TRENCANOUS

Aquest artefacte va aparèixer ahir de dins un calaix de la cuina. Papa – que és això?  per a què serveix? de on l’has tret? - em diu el meu fill.- Això és un trencanous i el vaig guanyar fa molts anys en una cursa...

...doncs si, fa quasi bé 30 anys ja corria i m’enrecordo especialment d’aquesta cursa perquè només tenia 14 anys i varen ser 25km. Recordo el fred que feia i la boira que hi havia, recordo que vaig córrer amb un” xandall” verd amb unes ratlles blanques als braços i unes bambes adidas, ho recordo com si fos ahir. Vaig patir molt, moltíssim, també recordo el meu entrenador, en J Mª Vilà, animant-me a la carretera i recordo que no vaig caminar gens, ho vaig fer tot corrent. Una barbaritat.

Avui en dia a un nanu de 14 anys no se li deixa fer una cursa de 25 km i a més d’asfalt. No recordo des de on varem sortir però si de l’arribada i de poca cosa més. Aquell dia vaig plantar una llavor i 30 anys després a germinat, avui, gràcies a aquell dia em sento  un corredor, un corredor petardo i quasi sempre  lesionat, però corredor. Aquell dia em varen injectar un virus i fins avui que viu amb mi.

Deixant de banda una llarga època de sexe, drogues i rock&roll (bé, sobretot de drogues, sexe poquet, la veritat) no he parat mai de córrer, és una cosa que sempre a anat amb mi i que espero no abandoni mai.

Es curiós com un objecte tan tonto l’he conservat  tan de temps, a més, em sembla que no l’he fet servir mai, jo les nous, com a bon garrulu que sóc, les trenco sempre  amb les dents. Potser a aparescut d’un racó del fons d’un calaix per recordar-me qui sóc i on vaig...

El nom es d’un club que hi havia a la comarca d’Osona fa molts anys: club atlètic Saturn i la distància van ser 25km, suposo que encara no hi havia mitjes maratons.

 Me’n vaig a córrer..