La veritat és que ho trobava a faltar, tan temps sense passar per aquí després de més de dos anys escrivint alguna cosa cada setmana. Però francament, ara mateix, no se m’acudeix res que explicar.
Això del bloc és com un confessionari, una teràpia egocèntrica que ens demana cada vegada més temps. Un munt de gent es llença cada dia al teclat per explicar-nos les seves aventures, les seves misèries, els seus anhels i les seves il·lusions. Cada dia es llença’n al ciberespai mils de posts cada un escrit no sense esforç. On van a parar tots aquests esforços?.Qui són tota aquesta gent?.
En el fons parlem amb nosaltres mateixos i sense adonar-nos, pensem amb veu alta i esperem que les nostres paraules ens tornin com un eco després de ser llegides per algú, probablement, anònim.
N’hi ha que descriuen plans d’entrenament portats a la pràctica minuciosament amb totes les seves conseqüències, (que avorrit), n’hi ha que expliquen histories pseudoesportives sense cap mena de passió, com robots, sense posar-hi alguna referència emocional, (més avorrit encara), n’hi ha d’altres que expliquen amb pels i senyals i amb dades de caràcter fisico-matemàtic, experiències totalment banals i sense cap interès. D’altres traspuen il·lusió i covardia a parts iguales. Molts es senten el centre de l’univers i un model a seguir (pobrets). Alguns amb una gran qualitat literària i d’altres amb faltes d’ortografia garrafals, s’esforcen per fer-nos vibrar amb la seva quotidianitat. Molts de caire polític (insuportables),d’altres amb notícies publicades a la xarxa i que pel simple fet de publicar-les “ells” potser es creuen que “ells” són la noticia .Alguns, poesia pura i d’altres amb sentit de l’ humor, molts que escriuen coses genials i motivadores, seriosos, tristos....en fi, un reguitzell de energúmens pertorbats dels quals formo part.
Amb tot, el que volia dir és que ara mateix no hi ha gaire res a explicar: el burro està tancat a la cort i no el deixen sortir, roman solitari i capcot amb llurs nyafres encara obertes i la mirada perduda, sense perspectives de futur ni il·lusió ni projectes.
La travessia pel desert continua.
14 comentaris:
això qué vol dir? no és un adeu, oi?
Això vol dir, el que vol dir; que fa més de dos mesos que arrossego una lesió i no hi ha manera,no m'en surto i el que faig és llegir el que fan els altres i m'ha sortit aquesta reflexió..... més o menys.
No, no és un adeu, Deu m'en guard.
va nanu, explican's alguna burrada més.
ja tardes.
Home, es fa difícil fer un contrapunt, uséase, contradir-te... dintre de tot, és la condició humana, que diria Shakespeare (llegeixi's Shakespeare), però encara més dintre de tot, gràcies a la comunitat de bloggers, existeixen unes microcomunitats a les tecles i als espais interadjacents, dels teclats de l'ordinador propis de cadascú a casa seva, on verbi gratia conviuen, lluiten i moren -l'etern cicle de la vida- infinitat de microbis i altre faunetum gràcies a la descamació de la nostra pell, ademés accelerada per la passió que hi posem mentre escrivim als nostres blogs (i contestem els missatges, com aquest mateix). A la fi, per tant, som semi-Déus, doncs estem creant vida
I si no, tens el Monty Python Flying Circus
Sí. entre mig del teclat hi ha molta merdufia.
Estàs pitjor que jo nanu...
Ah, buenu, quin sustu.
Luigi, com a l'acudit aquell on San Pedro li diu a Jesús: "señor, si te seguimos es por lo bien que te expresas". Pos eso. :)
Jo tampoc no entenc res.
Jo tampoc,anònim, però és igual.
Aquí, el més tonto fa rellotges...i de fusta! je je.
M'agradat aquesta entrada. Expliques poc però dius molt.
Ànims, que aquesta es travessia més per un corredor de fons!
Gràcies Andrés.
Que fa el baladrer?
Salut David i su us plau, TAPAT!!! si vols sortir en bimbes tens el calendari dels bombers. :-))
Tens tota la raó Oriol.
el gos l'he deixat descansar una mica aquest any, no he fet totes les curses de canicross, que ell ja va cap als 10 anys, però m'està demostrant que encara li quedan moltes forces... potser precisament perque no l'he matxacat massa.
Publica un comentari a l'entrada