No sé com explicar-ho però ho intentaré, tinc ganes de dir-ho, i es que em sorprenc a mi mateix i em desconec. D’aquí set setmanes aniré a córrer una altre cursa: la Isostar desert marathon, una cursa de 110-120km pel mig del desert del Monegros a ple estiu. Se m’ha parat el contador, francament, no sé que vaig a buscar-hi, una insolació potser? la super-pàjara definitiva?, je je...

Feia dies que hi donava voltes i ara ja està fet, ja estic inscrit. Potser buscava una cursa sense baixades, sense fang ni fred ni vent o potser un nou repte i cada vegada més difícil. Últimament he patit molt a les muntanyes, recordo el trail blanc, corrent 30km per la neu, o a Zegama, amb tones de fang i pluja i neu i fred. A cavalls del vent, amb pujades infernals i baixades infinites i tantes i tantes altres curses  i entrenaments per aquestes muntanyes. No ho sé, només sé que em fa molta il·lusió, tot i que estic una mica acollonit. 120km a 40ºC a les 12 del migdia, carregat amb una motxilla amb el menjar i l’aigua i sol corrent tot el dia... ja veurem. A la Transvulcania em vaig adonar que canviar d’escenari va molt bé, ara busco una cosa diferent i un canvi de xip.

De moment he començat els entrenaments, surto al migdia a l’hora que fa més calor i ja he anat provant material. Portaré una petita motxilla amb camel bag de 2 litres i una ronyonera incorporada (gadget´s david), no m’agraden els bidons penjant, em molesten i crec que al final després de 5 o 6 proves he trobat la solució.

He estat tres setmanes més o menys descansant però ara torno a la càrrega. En calaburra, més burro que mai.