PUIGSACALM EXTREM MOUNTAIN MARATHON

Amb aquest nom tant suggerent, gràcies a un grup de gent que estimen la muntanya, es va celebrar el diumenge aquesta bonica i dura cursa que amb el temps pot arribar a ser un referent dins el món de les curses de muntanya.

La marató del Puigsacalm, ara sí, amb un nom mes d’estar per casa, recorre paratges increïbles per la vall d’en Bas i el Cabrerés. Fagedes interminables, penya-segats, salts d’aigua i kilòmetres i kilòmetres de corriols que s’endinsen pel mig de boscos plens de fades  i follets.

El dissabte al vespre va ploure bastant i fins al migdia el temps no es va aclarir. Ja anant cap a Sant Esteve d’en Bas els neteja vidres del cotxe no donaven a l’abast de l’aigua que queia. Fins 15minuts abans de donar la sortida encara no tenia clar si sortiria, vaig fer una corredissa fins al bar per fer un tallat i em feia mal tot, encara portava l’escalfor dels llençols al cos  i amb un moment vaig quedar xop.

No. Així no podem anar enlloc david, una cosa es mullar-se un cop ja portes estona corrent i l’altre es començar en fred ja moll, a més tenia el gluti encara massegat de la contractura de burro que portava. Em sembla que me’n torno a casa...

Total, que m’estic a dins el cotxe amb l’escalfor de la calefacció observant com els corredors es posen el dorsal i les bambes i es preparen pel que serà de ben segur una batalla. A parat de ploure però  jo no les tinc totes. Finalment em decideixo: correré, o almenys ho intentaré. Em canvio amb una revolada i surto trotan cap a la sortida, saludo un munt de gent i es que avui i som “tots”. Amb un moment em trobo corrent envoltat de valents i amb un pilot de kilòmetres pel davant.

Sorprenentment les sensacions són bones, molt bones. No m’ho puc creure. Ara si que no entenc res, estava convençut de que seria fer un parell de km i tornaria enrere amb el cap cot, caminant desanimat altre cop cap a la sortida. No va ser així.

 Aquests primers metres hi ha força gent animant, en Marc Erra em crida: va david, que les passaràs putes! I jo que li contesto: les passaré molt putes! I a més, convençut.

Amb aquesta predisposició em situo al grup capdavanter, som 15 o 20 i avui no sé que els hi passa però van lents, després de fer 4 o 5 km  planers a bon ritme, a les primeres pujades,  la cosa canvia, mica en mica tothom es va situant al lloc que li correspon menys jo, que sempre vaig de més a menys i encara m’han de passar mooooolts corredors.

El terreny està bastant malament però almenys no plou ni fa fred, el que si que bufa un vent una mica emprenyador que fa caure les fulles donant-li un caire molt de tardor a tot plegat. Vaig corrent bastant bé i amb ganes, tot i que avui tocarà patir una mica.

Pujant a les olletes hi ha els Koales amb el seu festival, animant i fent gresca que sempre es d’agrair, m’ofereixen cervesa però els hi dic que no, em sap greu, no soc prou koala...

 La primera part del recorregut la conec molt bé, ja la hi fet vàries vegades, anem passant per corriols estrets, travessant rierols fins arribar al salt de sallent, llavors baixem altre cop. El bosc està espectacular i m’hi sento a gust malgrat la mullena i la boira.

Pujant a la canal dels ganxos es posa a ploure, vaja, ja anàvem massa bé, és només un ruixat però quedem ben arreglats. Un voluntari que estava en una zona difícil per la que havíem de baixar ajudats per unes cordes, em diu que vaig dels 30 primers. La baixada posterior del Puigsacalm va ser divertida però francament perillosa, més d’un es va fer mal i es que el fang no et deixa aguantar-te dret , cul a terra i avaaaaaaaall...

Arribo a coll de Bracons  al km 25, em sembla, bastant sencer, els germans Rota ja m’han atrapat  i també d’altres corredors, vaig dels 40 primers i encara falta molt.

Vaig corrent amb ells  força estona fins que en Raül se’n va, l’Enric es queda amb mi i anem tots dos una mica tocats. Sort del gel que em dona que em refà una mica, però també l’acabo perdent i em quedo sol. Així aniré fins l’arribada, sol.

Pujant a Cabrera només penso amb el gel que m’havia de donar la Fina, així havíem quedat, ja que porto l’ocellot a sobre, com sempre vaja,... de fet, aquesta cursa és una mica el de sempre: un repte prou gros de fang, suor, dolor,cansament i superació. Ja hi sóc tant sovint aquí que em resulta fàcil i tot, sé que son moments puntuals i el record que llavors queda es ben diferent. Amb tot la ingle em molesta bastant i el genoll em fa mal...però tot plegat em resulta molt familiar.

Arribant a Cabrera em trobo l’Edgar i em diu: va, que vas molt bé!, la teva dona era aquí però ha marxat.....
Lleig, molt lleig. Això no es fa. Jo que esperava aquest moment, els ànims, els aplaudiments....el gel. En fi,casos de força major, hauré de seguir amb la força de la cansalada, la butifarra, les castanyes i el vi ranci que em vaig fotre ahir per la castanyada.

De cabrera fins a Falgars s’ha m’ha fet llarguíssim, però em distrec observant l’indret, els prats plens de vaques i gaudint d’unes ullades de sol reconfortant. Vaig totalment sol i de tant en tant em passa algun corredor.

La baixada cap a Sant Esteve, llarga, llarga, i es que els km no em quadren, em porto 39 i a l’avituallament amb uns nens molt trempats em diuen que me’n falten 6 i mig. Al final en faria 45’570, o això es el que em marcava el rellotge.

Finalment veig el poble i el pavelló de on havíem sortit. Avui li he vist les orelles al llop però una vegada més ho he superat. Entro a l’arc d’arribada amb 6hores i 33minuts en la posició 47 de la general i el 12 de veterans, deunidó la matada, però com sempre, molt content.

No sé què té aquest esport que ens fa patir tant però a l’hora ens dóna tantes satisfaccions, avui he passat fred, calor, sed, dolor i m’he cansat com un animal però em queda un pòsit a l’ànima de satisfacció indescriptible.

Ara si que si que toca descansar. O no.
La salamandra torna a bellugar.