’estar una mica més endarrere, ja ho sé, però m’ha fet gràcia sortir amb els “bons”i ara ja és massa tard, tant i fa. Un munt de corredors m’empaiten i jo que no els puc seguir, em sento com un gos ansiós quant surt a passejar o com un nen sortint a l’hora del pati , no puc controlar-me, però poc a poc vaig trobant el meu ritme ,més o menys a 4 minuts el km.

Ara ja em sento millor, tot i així tinc la sensació de que vaig molt ràpid però si vull fer un bon temps hauré de patir, qui no s’arrisca no pisca penso, i decideixo aguantar aquest ritme tant com pugui. Cap al km 10 em ve el primer “baixón” fins aquí he anat prou bé i em prenc una glucosa, arribem a la Garriga i passem per l’equador de la cursa i segueixo immers en una petita “crisis” i decideixo prendre’m un gel de hidrats de carboni d’assimilació ràpida.

Ara molts corredors ja em passen, està claríssim de que vaig tocat, però no em deixo vèncer. Apreto les dents i el cul i tot el que es pot apretar i em torno a posar al nivell que portava; tranquil David, ha sigut un lapsus, no passa res, vaig bé, faràs un bon temps, segur, aguanta.... Passo el km 15 i estic eufòric, vaig molt bé i em sento lleuger, avanço algun corredor i tot, fins al km 17 que torno a punxar, amb aquestes sento l’Enric Rota que em ve per darrera i em diu: va! enganxa’t a mí, i jo al seu darrera, avançant corredors, correm com folls , collons amb l’Enric ! quin ritme que porta. No aguanto ni un km. Poc després l’Albert , també de l’equip l’Aire, m’apreta pel darrera: va Diedre! I em torno a enganxar al seu ritme, la veritat es que m’ha anat molt bé trobar-me aquests corredors i amb aquestes....... veig l’arc d’arribada !! se’m neguen els ulls i em poso a córrer com mai, faig una esprintada i volo, literalment volo, miro el rellotge i crec que puc fer 1h 21m, no m’ho puc creure, però vaig encegat, vaig a tope !!, ja queda menys i...... collons !!!!! no es aquest l’arc d’arribada!!! Encara falta 1km !!!! una gran decepció s’apodera de mí, vaig totalment esgotat, he gastat l’últim “cartutxo” pensant-me que ja acabava i no, em falta 1km. Arribo finalment amb un temps d’ 1’24’40 totalment extenuat però com sempre molt satisfet perquè avui ha sigut un dia per recordar.

A partir d’aquí tot s’ha girat, la bossa de paper que m’han donat s’ha rebentat en un pas zebra i a quedat tot el contingut al mig del carrer: tigretons, papers ,galetes, aigua...... poc després al arribar al cotxe veig que m’han rebentat tots els panys, per sort no m’han agafat res però a molts altres cotxes de corredors aparcats al mateix carrer hi han fet l’agost, mòbils, carteres....