Lasterketa honek bat markatuko du lehenago eta bat gero nire kiroletako bizitzan.
Que dir de Zegama que no s’hagui dit!, impresionant, realment únic. Intentaré explicar el que vaig sentir jo, però és molt difícil, em quedo amb unes sensacions abstractes, barreja de patiment i felicitat.
El dissapte va estar plovent tot el dia ,el diumenge al matí no ho feia i just abans de la sortida va començar. La sortida ja va ser èpica amb música tipus “gladiator”, mirades, somriures, nervis....va estar plovent dues hores, després va fer vent, neu, fred....
Els primers km ja són de forta pujada, no hi ha ningú que camini, quan en altres curses molta gent ho faria. Només dir que vaig fer els primers 11 km amb una hora justa; massa fort, ho sé, i ho vaig acabar pagant. Mentre vaig poder vaig córrer a bon ritme, observant els altres,quina tècnica que tenen!,a partir de les primeres baixades fortes, la meva davallada física va ser constant.
Les fortes pujades amb tot de gent a banda i banda, fent un passadís, animant-te com posseïts: aupa xaval! Venga venga parriba! Venga David!! aupa, aupa!! Em fan sentir estrany, i jo ho dono tot. Tot. Queda encara molta cursa i ja em sento cansat, el terreny es impracticable, una barbaritat. Cara amunt haig de fer força amb els dits del peu i les cames rellisquen enrere, cara avall: buff! : tones de fang! Jo no puc baixar per aquí!! Com ho fan els altres?? No ho entenc. Els corredors em pasen a grapats, em passen per sobre mentre jo tinc feina a aixecar-me de terra , semblo un porc senglar rebolcant-me al fang, cada tres passes sóc a terra, ja no corro, camino. No puc. Els km van passant.
A la pujada a l’Aizkorri em vaig començar a trobar una mica millor i vaig apretar molt i molt, vaig tenir un repunt d’energia i vaig gaudir, amb aquell vent! Tot nevat i ple de fang. Hi ha molta gent animant i vaig amb un bon grup, tots esgarrapant per arribar a l’avituallament. Ambienttassu!
A les crestes torno a punxar, el terreny es ple de pedres glaçades i els corredors anem a quatre grapes, després d’això va venir “la baixada”, la puta baixada: una llaaaaaaarga baixada amb neu tova ,plena de pedres i fang . Una baixada, que qualsevol persona amb dos dits de front , hagués renunciat a baixar, una baixada totalment temerària, per deixar-hi la pell, encara no sé com vaig arribar a baix, em vaig fer mal i com jo, molts d’altres. Només senties: AIIII !!, UUUUYYYY!!! , AGGGG!! I i tothom rodolant, caigudes de cul a terra, de cara,de costat, cremant-nos les mans al intentar perdre velocitat quant patinàvem avall, avall, avall.
Aquí em vaig plantejar abandonar, cosa que poques vegades em passa pel cap. La muntanya m’havia passat factura, les condicions climatològiques tan adverses em van guanyar i això és el que m’agrada d’aquest esport. Jo anava preparat per fer una marató, si, una marató de muntanya, amb les seves pujades i baixades ,però jo no puc lluitar contra el fang, el fred i la neu i em van anar minvant poc a poc.
No vaig anar bé en cap moment, no sé,potser en moments puntuals, però en general em vaig trobar apagat i em vaig anar consumint fins a no ser res.
Quin ambient que es respira! Encara queda moooooolta cursa, això no s’acaba mai. Hi ha gent animant gairebé a tot el recorregut i tots amb les mateixes ganes. Vaig corrent com puc ara amb un grup, ara amb un altre, però tots els acabo perdent. A les pujades vaig mig bé, però les baixades són agòniques. La meva prioritat és no fer-me més mal, sobretot als turmells, dons encara arrossego molèsties de fa tres setmanes i acabar, acabar la cursa.
No sé com, arrivo al km 36. Passem per uns boscos de faig preciosos, màgics, plens de fades i follets que em parlen a cau d’orella. Vaig sol, per un moment em sembla que m’he perdut i em trobo abatut. Camino. Al mig d’aquella fageda vaig sentir l’esperit de Zegama i per un moment vaig ser feliç.
Aquests 6 últims km van ser apoteòsics, anava totalment exhaust i em vaig sentir una vegada més, que ho havia donat tot. Aquell era jo. Buit. Quin cego que duia!. Vaig estar una hora per fer aquests 6 km i encara vaig anar per terra vàries vegades més.
Amb total 6h 5m i una arribada força digne, amb el sentiment d’ haver-ho fet tan bé com sé.Zegama s’ho mereix.
FOTOS
9 comentaris:
Sembla mentida, i no és cap retret, simplement fa pocs mesos et comentava el tema Zegama i deies que no volies participar en aquell circ... però si al final vas tenir la sort de poder participar, ara ja tens un record per tota la teva vida de corredor de muntanyes. La teva crònica així ho demostra
Es veritat, tens tota la raó.
Rectifico: SI, que vull participar d'aquest circ...
Molt wapo tiu!
Jo hi vaig ser l'any passat però ho hauria preferit aquest amb les condicions tan adverses. Enhorabona per arribar buit! Això és el més important, donar-ho tot.
Ufff... la crònica espectacular, se m'ha posat la pell de gallina!!
Per cert, seràs a la doble Km vertical aquest dissabte?
Moltes felicitats per la cursa!!! Pensa que aquest any portes molta "tralla" a les cames però temporada de 10.
Raül: buit, però buit... una petada monumental digne del millor koala, je je.
Mariona: com una gallina es com vaig arribar, plumada i morta de fred, i si, no en vaig tenir prou i aquest dissapte seré al Puigmal...
Enric: això no és res home! encara em queda l'ultra d'andorra i els cavalls del vent si abans no he petat del tot...
Gràcies a tots pels comentaris.
enveja sana, i es que ho he dir, aquest és el meu primer sentiment. Però al mateix temps m'alegra molt que ho hagi viscut algú com tu, i com no, que ens expliquis els teus pensaments a flor de pell, això és ecollonant. Quan surten les incripcions pel proper sorteig??? uuuuuuiiiiiiiiii com et torni a tocar a tu ... je,je,je
TOTES LES PUTES ESTAN DE SORT...
David...si hay que volver, se vuelve. Lo que no nos quita nadie es lo que ya tenemos en la chepa...
¿que toca a hora?
Publica un comentari a l'entrada