En aquesta cursa, passa com amb la nevada de la setmana passada: tothom té la seva experiència personal i les seves anècdotes i aquestes són les meves:
Aquí ho has de donar tot si o si, sinó, no arribes.
Sortim 250 sonats a les 7 del matí d’Aiguafreda, la cursa es moooooolt llarga(42’500 km) i amb un desnivell que només de veure el perfil ja cansa,(3.380+-)
Surto bastant bé, dels 20 primers, però els km i les hores van posant a cada corredor al seu lloc.
Avui em sento bastant bé però, i decideixo arriscar una mica. Des de el primer km que vaig apretant ,sempre cara amunt perquè cara avall els corredors em passen a grapats, és igual perquè a la pujada els torno a atrapar i si es prou llarga els deixo bastant enrere.
Avui ho he vist: no serveixo per baixar, no puc anar més despresa, tinc por de tornar-me a fer mal al turmell i vigilo molt on poso els peus. No hi puc fer més.
Només espero les pujades, aquí em desfogo i tiro com un mul, òstia com em disfrutat!.
Hores i hores foten-li canya a les cames per aquestes muntanyes, es ben bé que no estem prou bé del cap, je je. Durant la cursa, és un pensament que m’ha vingut vàries vegades: però que estàs fent David?? I jo vinga córrer, com un desgraciat, suat i fet un pòtul.
Al avituallament de can Bellver m’han donat una glucosa i m’he l’endut a la mà, quant portava una estona he vist que estava oberta i tot el contingut el tenia escampat per la mà i per la cuixa , quin merder m’ha fotut!, tot aquell líquid enganxós com la mel escampat per tot el cos!.
He posat les mans a terra i m’hi he posat terra i encara a sigut pitjor!, he quedat arrebossat i amb la barreja de la suor ha fet una pasta fastigosa que no vegis. Després m’he fregat als cabells i m’han quedat com si portés gomina. Total: una porqueria grossa grossa.
Al cap de poc em començo a trobar els mugrons esgorrats, collons m’he deixat la vaselina!. Un corredor experimentat i curtit en mil batalles com jo no li poden passar aquestes coses!.
Doncs si. Tanta estona fregant la samarreta i amb la suor queden fets una merda, per sort hi havia plàtan als avituallaments. Plàtans?, que vols dir?.
Fa temps em varen explicar una anècdota d’uns que travessaven el desert amb un 2 cavalls i es van quedar sense oli al càrter, com que portàven molts plàtans van decidir provar i efectivament, el cotxe va anar més de 100km amb plàtans com a lubricant.
Això es el que he fet. M’he untat els mugrons amb plàtan i m’ha anat de mil meravelles. Amb la potinejada que portava de la glucosa per tota la cama, a la mà, als cabells, la sorra i empastifat de plàtan....... en fi , un fàstic.
Esportivament parlant he anat prou bé, potser el nº de pitrall hi ha ajudat: el 77, un 7 per cada cama i la claca que em portat de casa també, gràcies a la Fina, l’Anna, la Carla, en Guiu, l’Ot i en Genís, ens heu ajudat moltíssim.
He fet una cursa molt constant i no m’he sentit abatut en cap moment, només un petit defalliment al km 33’5 que he superat amb 4 gots de coca-cola.
He quedat el 26 de la general i el 8 de la categoria de veterans amb un temps de 5h 59m, em aconseguit baixar de 6 hores gràcies a la esprintada que em fet l’últim km una colla de 5 o 6 corredors. Al arribar, em pensava que em moria, ha sigut més dur això que tota la cursa.
Avui he disfrutat molt, duran 6 hores el món s’ha parat i he estat feliç, a més la cursa està molt ben organitzada, molt. Hem trobat gent a tot arreu, els avituallaments perfectes, l’animació, l’ambient, l’arribada, l’obsequi, el temps..... genial. Un 10.
Gràcies congost i fins l’any que ve.
5 comentaris:
S'han de tenir molt ben posats per sortir a donar-ho tot en una cursa de 3780 m+...
Dóna-li sisplau les gràcies a la family. En el moment que em van veure estava ben hipoglucèmic
LLUIS,
DONAR-HO TOT ÉS UNA MANERA DE DIR QUE ÉS MOLT I MOLT DURA I HAS DE POSAR-HI EL 100%.
AIXÒ DE LES HIPOGLUCEMIES JA SÉ DE QUE VA, JA.... PER AIXÒ EM VAIG FOTRE MÉS DE 10 GLUCOSES I NO VAIG PARAR DE MENJAR I BEURE.
AL FINAL LES TEMUDES RAMPES I PÀJARES NO EM VAN VISITAR.
ACABAR AQUESTA CURSA TÉ EL SEU MÈRIT TAN SI FAS 5 HORES COM SI EN FAS 9.
FINS AVIAT.
qui ho aguanta tot és el cotxe, i sinó ja em diràs, els dos guarros, guarríssims, sense dutxar-se ni cambiar-se, només hi faltava la traca enfangada per rematar el trio. Sort que el vaig deixar al garatge amb les finestres obertes fins avui al matí. Sort en tenim de la claka, entre ells i els koala, la cosa va ser més distreta.
Que benparits!
Encantat de poder saludar-vos personalment. Hi aneu molt tius. Va parir.
Hem de seguir fent bestieses!
Felicitats a tots els super homes que feu aquestes bestieses. En especial a tu per com et va anar, fer top 30 ja s'ha de córrer. Tenim pendent la sortida, ara David deixem passar la marató de París i després ja farem la sortida amb la Traca i en Joc. Ara David a descansar i pensant ja amb Zegama. El fet de tenir el teu bloc al costat d'aquell parell es per dir que nosaltres (amateurs) també disfrutem gaudint de la vida fent el què més ens agrada i amb esforç i voluntat podem tirar endavant sense ser caps craks!!!
Publica un comentari a l'entrada