MARATÓ DONOSTIA

                                                                                      CRÒNICA D'UN FINAL PREVISIBLE

                                              

Sempre que començo a escriure una experiència esportiva o d’un altre caire intento reflectir si pot ser amb poques paraules, la sensació general que tinc, com si ho volgués resumir tot amb una paraula. La paraula que definiria més bé aquesta marató seria aquesta: previsible. En el fons de la meva consciència ja sabia que això no podia acabar bé, malgrat tot, em resistia a assumir que estic lesionat, trencat i molt cansat.

Arribem a Sant Sebastian a mitja tarda de dissabte en Miquel en Mia i jo i anem directament a buscar els dorsals. L’estadi d’Anoeta em dona mal rollo, no sé perquè però tinc ganes de marxar, fot un fred de collons i anem cap a l’hotel. Després de voltar per tota la ciutat buscant un lloc que ens facin un plat de macarrons, entrem en un bar i menjo unes tallarines però el fred no em passa.

A la nit estirat al llit em sento relaxat però encara tremolo, se m’ha posat el fred al ossos i no hi ha manera. No estic nerviós, mal presagi.

Després de dormir prou bé, anem a esmorzar però menjo sense gana. No tinc els nervis d’altres vegades, estic tranquil i sé que faré el que podré però quelcom m’indica que no estic on hauria d’estar.

Ja a la línea de sortida totes aquestes sensacions desapareixen i em sento millor, amb ganes. La música d’ AC/DC a tota hòstia i ajuda, se’m posa la pell de gallina i em sento un maratonià de cap a peus .Rodejat de tota aquella gent em fong entre mig i tots som un.

Sento el tret de sortida i començo a córrer i tota aquesta sensació s’esvaeix, ara estic sol, cada corredor a d’esforçar-se per ell mateix i jo en sóc un més.

L’objectiu és sortir per sota de 4’25 m/km i  a veure que passa, amb un temps final de  3’10 o 3’15, estaria més que satisfet. Els primers km van prou bé, per fi m’ha passat el fred tot i que estem a dos graus, fa un vent una mica emprenyador però fins al km 10 tot va sobre rodes,4’11-4’09-4’29-4’15-4’21-4’12-4’21-4’27-4’11-4’15.

La marató fa dues voltes a un circuit gran i una a un de petit, això fa que passis moltes vegades pel mateix lloc i els cartells dels km queden barrejats, tan aviat veus el 10 com el 27 com el 6, això es una mica liat  però fa  que ens anem creuant amb en Mia que va enxufadíssim i amb en Miquel que no corre però està amb el públic animant com el que més.

Vaig amb un grup de 15 o 20 corredors, al mig hi ha una tal Eva més famosa que la moños.  Venga Eva!, Aupa Eva, tothom anima a l’Eva i jo al costat perquè animant-la a ella també m’animen a mi. Un corredor del davant del mateix equip que l’Eva (CD Hernani) es gira i em diu: venga pasa palante un poco, i jo que li dic: nada, nada, a xupar rueda!. je je, estic jo per tirar del grup! ara bé, a l’Eva la porten quasi bé a coll...

Rodem a 4’20 – 4’30 fins al km20 a partir d’aquí el grup es disgrega i torno anar sol, plovisqueja una mica i fa fred i em començo a notar cansat. Passo la mitja amb 1’34 i em torno a enganxar amb un altre grup, aquests van una mica més lents, però ja em va bé. Al mig també hi ha una altre noia, la Leire. Venga Leire!!  Oso ondo, oso ondo! Vamos Leire!! I jo enganxat a la Leire com una paparra, collons amb la Leire! més famosa que el papa. Els km van passant no sense esforç: 4’46-4’53-4’30- 4’32-4’51..., noto que vaig baixant el ritme... ,i de cop! sento una punxada molt forta al abdominal, al costat de l’ingle, collooooons!, que passa!, començo a afluixar i perdo el grup, se’n va la Leire, llàstima, tan bé que m’anava. Faig dos km més com puc però em fa molt mal, de seguida veig que haig d’abandonar, no en tinc cap dubte, la meva capacitat de patiment no es tanta i no té sentit fer-se més mal, els corredors em passen a grapats i amb ells la llebre de 3’15, hòstia quina ràbia!. Intento córrer un parell de vegades però no puc, la puvàlgia que fa mesos i mesos que arrossego ha sortit amb tota la seva força i “asta aquí emos llegao”.

Res, que això d’acabat, ho tinc claríssim, porto molts mesos fent el burro i ara a petat de veritat. La gent m’anima i jo vaig caminant mig coix i em fa ràbia, calleu collons!, que jo ja no estic en cursa! Però no hi ha manera: venga, venga aunque sea andando coño, venga pá meta cojones (aquests vascos son la polla) malaguanyats ànims, em sap greu.

Potser en una altre circumstància ho intentaria, donant-ho tot, però ara em sento totalment buit i no puc. Em queden 8km de no res però no puc, estic derrotat, tururut...

Aquesta marató se’m resisteix, que hi farem, ja es el segon intent.

Paro el rellotge i no vull saber res més de maratons, atumapelcul!, camino per darrera la gent fins  que em trobo en Miquel, així anem fins a  l’estadi, entro per darrera, no vull que marqui el xip doncs  jo, ja fa estona que he acabat.

A nivell organitzatiu m’ha decepcionat bastant, no donen ni samarreta ni medalla (de fet, no me la mereixo)  una ampolla de vi i un formatge i vasquetestrelles, per recollir la bossa, un quart d’hora entre mig d’empentes i un caos de gent, no sé, i això de donar voltes a un circuit no em va agradar.

Bé, com deia, un final previsible. No es pot ser a tot arreu i fer-ho tot. He subestimat la distància i em creia que lesionat i sense entrenament  seriós podria superar-me i no ha estat així. Ara sí que si que plego, almenys un parell de mesos i després ja veurem. Decididament surto de l’armari i entono el mea culpa.

La conclusió es que he fet massa el friki i no me’n he sortit, no es pot anar sense previsions, sense programa, sense planificar res, sense disciplina...o si.

       Aquí, al costat d'en jimmy jump